Qüestió de raons

No sé si és per aquesta por,

o per l’excés de coratge,

per les nits que passe vetllant-te

o pels dies que dorm el teu record.

Serà aquest mal de cap que em mata

o que ja tot rau mort a dins d’ell.

Serà aquesta eterna malaltia

que creix cada dia i no s’atura.

Fa mesos que no agafe una ploma,

potser per no ferir cap full,

per no tacar la casa d’impaciència,

però ja no puc més.

No sé si ets tu o soc jo,

la por de tenir-te massa,

o el pànic a tenir-te poc.

Batalles perdudes

Dorm la ciutat en silenci,

i la lluna decreix sigil·losa,

a l’hora que va minvant el nostre amor.

El cel rogenc crema les darreres barricades

que atrinxeren la guerra entre els dos,

i van morint un a un els estels,

ferits de tanta foscor.

Somia la lluna en brillar sota els núvols

i plora d’impotència resignada

per no poder-los ni tan sols tocar,

per sentir-se relegada.

Ja trenquen diversos flancs de la batalla,

i el llevant ens imposa un nou rei,

mentre l’antic astre va morint de pena,

veient capitular tots els seus dominis.

Quedarà l’empremta sempre al mar blau,

com nosaltres, l’un a dins de l’altre,

esperant que torne la nit, esperant la batalla.

Infinit

És com dir-te, tota una vida, sempre.

És com respirar-te a l’orella

i cantar en veu ben baixa,

tot allò que ets, tot allò que veig.

És com dir-te, tota una vida, sempre.

I despertar a l’albada

entre la boira dels llençols

i descobrir-nos amb el tacte.

És com dir-te, tota una vida, sempre.

Gaudint d’un bell paisatge,

tropical, de l’Orient o baix de casa,

junts, creant una sola emoció.

És com dir-te, tota una vida, sempre.

És com tenir-te entre braços,

És com creuar-nos les mirades

i ser inmediatament còmplices.

No dir-te cap paraula

i tú sentir-te estimat.

Perqué al capdavall,

serem per tota una vida,  per sempre.