Alea iacta est

Fragilitat

2012-01-25T16:09:00.000-08:00

Nus que es descorda

Al passar per la teva mirada,

De càlides rencançes,

D’inassolibles deutes.

Dreceres antigues

Que porten enlloc,

De cares tristes,

D’albades solitàries i grises.

Serioses aparences

Que amaguen complicitat,

De nits properes,

De còssos agitats.

Fragilitat inmensa

Que es trenca cada no-res

Que busca eixides

I només troba desconsol.

Tampoc ens haviem equivocat tant.

2012-01-15T09:46:00.000-08:00

Les noticies que escoltem darrerament sobre el País Valencià son com a mínim esfereïdores, mirant el panorama des de fora i analitzant-lo fredament, el nostre país ha acabat sent el més paregut a un lloc sense llei i un solar abandonat.
Fa anys, quan al bellmig de la glòria econòmica alguns ens posicionavem en contra de tot aquest "progrés" fals que viviem, se'ns tacava d'antivalencians, criticons i persones de mala fe per anar en contra d'allò que anomenaven "los intereses de los valencianos", doncs be, el temps sembla que ens ha donat la raó, i tota aquesta fauna que volia el mentat "progrés" no ha resultat ser més que un grapat d'interessats en plenar-se les butxaques i deixar-nos en la més absoluta de les misèries.
Des de dins no ens n'adonem, però analitzant l'espectacle detingudament, podem dir que estem vivint pot ser els temps més obscurs que el País Valencià mai ha conegut. Pegant una ullada als tribunals, tenim a l'Ex-president assegut a la banqueta dels acusats i un bon grapat de consellers acompanyant-lo, batlles i concejals d'arreu no es queden curts, personal de les diputacions... Això, el que sabem, que de segur que no és ni molt menys tota la veritat.
Aquella terra que ofrenava glòries a Espanya sumisament, ha hagut de passar a suplicar llimosna a Espanya per poder sobreviure després de que els mercats li neguen per totes totes l'accés als diners, i és que aquell "interés de tots els valencians" ara ja no atreu ningú per molt alt que siga.
El balafiament dels diners, l'amiguisme, la construcció/destrucció desmesurada del territòri ens ha submit en el fang del que, sincerament, dubte que siguem capaços d'eixir-se'n. Els que ens portaven el progrés econòmic i benestar, ho van fer a canvi d'hipotecar-nos un futur que ni tan sols podriem pagar, això és, vendre un pis a un treballador que cobra 200€ mensuals i pretendre que el pague en 15 anys. L'alegria ha passat, els multimilionaris han fet els seus banquets a costa nostra i ara no ens volen ni olorar. Regals de milers d'euros que ara semblen normals. Escoles a punt de tancar. Hospitals buits. Serveis sense cobrar. Proveïdors ofegats. Deute extremadament-disparat. I al calaix, ni un duro. Ha passat l'època de vaques grasses, i en aquest punt és moment de plantejar-nos, de segur voleu que segueixe'n manant-vos aquells qui us han arruïnat i s'han rist a la vostra cara? Potser no estavem tan equivocats i és hora que comenceu a escoltar altres veus.

Pd: Amb tot això, vull culpar directament els mitjans de comunicació per intentar fer veure que açò n'és conseqüència de la crisi i, per no fer veure la veritat des del primer moment en que va començar aquest gran circ, com be resumeix aquella dita castellana, "de aquellos vientos, estas tempestades".

Revolució

2011-12-21T14:23:00.000-08:00

Nostra la ràbia, nostre el rebuig.
Vostra la ràbia, vostre el rebuig.
Nostra la ràbia, vostre el rebuig.
Vostra la ràbia, nostre el rebuig.

Mostra la ràbia, mostra el rebuig!

Vaixell de Gràcia

2011-10-23T12:55:00.000-07:00

Aquesta tarda passejant

m'he acostat fins a Diamant,

on m'esperava un grapat de nens

jugant i rient a sobre els bancs.

Verdi em venia a retrobar

entre persones atafegades amunt i avall

i una pila de llibres antics

que rebossen sabiduria al cinema dels grans.

He baixat a la plaça de la revolució,

On encara se sent l’amargor dels afusellats

I en quatre passes m’he retrobat amb la gent a Sol,

I em rist i cantat, entre antigues parets.

M’he acomiadat a la cantonada del Teatre Lliure

I he tornat a Diamant, on assegut m’he posat a recordar,

Aquells cafes d’inacabable timidesa

I el teu darrer bes aquell matí d’abril.

L’enyorança m’ha portat a Torrent de les Flors,

On encara jeuen les nostres perpètues nits

D’amor secret al mig del carrer

De tendresa esgotada de tant gastar-la.

Joanic sona a danses valencianes,

I baixant una miqueta més avall,

La rumba m’ha mostrat el seu bressol

Vorejant el mercat de Gràcia.

El teu passeig i el de Sant Joan

Son fermes columnes de sustent

I la teva sang és viva i bombetja

Amb gent d’orgull i sentiment.

La Virreina em queda a prop de casa

I allà t’comiade un dia més,

A mig camí cap a Fontana

Entre paisatges d’estrets carrers.

Desitjat

2011-09-29T14:51:00.001-07:00

Sabia que amb ales es podia volar,

Imaginava que amb paraules podiem entendren’s,

Que amb els ulls podiem mirar-nos

I que amb les mans ens podiem tocar.

Volia que el vent em portés la teva olor,

Que la plutja regara els meus camps,

I que els núvols fossin tan clars

que em permetéssin veure.

Escrivin-te cartes aprenia a imaginar,

I imaginant començava a estimar-te,

Estiman-te et desitjava,

I desitjan-te em plenava.

Dia/nit

2011-07-27T02:21:00.000-07:00

Sentia aquella olor encisadora que només un camp de vermelles roselles era capaç d'emetre, mirava al cel amb despreocupació donant voltes sobre el seu propi cos i centrifugant el paisatge de verdes muntanyes que l'envoltava. Eren les primeries del mes d'abril, el capvespre avançava galopant engolint-se tot rastre de claredat, i a mesura que això succeïa, la seva ment s'enterbolia també oblidant aquells bells moments que tot just acabaven d'esdevenir. Els frondosos camps es feien a poc a poc més i més grisencs, les fulles semblaven cansades com després d'un dia tan ple de vida, i a la llunyania es deixava escoltar ja el cant famolenc d'algun depredador nocturn, era el moment de tornar a refugiar-se i recordar els bons moments fins que la llum del sol tornés a engegar aquell món...

Decideix la teua fí...

2011-06-30T14:39:00.000-07:00

Despertar, obrir els ulls i mirar fixament l'horitzó tallat per la mar, sentir la pressió que t'empeny cap a baix, però no voler apartar la vista ni un mil·límetre per no deixar-te emportar. Tremolar a cada ventada pensant que serà la darrera i que, en qüestió de segons, seràs al fons del precipici, on tot haurà acabat i res ja comptarà. Mires ben lluny per no veure el penjat que tens al davant, i saps que estàs a un pas de viure la vida sense fí, aquella que ja ha mort i volta entre despulles finites que desapareixen a poc a poc, entre crits d'agonia que insuflen pànic a les entranyes dels porucs.
Saps que només et falta una petita empempta per donar el pas, i busques arreu aquella brisa que t'acompanye durant el camí per fer-lo més suau, perque vols viatjar entre cotó fins el darrer instant. Has comprés que res serà com tu decideixes, ni tan sols com ho imagines, si tot està sotmés a condicions, vols decidir almenys el teu final, creuar els dits perque tot s'enfile bé i intentar ignorar aquells sentiments que afloren tot just en el darrer moment.
Aquella nit vas separar les parpelles, no eren més de les tres de la matinada, després les vas tornar a cloure, i vas engegar les passes per buscar el teu precipici. Allà hi ereu, tu i ell, desafiant la vostra valentia un cop més després de tanta lluita encarnissada, però ara era diferent, tots dos sabieu que aquesta vegada havies vingut amb fermes intencions...

Anàlisi de les eleccions valencianes.

