Dorm la ciutat en
silenci,
i la lluna
decreix sigil·losa,
a l’hora que va
minvant el nostre amor.
El cel rogenc
crema les darreres barricades
que atrinxeren la
guerra entre els dos,
i van morint un a
un els estels,
ferits de tanta
foscor.
Somia la lluna en
brillar sota els núvols
i plora d’impotència
resignada
per no poder-los
ni tan sols tocar,
per sentir-se
relegada.
Ja trenquen
diversos flancs de la batalla,
i el llevant ens
imposa un nou rei,
mentre l’antic
astre va morint de pena,
veient capitular tots
els seus dominis.
Quedarà l’empremta
sempre al mar blau,
com nosaltres, l’un
a dins de l’altre,
esperant que
torne la nit, esperant la batalla.
1 comentari:
Preciossaaa
Publica un comentari a l'entrada