Batalles perdudes

Dorm la ciutat en silenci,

i la lluna decreix sigil·losa,

a l’hora que va minvant el nostre amor.

El cel rogenc crema les darreres barricades

que atrinxeren la guerra entre els dos,

i van morint un a un els estels,

ferits de tanta foscor.

Somia la lluna en brillar sota els núvols

i plora d’impotència resignada

per no poder-los ni tan sols tocar,

per sentir-se relegada.

Ja trenquen diversos flancs de la batalla,

i el llevant ens imposa un nou rei,

mentre l’antic astre va morint de pena,

veient capitular tots els seus dominis.

Quedarà l’empremta sempre al mar blau,

com nosaltres, l’un a dins de l’altre,

esperant que torne la nit, esperant la batalla.