2011-05-26T11:56:00.000-07:00

Han passat quatre dies des que se celebrares les eleccions locals i del govern del nostre país i, arrivats aci, és hora de fer balanç dels resultats obtinguts i fer-ne una lectura personal del que suposen.
No és cap novetat per ningú afirmar que el gran vencedor d'aquests comicis passats ha estat el Partit Popular, i dic això no només perque ha revalidat la seua majoria absoluta sino també per l'escàndol que suposa per a la conciència del nostre poble el que els ciutadans d'aquest país hagen escollit majoritàriament una opció política que ha estat plagada de casos de corrupció els darrers quatre anys i que fins i tot ha esquitxat a la seua cúpula, on s'han produït dimisions i propers judicis com anunciaven ahir els diàris. I a banda d'això, en uns anys on l'atac a la nostra llengua i la privació de llibertat d'informació ha estat vergonyosa i que fan recordar els pitjors dies d'altres temps. No podem explicar la seua vistòria per una manca d'oposició il·lusionadora, perque cauriem de seguida en que una abstenció alta o un vot en blanc elevat hauria estat un simptoma que, desgraciadament, no ha estat palpable. Han guanyat, si, en què està pensant el poble valencià? No ho sé, ho sent, perque la desfeta econòmica a casa nostra els darrers anys ha estat exagerada i ens ha deixat a un nivell mai abans tastat. Però bé, és el que ha decidit el poble, un poble al que només li està permés veure una cara de la moneda i on tot sembla restar sota control.
Però... pot ser, no hem tingut uns resultats tant roïns al capdavall. I molts de vosaltres us preguntareu per què... Doncs al meu parer, les xifres dels passats comicis mostren un País Valencià plural i que sembla despertar d'aquella llarga letàrgia en que estava submergit des de fa tants anys. Per primera vegada en la història, el nacionalisme valencià entra a les corts sense fer falta recolzar-se en cap coalició antinatura, i ho fa amb uns resultats que ni les millors enquestes hagueren vaticinat mai, 6 diputats propis a les corts que defensaran els reals interesos valencians tant oblidats. Pot ser es tracte només d'una fugida de vots socialistes, però si s'aconsegueixen mantenir en el futur o fins i tot augmentar, podriem estar parlant d'una pluralització de l'escena valenciana i, de la creació d'un tercer espai polític on perfectament tindria cabuda fins a un 25% del nostre país i, creieu-me si us dic que hi ha motius per pensar que és possible. Les xifres en vots i percentatges per a la veritable esquerra i el nacionalisme s'han disparat fins a tocar llindars que mai hauriem somiat i d'altra banda, el desgast de tots dos PP i PSPV propiciaràn que això no quede en una anècdota. Un altra bona noticia ha sigut la fallida estrepitosa del blaverisme que, amb uns resultats merament testimonials, desapareixia avui de l'espectre politic valencià i es refugiava en els crepuscles mes rancis que sempre han tingut; no oblidem tampoc que l'ultradreta queda una vegada més apartada de tot allò important i ocupa el lloc que es mereix, és a dir, cap. Sembla que poc a poc els valencians anem sentant el cap en aquesta qüestió identitària tan passada de moda i que pot ser comencem a mirar al futur amb i·lusió (com diria el Sr. Mas). Ara només cal treballar per crear aquest tercer espai a costa de fer caure els dos grans i que d'aconseguir-ho, creieu-me, eixirem beneficiats tots els valencians.

A un altre costat tenim les eleccions locals on, aci sí, la desfeta ha estat catastròfica, el PP ha conquerit pobles i ciutats a pases agegantades, però tenim bones noticies, a Bocairent han tret els seus pitjors resultats de la història, Ontinyent ha caigut, a Xàtiva li ha faltat molt poc, València fa olor a desgast i Compromís treu uns resultats espectaculars de la mà del fantàstic Joan Ribó i, per últim, Alcoi ha estat la gran sorpresa amb unes dades pels nacionalistes que son l'enveja de qualsevol, 5 regidors i, clau pel futur govern. També aquests darrers han vist com els seus regidors es multiplicaven arreu dels ajuntaments, per tant, tenim ja una base ferma on recolzar un projecte seriós de país, que més cal?

De la resta de l'estat, només vull fer una xicoteta referència al País Basc, Bildu ha aconseguit ser la primera força en nombre de regidors en aquell país i, la segona llista més votada. Enteneu ara el que significava il·legalitzar-los? Enhorabona a tots els que han fet possible aquell projecte i ànims per seguir endavant en la lluita política, que a la fí és la vàlida.

Com a resultat tenim a casa nostra una llavor que podria acabar germinant, ara només ens cal responsabilitat i saber alimentarla bé per a veure crèixer aquest arbre que pot ser siga el que ens done de menjar en un futur.

We all grow old...

2011-05-17T11:55:00.000-07:00

En unes horetes... 25 Anyets...

Bildu, el camí.

2011-05-09T12:36:00.000-07:00

El tret de sortida de la campanya electoral ha estat disparat i, fins pocs minuts després d'estrenar-la, no sabiem si en aquestes eleccions tindriem veritablement la opció de votar a qui decidirem ó, en canvi, a qui l'estat deixés que puguerem votar.
No ens equivoquem, la legalització de Bildu no ha estat cap guany ni cap pas endavant, hem de recordar que feia només uns dies, el tribunal superior els considerava part d'un entramat que atentava contra l'estat, sí, a un partit polític!. I després que mesos abans fós ilegalitzada un altra força, Sortu.
Resulta molt fàcil aquests dies veure com els partits polítics més a la dreta s'omplen la boca de paraules buides de sentit arremetent contra una opció política legitima com és Bildu, la seua gent i tot el que representa, perque recordeu-ho amics, és una Opció POLÍTICA.
El País Basc està inmers en un procés polític de negociació internacional per tal de finalitzar amb la lluita armada però que no està resultant gens fàcil segons es pot observar cada dia als diaris. L'estat no està posant les coses gens fàcils i, ja se sap que dos no fan si un no vol. ETA ha fet passes endavant molt importants que esperem siguen definitives i puguem acabar amb allò tan trist que han vingut fent fins ara. La política és la via, per descomptat, i la voluntat de l'Estat Espanyol ha de ser total i completa davant d'un problema així.
El problema el tenim de nou en la anomenada "Opinió Pública General", aquella que baix cap concepte veuria amb bons ulls negociacions entre estat i ETA per veure de buscar un final necessàri i, ni parlar-ne de les innegables i imprescindibles concesions que s'haurien de fer per les dues parts per a un bon final del conflicte. Ahí tenim els exemples irlandesos i sudafricans, resultat de negociacions, difícils, però que tant bon resultat han aportat i dels quals tenim tant que aprendre. Per a això no ens falten els bons exemples de negociadors que en tots dos casos van seure a les meses i que, ara planegen sobre el territòri basc amb el mateix bon propòsit.
La lluita armada s'ha de reconduïr políticament, i és en el que està tot centrat. Les armes no tenen cap sentit a dia d'avui i això ho sap tothom. Però, ilegalitzar partits ó intentar-ho no és la via; no cal ser molt llestos per esbrinar quin és l'unic cami que queda quan no et deixen fer política, el més trist de tots i al que mai s'ha d'arribar.
Ens hem d'alegrar perque els ciutadans bascs podràn triar entre totes les opcions polítiques, però questionem-nos en quin estat vivim que posa trabes a certs partits només per tenir una ideologia propera a la dels qui no fan política.
Al País Valencià la violència demòcrata vé d'un altra mà, la barrera del 5% que tots dos grans partits van pactar per impedir que l'opció nacionalista/independentista entrara a les Corts i es donara a conéixer a no ser que tingués un ninxol ben gran de vots, cosa per altra banda gairebé impossible si no son una opció representada, és a dir, tenim de nou el peix que es mossega la cua. La passada legislatura hem pogut veure representada una opció més o menys nacionalista amb Compromís, però tot sembla ser que no es repetirà i, anirem reduïnt més i més aquest parlament tan poc referent de la veritat política del país.
En fí, supose que les coses milloraran. De moment, molta sort a Bildu per aconseguir una quota de poder local ben gran com li correspòn i, una empemta al procés de pau basc perque tot vaja el més bé possible.

Punt.

2011-04-10T08:52:00.000-07:00

Punt i seguit.
punt i final
punt volat·
tots a punt.

Vaig al punt.
fes-me'l al punt.
té el seu punt.
et dona punts.

Punts suspensius...
mmmmmm...
Punt i coma;
puntejat.

Punts i a part.

Punt sobre la i
i això és així, I punt!

Com es mata un país: València.

2011-03-31T12:07:00.000-07:00

Cada vegada s'apropen més les eleccions i, per descomptat toca fer balanç del que han fet o no han fet els nostres governants, de com ho han fet i, de quan. En aquesta ocasió m'agradaria prendre un sentit més global i centrar-me en l'evolució del nostre país, el País Valencià i analitzar breument la trajectoria dels darrers anys.
No cal dir que l'aspecte que més preocupa a tots els valencians és actualment l'economia i l'atur i, no és per menys, hem passat de ser capdavanters a l'estat en creixement del PIB absolut, generadors de llocs de treball, solidàris amb espanya en termes d'impostos i un llarg etcètera de coses econòmicament bones a, en un parell d'anys situar-nos entre les "comunitats" més pobres de l'estat espanyol com Extremadura, Andalusia... Se'ns planteja ara a Rajoy com al salvador de l'Estat al 2012, però han sigut els seus subdits del PP valencià capaços de no enfonsar l'economia? No l'han enfonsada més que a cap altra part de l'Estat? No ens han submit en el més estat crític d'endeutament, atur sobrepassant de llarg el 20%, Renta per Càpita dels valencians retrocedint a percentatges de dos xifres... I tot sense cap correcció de les seues polítiques de grans malbaratament dels diners tontament mentre hi ha qui no té per a menjar? En definitiva, el PP ha acabat amb l'economia Valenciana de prosperitat que, tot siga dit, van aconseguir fer-nos veure passar pel nostre davant quan tothom pregava per una moratòria urbanística que ells es van negar a aplicar i quan tothom veiem la inviabilitat del seu model econòmic.
Per si us semblava poc, han acabat amb tot els sistema financer valencià, han venut Bancaixa a Madrid i, ara algú es quedarà la segons sembla més que malmesa CAM, i per als valencians? Res, si volem finançament haurem d'anar al Paseo de la Castellana a demanar-lo, ara, que per 80€ per trajecte podrem anar a Madrid amb el Caballo Ganador en poc més d'una hora, una preciositat.
Però no tot es queda en l'economia. A ningú se li escapa que el panorama cultural valencià és dessolador, no hi han propostes i les que hi ha són erradicades, no hi ha novetats interessants, no es deixa fluïr la creativitat, no hi ha gairebé (sí,gairebé, aquesta paraula per la que un tal Alfonso Rus ens insulta) massa crítica organitzada. El tancament de TV3 ha estat la gota que ha vesat el got, se'ns prohibeix ara veure una televisió perque al PP valencià no li agrada que parlen la nostra llengua. Dessolador, senyors. Intents de prohibir manifestacions, obstaculització d'actes d'oposició a les seues polítiques... Algú em pot dir quin és el nom del règim baix el que vivim? Vergonyós.
La seua política dels grans esdeveniments ha mort també, i ja avisavem molts des de fa anys de la seua inviabilitat. Ara busquen com treure's de sobre tots aquells grans esdeveniments pels quals pagaven no fa massa milionades desorbitants a multibilionaris de la llista Forbes.

Amb qué ens trobem ara? Doncs amb les restes d'un País Valencià que han intentat convertir en un Dubai i al que se li han acabat els rajol-euros i se li ha enfonsat tot. Qué tenim ara? Rics als que ja ni se'ls ocorre passar-se per casa nostra i ruines del que mai va arribar a ser el que ells buscaven, però d'on van treure un bon grapat de diners especulant amb la nostra complacència. Tenim també un país desmontat culturalment que, tret d'algunes comarques, ja no saben si són valencianes, castellanes, angleses ó murcianes. Tenim un País Valencià desmembrat en el que ni els de Castelló poden oldre als valencians i els d'Alacant els veuen com aquell qui veu a qualsevol del Rosselló.
Crec sinzerament que la clau per a les properes eleccions estarà en el valencianisme polític, només si s'aconsegueix una bona quota de poder a les Corts Valencianes, començarem a vetllar de veritat pel que és nostre i deixarem de tenir en compte a Madrid per tot. És l'única manera que ens queda de refer el nostre país i de confiar en que en un futur puguem estar a l'alçada dels països que ens mereixem i no de com ens han deixat els nostres governants actuals. Moltes opcions són les que se'm passen pel cap i, algunes en concret les que poden catalitzar aquesta situació positivament, encara que per a això cal molta responsabilitat i serietat que seria bò demostrar quan abans millor.
En definitiva, el proper 22 de maig els valencians tenim la darrera oportunitat de dir si realment ens importem ó si volem diluïr-nos. Espere que sapiguem escollir bé...

Ara TV3, venen a per nosaltres...

2011-03-16T15:40:00.000-07:00

Companyes i companys, he tardat gairebé un mes en pronunciarme al respecte del tancament de TV3 al nostre país i, si ha estat així, vull que sapigueu que es deu simplement a una qüestió de deixar tranquilitzar les aigües, ja que la sensació que tot aquest tema m'ha produït, podriem dir que excedeix tots els limits suportables.

A finals del mes passat, ACPV, ofegada per la Generalitat de Francisco Camps, va decidir tancar les emisions de l'únic canal completament en valencià que podiem veure a casa nostra, poques dades puc donar que no conegueu ja tots i, per això, em limitaré a fer un breu anàlisi del que això suposa i unes quantes valoracions personals.

En primer lloc, vull deixar clar que es tracta de l'atac més gran mai sofert pels valencians des d'aquella malanomenada "batalla de València", això que han fet és pròpi de règims més que autoriaris que somien en tenir-ho tot baix control i, la societat valenciana pense que hauria d'haver respost molt més ferotgement, encara que així i tot, no s'ha comportat malament...

Podràn posar-hi milers d'excuses en quant al tancament, però l'única resposta veritable és la que és, el seu odi irracional cap a lo valencià que no compleixca els seus paràmetres; léase: valencià de galeria, castellanoparlant però coneixedor superflu de la llengua, cristià, tradicionalista però sense passar-se'n i que igual s'emociona en sentir un masclet que un cotxe de F1. Tot qui no compleixca aquests paràmetres serà exclòs del privilegi d'aquest topònim que, per cert porte molt orgullós. (el de valencià)

De passada, si aconsegueixen esborrar tota l'estructura de defensa de la valencianitat que representa ACPV, serà un punt molt favorable per al seu futur, a la vegada que aconseguiràn una programació rodona, televisions netament castellanes i en la seua exa-majoría dretanes i, una valenciana que evoca els seus conceptes exclusoris de valenciania i que els serveix de propaganda mediàtica exagerada i vergonyosament trist.

He de dir que no m'agrada escriure sobre partits polítics en concret i, en aquest cas tampoc ho faré, perque el PP no té tota la culpa del tema aquest, ja el PSOE va intentar acabar amb aquest canal quan governava a València i, per molt que diguen ara, tampoc no els hem de creure. De fet, el mateix PSOE ha estat qui ha paralitzat l'ILP que permetria veure TV3 al nostre País Valencià i que vora 750.000 persones vam signar.

Reconec que la nit que em vaig assabentar daquesta trista noticia em van saltar les llàgrimes i, vaig haver de plorar per sentir-me part d'un poble governat per irracionals polítics que discriminen una part dels seus ciutadans, perque sentia que un govern que parla castellà em negava el dret a veure una televisió que parla en la llengua dels meus pares, que els meus veïns no podrien tornar a riure amb el Polònia, Crakòvia o l'APM, que no veuriem mai més les estampes de Bocairent al temps de TV3, que ja no sonaria la bso de Son Goku en català com l'haviem aprés, ni doraemon... Sentia que es marcava un abans i un després des d'aquell moment entre aquells del nord i aquells del sud i, aquests pensaments primaris m'omplien de ràbia i impotència inexpresable.

Una frase em feia pensar bé l'altre dia: si protegim amb totes les armes possibles les nostres propietats materials, per què no fem el mateix amb les més importants com ho són la llengua o la cultura? Què ens està passant?

Han trencat una part de nosaltres, sí, però per cada arrebatada n'hem de recuperar dues, només així serà com avançarem

Pd: No vull deixar de recordar els companys i companyes morts al Japó i als que en els propers dies dedicaré un article.

Estem de dol...

2011-02-18T12:50:00.000-08:00

2ª PREVISIÓ: I finalment...

2011-01-28T13:14:00.000-08:00

Com vaig prometre.. ací estic! La veritat és que pocs anys tindrem uns dies previs a les festes amb tants canvis meteorològics com enguany, en tres dies hem passat de modelitzar pluja fina a gairebé una gota freda amb plutja torrencial i, una gran nevada per als dies de festes. Els models eren tan ferms que fins i tot les televisions ho donaven per fet, però avui els models han parlat de nou i han desviat tot aquest espectacle mar endins. És prou probable que tot açò es vaja confirmant, no obstant, haurem de seguir-ho de ben a prop per cantar victòria.

De moment, la matinada de diumenge a dilluns tot a punta a que podriem veure la neu en Bocairent o, si més no, cap a la Mariola. La quantitat no serà excesiva, però segurament tindrem algo de precipitació, que no està malament.

01 Febrer
De moment sembla que arrastrarem la ressaca de l'episodi anterior i, queda en entredit el que puga fer aquest dia, encara que sembla que podrem gaudir de tots els actes sense veure la plutja, això si, amb bona cosa de fred.

02 Febrer
Si ahir el paisatge era ben poc esperançador, avui tot canvia i sembla que no tindrem precipitació. Les emperatures seràn com les que hem tingut avui.

03 Febrer
Tindriem un altre dia tranquil però amb temperatures baixes.

04 Febrer
Temperatures probablement en ascens molt lleuger i màximes properes als 15º, dia asoleiat.

05 Febrer
Un altre dia asoleiat, encara que amb molta cautela perque la previsió queda lluny del marge de mínima fiabilitat.

Així doncs, podriem qualificar les festes de fredes, però poc més, ni passades per aigua com semblava en un principi ni res. Tot i que haurem de seguir les properes eixides dels models per assegurar-ho o canviar la nostra paraula.

Cap a la fi del cap de setmana serem suficientment capaços de garantitzar mínimament el temps.

Bon cap de setmana i bones festes!

Primera previsió per a festes!

2011-01-25T12:19:00.000-08:00

Després de lo glaçats que ens hem quedat amb el succeït en el passat referendum i que esperem algú pose ordre en el tema, és hora d'anar pensant en els dies que irremediàblement s'acosten i, per tant, amb la cautela de tots els anys, publicarem cada 2/3 dies les nostres previsión meteorològiques per als dies de festes. Heu de tenir en compte que quan més ens apropem als dies, les previsions seràm més encertades, per tant, les que publicarem ara són extremadament arriscades i perfectament podrien acabar sent exactament el contrari, però al menys, com els altres anys, disposem d'una tendència certa i tenim una mínima idea del que farà:

01 Febrer
Nuvolositat abundant i, precipitacions molt dèbils i intiermitents. Temperatures bastant fredes. Podriem dir que no farà res o, si de cas, molt poca cosa.

02 Febrer
Encara no queda gaire clar, però podriem tenir algun ruixat a la vesprada. Les temperatures continuaràn fredes, tot i la possibilitat que pujen poc a poc.

03 Febrer
Persisteix el perill d'algún ruixat, però repetim que seria molt dèbil i intermitent. Les temperatures, ara si, en ascens.

04 Febrer
Dia molt semblant a Sant Blai meteorològicament parlant

05 Febrer
Dia assoleiat i amb temperatures màximes voltant els 15º o 20º.

Resum: Podriem dir que en festes viurem la ressaca meeorològica del que se'ns ve al damunt els propers dies que, ojo, a la muntanya es recollirà una nevada important... ja en parlarem...

Per tant, haurem d'esperar una miqueta més per saber alguna cosa en concret i, com ja he dit, no us prengueu això al peu de la lletra, només són les interpretacions personals d'un aficcionat.

Bones festes i ens veiem en la propera actualització cap allà el divendres!

PD: No és per assustar, però per als dies 01 i 02 els ensembles mostren una dispersió brutal que, podria significar un període d'inestabilitat que, per descomptat no podem confirmar encara.

Argumentant la part fàcil...

2011-01-17T12:13:00.000-08:00

No m'agrada emprar el tipic discurs en defensa del canvi de festes de que hi ha molta gent vivint i estudiant fora i també ells han de poder vindre, però em sent irremediablement empemptat a fer una xicoteta reflexió. A l'article anterior ja vam analitzar alguns aspectes i, una de les conclusions al debat ha estat que realment les Festes de Moros i Cristians de Bocairent han sigut una de les poques coses que hem sabut portar a l'èxit. Però aquest èxit és molt relatiu sobre tot si mirem en prespectiva d'ara endavant.

Bocairent i la gran majoria de pobles han estat generadors de feina a les "fàbriques" i comerços durant gran part dels anys que la festa ha viscut el seu climax perfecte d'harmonia entre nombre de festers i proliferació d'actes. Ara, en canvi, ens trobem amb una societat molt diferent. Si fa tan sols 15 anys de cada quinta de 100 joves la gran majoria pasaven de l'institut a formar part de les plantilles de les fàbriques, avui en dia la cosa ha canviat molt, el bocairentí jove ha eixit fora a buscar noves oportunitats, formació, aprenentatge i noves experiències i, de tots és sabut que a hores d'ara, de cada quinta de 50 persones, 45 aniràn a estudiar a València, Alacant o Barcelona i, desgraciadament, d'aquest nombre molt pocs tornaràn a Bocairent per buscar uns treballs que desgraciadament no existeixen (ni aci ni enlloc de la contornada). Tan de bò puguera ser a l'inrevés, però desgraciadament i encara que ens dolga escoltar-ho i pensar-ho, sabem que és així. No és qüestió de culpar a ningú, el progrés ha estat així i s'ha quedat a les ciutats ignorant així els xicotets nuclis, que si bé es cert encara ofereixen alguns llocs de treball qualificat, son molt pocs i no poden abastir ni de bon troç la demanda.

Heus ací que no podem seguir ignorant el fet que dels nostres joves, un percentatge ben alt, extremadament alt, no viu a Bocairent i el que més sort té, pot anar els caps de setmana perque està a València o Alacant, però els que vivim un poc més lluny ens és impossible veure el campanar més d'una vegada al mes com a molt. No cal ser molt iluminat per veure-ho, cal passetjar un dia entre setmana per Bocairent i comparar-lo amb un altre dia o, escoltar a algú que allà hi visca i preguntar-li.

Llavors tenim ja uns quants arguments més, si moltíssims joves no viuen al poble i tenen obligacions que complir entre setmana, si la societat de Bocairent ha donat un gir i ja no es com abans, si els que han de sustentar la festa no ho fan, per què seguir girant el cap i mirar cap a un altre costat?

Si es tracta de passar uns bons dies entre els teus i gaudir amb la familia, els amics i el grup de la Filà, per què posar traves i no fer-ho tot més fàcil per a que siguem quants més millors? Tal vegada no seràn unes millors festes si en som més? Qué és el que realment ens molesta de tot això?

La tradició la fa el poble i, la fa per que li agrada i sempre mirant pel seu bé, doncs donem-li un cop de mà a les nostres festes!

Per descomptat, SI AL CANVI!

Bones festes a Tothom!

Del Canvi, o la continuitat...

2011-01-08T06:06:00.000-08:00

Per tots o molts dels seguidors d'aquest bloc, és ben conegut el fet de que el proper 22 de gener se celebrarà a Bocairent una votació entre els festers per tal d'escollir si després de tants anys es canvien les festes per ferles coincidir amb el cap de setmana i així donar-los una bafanada d'aire fresc. El debat ja és ben viu als carrers i tertulies de Bocairent, i com no, ja fa mesos que s'ha traslladat a internet, on els partidaris i detractors de la iniciativa, breguen pacíficament per donar a conéixer els seus arguments.

En primer lloc ha de quedar clar que no es tracta d'un tema polític o de qualsevol àltra índole, sino simplement d'una postura favorable o no de canviar les dates de les festes, amb absoluta independència de qualsevol altre factor.

La meua posició, com pot ser ja he expresat en algunes ocasions, és favorable al canvi, per tant, SÍ AL CANVI de les festes; a continuació expressaré només alguns factors que em fan decantar-me per aquesta part de la balança.

Bocairent ha perdut històricament moltes oportunitats de prosperar per haver quedat enrocat en la tradició sense donar-li l'oportunitat de canviar, de ser modificada encara que mínimament i, buscar noves oportunitats. Ja des de la guerra de successió escollirem malament, més tard, el nostre enrocament en el textil ens va fer perdre el tren de la prosperitat que venia de la mà d'altres sectors, però clar, era tradició fer mantes... Després arrivàrem tard al nou desenvolupament industrial, i ara, vivim a un poble on ni en els millors anys on aquest estat era el més pròsper de l'Europa Occidental, ha estat capaç de veure incrementada la seua població. Pot ser els bocairentins som tancats, com ja insinúa l'home de la manta, ben tapat com en una cuirassa i mirant enfront sense veure el que hi ha als costats, però és hora de canviar i, en aquesta ocasió no ens està permés perdre el tren.

Anys ens ha costat poder arrivar a una sensibilització suficient per a que el poble decideixca que ha aplegat el moment de preguntar el que cal fer. El dia 22 serà molt important saber interpretar els resultats, perque més enllà d'un SI o un NO, veurem una resposta de progrés, aposta de futur i recolzament a la nostra tradició o una negació sense més pretexte que la tradició.

Efectivament sóc partidari del SI, no només partidari, sóc un ferm convençut que és la manera de portar Bocairent al futur i font d'aquesta prosperitat que cantem cada any a l'himne però que no és present als nostres carrers.

A un Bocairent que aspira a sustentar-se amb el turisme, amb un nombre de places d'allotjament més que superior a la mitjana, amb un enfocament directe cap a la promoció turística, és una absoluta barbaritat que el seu esdeveniment més important de l'any siga entre setmana quan, cregueu-me, l'únic turisme que aconsegueix atraure és un autobús de pensionistes nòrdics i un altre de britànics que després de veure el dement espectacle sense cap públic, deixideixen fugir despavorits i acurtar l'estada. El public dona color, afegeix emoció, il·lusió i sobre tot, posa en valor unes festes que al mapa són de les més importants existents.

No hem de caure en l'absurda tentació de "com va a ser el dia de Sant Blai el 4, 5, o 1...", recòrrer a arguments populistes, primàris i fàcils com aquest resulta com a mínim depriment per la poca imaginació o capacitat de reflexió que queda patent amb una expressió així. Moure el dia de Sant Blai del calendari no va a causar cap trauma a ningú ni baixarà a fer-nos ploure tots els anys. Pensant-ho bé, és un bon argument, ja que ve tant carregat d'irracionalitat que és impossible de discutir.

No us dic cap novetat quan expose que tothom vol ser capità quan l'Entrà cau en dissabte i la gent fa totes les entremaliadures possibles per a aconseguir-ho, tampoc que quan cau en cap de setmana fa goig veure una Entrà on Bocairent posa tot l'esforç possible per mostrar als foranis el que som capaços de fer. Ni punt de comparació tenen aquelles raquitiques entrades de dimecres que acaben vora les 21h, on és complicat veure bons espectacles, les dianes on costa reunir més de 20 festers per Filà. Siguem sinzers, a qui li agraden de veritat les festes entre setmana? Deixeu tots els prejudicis de banda i penseu, és realment bò? Ens convé? M'agrada? Crec que les respostes són ben clares a totes les preguntes.

Podriem esgrimir també mil motius econòmics tipics a favor del Canvi com la manca de competitivitat d'una empresa que tanca una setmana en febrer, la reducció de les vacances dels treballadors locals que han d'utilitzar dies de vacances per poder estar a festes i veuen reduïdes les seues vacanes estivals, el fet de que molts treballadors ho fem fora de les fites del terme, la descomunal reducció de facturació de tots i cadascún dels comerços i hosteleria de Bocairent, i un llarg etcétera.

Som conscients que hem d'evolucionar i superar obstacles que no ho són realment per a poder caminar en la direcció correcta cap al Bocairent del futur. Vivim temps difícils que en matèria econòmica estàn obligant als governs a portar a terme reformes necessàries per tornar-los més forts per enfrontar el futur. Hem de concebre aquesta xicoteta reforma bocairentina com una empempta al futur i com una alenada que només portarà coses positives per tots i totes.

Evidentment, SÍ AL CANVI DE FESTES AL CAP DE SETMANA.

A favor d'aquesta postura hem trovat diversos espais a internet:

http://www.facebook.com/pages/NO-a-les-festes-de-Bocairent-al-cap-de-semana/172138402827977?v=info#!/pages/SI-a-les-festes-de-Bocairent-al-Cap-de-Setmana/116796538393288

http://sialcanvi.blogspot.com/

Poruc...

2011-01-04T12:43:00.000-08:00

Por a viure
por a riure,
Por a vindre,
por a quedar-se.

Por a guanyar
por a perdre,
Por a confondre
por a ser sinzer.

Por a mirar,
por a ser vist,
Por a parlar,
por a que parlen.

Por per por,
por per vici.
por per plor,
por en desquici.

Al remat,
por a ser,
por a no tenir por...

Les divergències de l'Alta Velocitat AVE

2010-12-18T08:48:00.000-08:00

Hem escoltat avui anunciar amb trons la inauguració de l'AVE Madrid-València, cosa que converteix l'estat espanyol en el capdvanter europeu i, entre els millors mundialments, però amb tot això, ens venen diverses qüestions al cap si hi pensem una miqueta:

Analitzant el mapa econòmic i industrial espanyol i posant després a sobre una radiografia de l'Alta Velocitat, costa veure les raons que han portat a decidir que les obres fetes fins el moment son les més adients. Vull dir, la construcció s'ha fet d'una manera completament radial cap al centre peninsular, és a dir, no respòn a cap interés d'internacionalització i inversió externa que suposaria tenir la conexió d'Alta Velocitat cap a França, cap a Europa. Els governs espanyols han decidit usar l'AVE per vertebrar l'estat, sense importar que la inversió és bestial i, que una planificació adequada i que respongués sèriament als interesos del seu estat (l'espanyol) hauria reportat una quantitat de beneficis per al teixit empresarial molt bons, ja que millorar la connexió ferroviària d'un pais amb un altre augmenta els seus vincles fortament, i més si tenim en compte que en aquest cas, la connexió s'hauria fet no amb un país sino amb una gran zona comercial com és Europa.

Però bé, un cop decidit que el que importava no era obrir-se cap a l'estranger sino comunicar l'interior, no acaben aci els problemes. No és cap secret per ningú quines son les àrees peninsulars amb més fluxe econòmic i més desenvolupament (sempre parlant econòmicament), això és, l'arc mediterràni, el nord (seccionant algunes àrees) i, el centre (reduïnt aquest concepte a Madrid i, per pura sinèrgia centralista d'estat). Doncs que fa el govern? Connecta tothom amb el centre, però donant prioritar en primer lloc a les àrees properes i, expandint-se poc a poc cap al sud andalús, de la manera que tenim, unes Castelles i un Sud que corren a velocitat de creuer, però que desgraciadament, les seves economies no ho fa de la mateixa manera, conclusió per mi, AVE de no necessitat prioritaria. Després ve casa nostra, Barcelona i València esdevenen connectades dia Madrid, vull dir que costa gairebé menys temps anar entre les dos ciutats catalanoparlants via Madrid que no pas fer-ho utilitant la seua linia ferroviària (curiós). Bé, no ens podem queixar que son grans obre i en aquest cas si, responen minimament als interessos. I de l'AVE del nord millor no parlar-ne per la desfeta ecològica que suposa degut al seu nefast traçat. Tenim doncs un pais que passa per no estar ben connectat entre les grans zones exportadores i importadores estatals nomenades abans, ni AVE mediterrània, ni AVE al nord, ni AVE enlloc que siga profitós per algú que no siga Madrid, vet aquí de nou, el tipic caracter nostre, fer-ho tot arreu.

I el tercer punt negre d'aquest AVE és el que ens afecta més directament, l'encariment desorbitat dels preus. Som conscient que el tren té un cost d'inversió altissim que cal pagar, però no cal amortitzar-lo en dos anys i fer-lo rentable (és com serà en el cas valenciá) el ciutadà d'aquest país no pot pagar 80€ per un trajecte de tren d'anada i el seu estat no pot eliminar-li els trens que costaven 25€ d'un dia per a l'altre. La reducció de les rodalies que es sofreix a les destinacións d'alta velocitat també es preocupant, però en la llarga distància és inadmissible, ja que desapareix quasi per complet deixant plantats a milions de viatgers que fem els trajectes València-Barcelona-Madrid asiduament. Enlairar-se en un avió tampoc hauria de resultar en cap dels casos més barat que fer us del tren, però desafortunadament, amb aquestos preus gairebé sempre ho será. Conclusió, els preus son exagerats i no responen a la realitat econòmica d'un pais com el nostre.

En definitiva i, per descomptat, és una molt bona noticia l'arrivada de l'Alta Velocitat al País Valencià i, també ho és que siguem punters mundials en alguna cosa positiva, però crec que una millor planificació ens hauria convertit en molt més que això i suposaria un gran guany de tots que, en aquest cas només el veig com un guany a mitges.

Alié.

2010-12-02T15:38:00.000-08:00

...mirava les parets i veia la seva hombra, caminava i imaginava les seues passes, al llit sentia les caricies, a la dutxa el seu alé, els objectes li recordaven cada instant viscut junts, cada hora tenia un significat, podia encara tocar amb els dits cada imatge al seu interior, parlava i semblava tenir resposta, la memòria el feia veure, el record el torturava i, el seu pensament, explotava a cada segón... embojia, res més lluny de la realitat, però aquell ésser ja no hi era al seu costat, i tots els moments compartits de poc podien ja servir perque les coses tornaren a ser iguals...

I el guanyador és...

2010-11-28T06:22:00.000-08:00

Avui, amb motiu de les eleccions i com que a partir de migdia no feré més que seguir les noticies al respecte, us brindem l'oportunitat de seguir des d'aci els resultats de tant importants comicis:

La fí del sistema està a prop?

2010-11-21T11:23:00.000-08:00

No vull resultar catastrofista, ni molt menys, tampoc pretenc anticipar res ni donar-me-les d'entés, i per descomptat, pel bé de tots aquells qui creuen en el sistema econòmic actual, espere equivocar-me.

El 99,9% de la població no sap res d'aquest sistema en el que ens movem, no sap d'on venen els diners, on es creen, qué és realment el deute, com es mouen els mercats financers, com es finançen els estats, com i per qué fluctuen les divises i els seus efectes, a qué es deu la crisis... així podriem estar fins demà de matí. També és cert que després que aquesta bombolla rebentés, hom ha volgut assabentar-se'n una miqueta de tot, però es clar, amb la informació facilitada pels mitjans és gairebé missió impossible. No vaig a ser jo qui us done lliçons de tot això, més que res, perque tot i apassionar-me el tema, no conec ni de lluny el perfecte funcionament. Per a això us aconsellaré que navegueu i busqueu informació verídica al respecte.

Mentre escric açò escolte de fons el noticiari, on ara mateix es parla del rescat, ja acceptat, per al sistema bancari irlandés, una noticia dirigida expressament als mercats bursàtils per a que tinguen un bon despertar que ja massa dies porten obrint els ulls sagnant i pujen uns dies esperant l'explosió del nou globus; quí serà ara, Portugal, l'Estat Espanyol, Italia, Bèlgica? Com si d'una cadena es tractés, estem veient caure un a uns països que creiem prospers i rics, cauen i la gran UE els recull, però fins quan? fins que siguen massa grans per recollir? on és el limit?

La crisi que semblava passatjera s'ha enquistat bona cosa i va camí de convertir-se en una crisi severa que acabe amb tot el que coneixem ara mateix com a sistema econòmic. La ebullició ha començat, vam veure punxar la bombolla inmobiliària (quant necessàri era...), després la bancària americana amb la caiguda de Lehman Brothers i demés, poc després vindria l'atur, l'impacte als PIBS de tots els estats rics (exceptuant els emergents), la reaparició dels PIGS, la fallida de Grècia, la crisi del deute públic, la guerra de divises i, ara ens toca viure la caiguda inminent d'estats europeus entre els quals, senyors, sembla que ens trobem. No és que les coses siguen especialment preocupants al nostre estat, més bé estem sent víctimes d'atacs especuladors 100% interessats que centren les seues mirades a sobre nostre per treure profit de la nostra davallada, el que s'anomena prendre posicions baixistes al mercat. El deute espanyol s'ha disparat i, els costos per finançar-se s'han situat a nivells mai assolits, fet extremadament preocupant que demana a crits una solució. Però no vull tractar de temes concrets, més bé vull posar èmfasi en el "problema" que ens ve.

Bombolla rere bombolla cada dia coneixem nous aspectes de la crisi que afecten a diversos pilars del sistema econòmic que ells van crear i, creieu-me, cap politic ni economista sap ara mateix quina serà l'eixida d'aquest periode en el que ens trobem i, si la hi ha. EEUU creix minsament amb l'emisió indiscriminada de diners per part de la reserva federal que maquilla la situacio precària en la que es troben, els QE (Quantitative easing) no aprofiten per res i, ja van pel segón... per cert, aquest darrer molt criticat per la comunitat internacional. Europa mor sota una Alemanys creixcuda que se sent mare i amb potestat per promoure legislacions per sobre dels altres. Àsia sembla una olla escalfant-se on els creixements del 10% anual a països com la Xina o l'India donaràn ben aviat els nous maldecaps a l'economia, però mentrestant copsen les primeres posicions mundials de desenvolupament i riquesa tirant cap enrere els antics reis europeo-americans. Llatinoamèrica mira a un Brasil ric que ha despertat de la letàrgia i no l'imita. I Àfrica... qué en direm? com sempre... un nord controlat per Israel i un extrem sud ofegat per l'atur, mentre la gran majoria continua morint de fam per proporcionar-nos els bens que gaudim. Qualsevol economista convergiria amb aquesta visió actual del món, però vet aqui el fet que us presente ara i per al que he volgut fer aquesta explicació.

Europa i els EUA han viscut uns anys de glòria, de benestar, d'avanços socials, de manipulació del món al seu desig, de classes mitjanes i riques, de risa, festa, diners, luxes... Ara, de sobte, la situació actual ens està posant dins d'un pou del que dificilment podrem eixir. La crisi oliga a retallar, la societat acomodada no està disposada a ser retallada i, aquesta societat acomodada ja no és en molts casos aliena al que passa. Els darrers mesos veiem a les televisions imatges d'unes mobilitzacions ferotges que s'estenen per tot arreu clamant contra el sistema econòmic depredador i les reformes adopades per sostenir-lo, veiem gent, universitàris, reclamant el dret a tenir un futur digne i, tot sembla ser que no el tindràn si tot segueix el rumb iniciat fa mesos.

El colapse financer al que ens dirigim no es podrà parar com en tantes ocasions s'ha fet, el d'ara sembla ser de veritat i, ja s'estén per otes les rames d'aquest sistema caduc. El risc sistèmic es troba més present que mai i ben aviat hem de veure com tot trontolla davant dels nostres ulls, ara bé, no ho hem vist tot trontollar ja? no hem vist els ja primers països caure? Falta veure quin serà el vertader final, quina serà l'eixida, si es produïrà l'any vinent o l'altre... Sé que tot açò sembla molt catastrofista, però us recomane que mireu les noticies i intenteu aprofundir una miqueta al sí del sistema que vivim, us emportareu una gran sorpresa, perque tot està caient i gairebé ningú sembla donar-li importància, els grans son incapaços de créixer en un món que els obliga a fer-ho per sostenir-se, els mecanismes de salvament són del tot inútils i només fan que posar pedaços a una samarreta amb massa forats.

Ordre mundial,
R.I.P.

A un pas...

2010-11-18T12:07:00.000-08:00

El telèfon sonava frenèticament en aquell menjador, el soroll rebotava per totes els mobles, el terra i el sostre, aquest últim, llampegat pel llum d'un fanal encara encés a un altra habitació. Sonava una vegada rere l'altra i el retllotge tocava les deu de la nit amb aquella simfonia de principis del segle XX. El fals silènci que s'acumulava dintre d'aquella casa era esgarrifós i plé de tensió que no aconseguia ser alliberada; algú estava morint lentament sense que ningú pogués fer res per evitar-ho. A l'altra banda del telèfon es respirava preocupació, i un alé tallat per la fredor de l'hivern. Cada poc temps tornava a sonar el telèfon amb l'única resposta que un no res, que un res més... I ara si, dies després, toc queia, el cap s'esquarterava i els ulls s'anegaven entre pensaments ja inutils, entre imaginacions corrosives...

Trons d’octubre, any de diluvi...

2010-10-03T05:13:00.000-07:00

En primer lloc, demanar disculpes per no haver escrit res en gairebé un mes, la veritat és que em sap molt greu haver trencat de sobte amb aquesta rutina i, dintre de les meues possibilitats, intentaré repréndre-la. Han hagut moltes raons que m'han portat a agafar aquest parèntesi, i el setembre ha estat sens dubte un dels mesos més convulsos de la meua vida en molts aspectes, alguns dels quals encara queden oberts i em provoquen una angoixa continua i dificil de reconduïr, però bé, no hem vingut aci per parlar dels meus problemes.
La raó que m'ha portat a escriure avui ha estat, com no podia ser d'altra manera, la política valenciana. Ja havia seguit l'estela d'una de les polítiques del nostre parlament des de feia temps, però ahir, vaig decidir seguir alguns dels seus dscursos mitjançant el youtube. En l'extranya època que vivim de corrupció o "pressumpta corrupció", brutal crisis, manca d'oposició, i en la que el govern valencià sembla més un poder totlitari que no pas un govern democràtic, vaig veure naixar una flor.
Mónica Oltra, diputada per Compromís -i per compromís, valga el joc de paraules-, parla en cadascún dels seus discurssos amb l'empeny que ho fariem qualsevol de nosaltres en un dinar familiar o una reunió d'amics, defensa des del cor el que creu ètic i no vacil.la en dir a la cara el que pensa de tots i cadascún dels "nostres" governants. Però fins ací seria tot normal, és més o menys el que qualsevol polític ha de fer; el que realment em va cridar l'atenció, va ser la seua perspectiva de poble, la nostra perspectiva. Una òptica des de la vida dels que no viuen a València (aquella pomposa ciutat endeutada fins als colzes i destí de tots els nostres impostos), dels qui pateixen els problemes de la manca de servei ferroviari a Ontiyent, Gandia o Alcoi, dels qui fan cua de dies per una consulta mèdica, dels pares que no poden educar als seus fills en valencià/català per la falta de places, dels qui ens sentim ciutadans de segona, i en definitiva, de tots aquells que no han estat mai escoltats a les nostres corts. Oltra representa un sector molt valuós de la nostra societat que, impulsat des de les comarques, encara conserva afortunadament un esperit valencianista net, valencianista des de la perspectiva nacionalista i decidida a lluitar pel que creu i creiem just. Després de tants anys la gent pot escoltar la seua pròpia veu parlar als governants i, això, creieu-me, és molt satisfactòri, escoltar la pregunta que tu mateix faries o posar entre les cordes a algun polític. Ha costat superar aquesta barrera ANTIDEMOCRÀTICA del 5%, però està resultant tant gratificant que esperem seguir podent escoltant la veu de Mónica moltes vegades més a les nostres Corts les properes legislatures. Endavant Mónica!

Adéu a les muntanyes...

2010-09-07T14:54:00.000-07:00

PLOR, RÀBIA, DESCONSOL, IMPOTÈNCIA, DESSOLACIÓ, infinits son els adjectius que m'envaeixen ara mateix a l'igual que a tota la població de la Vall d'Albaida i de Bocairent. El foc avança incontrolat en aquest incendi que crema a les nostres muntanyes. El dia d'avui ha estat fatidic i, per als que vivim lluny ens crea una sensació inexplicable de fragil.litat al no poder fer res. Ja fa més de 24 hores que el foc crema als nostres pobles arrasant grans paratges que amb els anys havien aconseguit recobrar una miqueta de verdor i frondositat. Les noticies se succeeixen ràpidament, està ja apagat! s'ha tornat a encendre! amenaça la Mariola! Aquestes frasses han estat repetides una i un altra vegada durant el dia d'avui. Despertar i veure una imatge del teu poble i ta casa coberts de fum és inexplicable... El desconcert que estem vivint ens angoixa a cada minut i quan semblava que tot estava sota control, m'arriben noves noticies de que ara, a les 23.30h el foc d'Alfafara i Agres amenaça de nou el Parc Natural de la Serra Mariola. Estarem tota la nit pendents d'aquest trist i deplorable esdeveniment i esperem despertar demà amb bones noticies.

Ànims a tots els efectius i voluntaris, compten amb tot el nostre suport!!!

Japó I: Hokkaido

2010-08-27T12:00:00.000-07:00

A finals del mes passat, vaig comentar que la destinació escollida per al viatge d'estiu d'aquest any seria el Japó i la Xina, ara, de nou aci, m'he proposat contar-vos una miqueta com ha estat aquesta experiència. Per fer-ho, publicaré 3 articles que, diferencíen pense cadascun dels períodes de la meua estada: l'illa d'Hokkaido, Tokyo i Hong Kong.

Els primers 15 dies els vaig passar a Hokkaido, l'illa del nord del Japó famosa per la seua naturalesa i els inmensos parcs naturals. El propòsit que em va portar fins allà va ser la participació en un nou camp de treball, en aquesta ocasió, relacionat amb l'agricultura i la cria d'animals. Després d'un llarg viatge amb diverses escales, Helsinki, Osaka, Sapporo i Hakodate, i un fum d'hores d'avió, per fí veuria l'amaneixer del gran astre al país del Sol Naixent. Com és normal, després de tan llarg viatge, el meu cos va arribar a estar en estat depriment i, el vaig haver de recuperar amb 14 hores de llit. Una vegada dormit i menjat, vaig ser conscient, estic al Japó! Poques hores després em reuniria amb els altres participants del camp i marxariem cap a la població on es realitzava, Setana. Tres hores més de viatge en autobús a través de muntanyes, rius, mar... i ja estavem a la destinació final. El camp de treball ha estat completament diferent al que imaginava, ja que freqüentment els participants viuen junts i això permet establir uns vincles ben bons entre tots ells, però aquest any, cadascú vivia amb una familia diferent i separats amb distàncies, de vegades, de 50km. La meva familia, Kamiizumi San, es dedicava a la cria i distribució de porcs, però no penseu que es tracta d'una empresa, el concepte és ben diferent. La manera en que es portava la gestió era absolutament respectuosa amb el medi ambient, i la praxis sempre més que correcta. Cal dir a favor d'aquesta gent del Japó (almenys la del nord) que a banda de ser, preneu nota, extremadament amables, el seu respecte amb el medi és absolut, torne a dir, absolut.
I així, enre dies de treball, entre dinars amb gent de la terra, reunions amb els diferents grups d'agricultors i ramaders de la zona, vaig anar coneixent profundament la cultura japonesa d'avui en dia. Menjar carn criada a menys de 10km a la redona, beure llet acabada d'ordenyar, blueberris i tot un seguit d'hortaliza també produïda allà mateix baix cap manipulació humana ni maltracte, no te nom i, fer-ho tots els dies, és especialment gratificant i, per suposat, saborós! Els japonesos, curiosos com son, ràpidament es van interessar en la meua cultura i país, tot el món coneixia el nostre estat, bé, millor dit, tot el món coneixia Barcelona que, de fet és ara la meua ciutat, i això m'omplia bastant, ja que sabien bastants coses. Llargues hores de converses sobre història, economia, particularitats i aspectes en comú de les nostres societats, plenaven les hores de menjar i la sobretaula. I és que de coses en comú en tenim moltes, ja en parlarem en el segón article.
La meua identitat havia madurat una miqueta més, per primera vegada ja no se'm considerava com a valencià/català, ni tan sols amb allò d'"espanyol", no, ara era europeu, i com a tal se'm parlava i es dirigien a mi, <...aquest és europeu...>
Uns altres dies els vaig passar amb uns surferos que semblaven trets d'una película rodada a California, amb les seves taules de surf, els seus skates, el seu local a prop de la platja on dormiem a sobre d'un bar/pub radicalment ambientat en el món surfer. Sinzerament també molt amables, atents i curiosos. En tot moment van estar a sobre meu per intentar que disfrutara al màxim possible, portant-me a llocs interessants, fent-me tastar la seua cuina... tant és així que un dia em van portar a un restaurant a sopar que estava a 3 hores de distància. El seu interés per la meua llegua els va portr a aprendre bastants coses, i això em feia estar més còmode. Pot ser la meua imatge els havia confòs i em van donar un skate per que fés alguna cosa interessant, però... clar, jo mai havia practicat...
En resum, els meus dies per aquella terra em van calar per la gran coneixença que vaig assolir sobre la cultura japonesa de veritat, els seus productes, les seues costums, creences, el kinako, el mochi, el nato, oei, moogi i un llarg etcétera que espere no oblidar mai. Podia afirmar sense opció a equivocarme que el Japó era acollidor i que tothom era esplèndid. Entre mig de mil anècdotes, converses, visites i demés, va arribar el dia final, ja tot havia acabat i, vam haver de fer una festa per donar-los les gràcies de tot. Ens vam reunir i cadascún dels participants va cuinar productes de la seua terra per fer-los tastar als autòctons i cal dir que tot un èxit, almenys la paella. Calia dir adéu i gràcies, perque a l'endemà començava el viatge cap a Tokyo, que s'entestava dur i llarg. Entre tots els comiats, el de la filla de Kamiizumi San (que poc després em vaig assabentar que s'anomenava Shin San, com els dibuixos), Joshia, va ser el més nostàlgic, ja que la xiqueta m'havia aggafat molta estima i no volia deixar-me anar. Només cal donar-los les gràcies a tots ells per la seva hospitalitat, Kamiizumi San, Ann, Joshia, Harry, Morikichi, Macu, Yamaguchi, Kawamura, Hozuki... ARIGATO GOSAIMAS!!!

En uns dies estarem a...

2010-07-17T10:15:00.000-07:00

Al Japó!!!

En poc més d'una setmana començaràn les meues vacances i, enguany la destinació escollida ha estat una molt llunyana, el Japó. Durant aproximadament un mes estarem per territòri asiàtic, amunt i avall intentant conéixer aquella cultura tant diferent a la nostra. Després visitarem també Hong Kong per contemplar aquells grans gratacels i tractar d'integrar-se en una ciutat "país" d'Àsia tan influenciat per Europa. Intentaré escriure alguna cosa quan estiga per allà, però per si no puc o si no trobe un momentet per acomiadar-me abans de marxar, que passeu unes molt bones vacances!!!

Encontres...

2010-07-13T12:56:00.000-07:00

Et mire,
corres,
arribes,
et veig.

Pujes,
jo em quede,
mires,
dissimule.

Et preguntes,
somric,
continues,
jo mire.

Penses,
pense,
pensem,
separats,
desconeguts...

Levi
BCN 13/07/2010

La ciutat com a refugi

2010-07-01T00:57:00.000-07:00

Per tothom és conegut que les ciutats han exercit, exerceixen i exerciràn, un paper de refugi per a molts distints tipus de gent que pot ser no tenen cabuda en altres llocs més xicotets o que, directament, son discriminats per allò que o com son (i incloc aci tots els aspectes possibles, tant fisics, com mentals, com de qualsevol altre tipus que pugueu imaginar). La ciutat es converteix en un gran paraigües que la majoria de vegades acull sense jutjar al seu ciutadà, car que amb tanta gent, és dificil fixar-se amb les diferències d'algú. Perdò bé, no és aquest fet del que volia parlar avui sino que volia anar una miqueta més enllà.

Feia temps que no em passava, tal vegada perque feia temps que no viatjava per carretera pels voltants de Barcelona (quan dic voltants estic incloent 500km a la redona) i, pot ser, això va despertar de nou la meua curiositat. La qüestió és que la setmana passada, vaig estar alguns dies a Cerler (Pirineu de Huesca) i, com sempre, a la tornada d'algun lloc, em va cridar l'atenció un fet. La naturalesa verge i ben poc humana dels Pirineus s'estenia molt més enllà fins a arribar a les portes de Barcelona. Segurament el fet es déu a que després de passar alguns dies a camp obert, la nostra ment es codifica diferent, però es que em va resultar impossible veure un paissatge maltractat fins que no hi vaig ser a dins completament de la ciutat i, aquesta progresiva integració naturalesa/humanitat se'm va fer extremadament light i harmoniosa. Pot ser les tones d'asfalt i formigó armat que conformen la ciutat no són suficients per aïllar-nos completament de la naturalesa i, encara que vulguem ignorar-ho, el nostre hàbitat normal i per definició, està més a prop de nosaltres que el que ens empenyem a negar o no voler veure. La terra en el seu estat més primitiu rodeja el nostre hàbitat tot i que la vida a l'urbe ens faça moltes vegades oblidar-ho. Molt més fàcil és veure açò a Bocairent, quan els que tenim casetes, vivim en perfecta concordància amb el nostre medi natural.

Aquest fet que, si bé és veritat, està ja desfaçat en els temps que corren, vé a enaltir la teoria de gran part dels antropòlegs que necessitem viure en manada per sentir-nos més segurs i, per a això, la civilització moderna (seguint els passos de les antigues) ha aconseguit crear espais artificials completament allunyats de la naturalesa per sentir-se lliure dels seus perills. I a l'hora, hem creat xicotetes reproduccions naturals al sí dels nostres hàbitats per no perdre la conexió completament, això és, parcs, jardins... És a dir, com aquell qui se'n va de Bocairent a viure a Austràlia i s'emporta una ampolla d'Herbero... molt trist. La deshumanització en el context de la connexió amb la terra està donant els seus primers simptomes negatius socials, però en tindrem moltíssims més en els propers anys, ja veureu...

Todos quieren saber quién es Ethan...

2010-06-16T12:18:00.000-07:00

Baixa pel carrer caminant amb el pas ferm i el seu cabell ròs, és ben conscient que tothom el mirarà, de que si decideix baixar la vista i mirar algú, l'estarà observant. Els ulls blaus, com troços de cel li enlluernen la pell, ni massa blanca ni massa morena; i el seu nàs, gairebéde joguet, corona una cara alegre i trista. Vist colors vistosos, encara que semble mentida, per passar desapercebut entre tots aquells joves que qualifica, com a mínim, d'ignorants. Però la seua extrema bellesa no fa que tot siga perfecte. La fermesa dels seus passos l'ajuda a suportar algunes coses que sempre ha portat a l'esquena, però que no està disposat a retransmetre amb radiofreqüència perque tot el globus terraqui se n'assabente. Ethan és el seu nom, ja el coneixeu, és una persona seriosa, misteriosa i, amb els seus acabats de complir 23 anys, sembla que ningú no el coneix ben bé, ningú no s'ha parat mai a pensar que li passa, mai li han preguntat res i, si és que algú ho ha fet alguna vegada, s'ha trovat amb les portes tancades. Ethan se sent desconsolat, i amb aquesta jove edat, ja està cansat, cansat de malviure entre la runa d'un castell d'aire que costa enderrocar i penedit de no haver construït aquest castell amb pedres de veritat. Ethan mor... i cada dia que passa es veu més a prop del precipici... Ethan eres tu, és el fill que mai tindràs, és la persona que mai t'hauria agradat ser, però en la que t'has convertit sense adonar-te'n...

Pd: El que heu pogut llegir d'ell és tot el que aneu a saber, podreu conéixer com riu, com plora, quan se sent "feliç" o quan trist, si està cansat o malalt, però no intenteu anar més enllà perque res més descobrireu. Mai.

Que li passa a l'economia???

2010-06-14T12:18:00.000-07:00

Fa un temps que vinc mostrant especial interés en els afers econòmics i en tots els entramats del món capitalista i, quan aprle d'això, ho faig des de tots els punts, he estat indagant amb bona gana als mercats bursatils, m'he empassat totes les noticies econòmiques possibles i he llegit tots els articles d'un munt d'analistes econòmics i, quina és la resposta? NINGÚ sap que passa! Sembla que les noticies que esdevenen i que van a tenir efecte en un futur proper, sempre començen a nomenar-se com al pitjor dels escenaris possibles. Ens ha passat amb l'atur, amb la crisi, amb la fallida de les grans inmobiliaries, amb el default de Grècia i els grans bancs americans i, ara, estem davant del pitjor dels escenaris possibles: el default de l'estat espanyol. Fora de bromes, sembla que encara que el govern i algunes institucions europees estàn aferrant-se a desmentir dia rere dia, és un fet que està molt a prop i que, desgraciadament, segons apunten totes les dades, és possible que es done. El nostre estat ha de respondre a les obligacions contretes amb els inversors i, fins a finals del mes de juliol ha de fer front al pagament de més de 30.000 milions d'euros, sabeu qué suposa això? bé, al nostre cap o entren aquestes xifres desorbitades, però mireu un altra dada, el nostre país necessita per a fer front a les seues obligacions aquest any 600.000 milions d'euros... sí, ho sé, una barbaritat.

Ningú sap el que passa, és cert, però és curiós també el pensar per qué no ens preguntem tampoc que era el que passava abans amb aquell creixement desmesurat que tenia el nostre estat sino que només ho fem sobre aquesta crisi... Ja hem parlat més d'una vegada de que l'estat on vivim no és cap potència econòmica i, la seua capacitat de creixement és, si més no, limitada. O almenys, l'estat en el seu conjunt, on és de sobres sabut quines son les comunitats que representen aquesta potència que l'estat aprofita per subvencionar les altres i, a les que li interessa tant tenir lligades per a que li paguen l'eixida d'aquesta crisi que, desgraciadament, ja sembla que només en té una.

Siga com siga, amb rescat o sense, amb nova llei del treball, amb reforma fiscal, amb pujada d'impostos o amb el que calga, el que està clar és que estem posant pedaços a un sistema més que esgotat. Tot l'entramat capitalista s'ha acabat, ja mai més tornarà l'opulència a tot arreu ni la construcció desmesurada i, el millor de tot, mantindrem el consum a ratlla. El sistema ha de canviar i, està clar que els pedaços faràn que puguem portar aquests vells pantalons un temps més, però ja tots sabem que és hora de comprar-ne uns de nous o, el millor, de treure-se'ls! Quan el sistema estiga saturat de veritat serà el moment de buscar una eixida i, afortunadament serem nosaltres mateixos qui o farem, no serà cap fons monetari ni cap govern. Esperem, espereu...

M'acompanyeu?

2010-05-25T13:35:00.000-07:00

...esperem en la vida baix de la cistella perque ens llençen la pilota i recollir així alguna cosa, i no ens n'adonem que és necessàri apartar-se i buscar-la per ser nosaltres els qui comencem la partida, perque mai no és tard, i el joc pot sempre començar... és el moment de buscar la pilota!!!

I els perduts es van trobar...

2010-05-24T08:24:00.000-07:00

6 anys han fet falta als creadors de Lost per posar-hi final a aquesta gran producció que quedarà en la memòria colectiva ja per sempre. Els que portem tant de temps enganxats ens trobem avui amb els papers intercanviats, com aquell qui perd alguna cosa bastant important, esdevenim tots "Perduts", "orfes" d'alguna cosa, si més no, bonica de les nostres vides.
Mistèris, coses inexplicables, fascinants, coses i més coses que ens han tingut tant de temps enganxats i, alhora ens han convertit en un estil propi de "Freaks" que, vulguem o no, és finalment el que som amb aquesta obsesió lostiana que ens ha enganxat a tots. Hem prioritzat moltes vegades Lost a altres coses, hem passat vesprades senceres i diumenges veient capítols, ens hem reunit, comentat i divertit de veritat amb aquesta excusa i, ara, tot ha acabat...
No puc seguir la corrent majoritària que critica el final d'aquesta gran serie que com deia, tants bons moments ens ha donat, el final ha estat apropiat, encara que pot ser, la interpretació que li han donat (tot i voler involucrr totes les creences) ha estat massa cristiana, la veritat. Així i tot, han sabut deixar en l'aire allò que no cal i, pot ser no té explicació. Lost acaba i ens deixa un sabor més que bò i, per això només ens cal donar-los les gracies als creadors i, ànims a tots aquells a qui a partir d'avui ens sentim una miqueta tristos... moltes gràcies!!! Adjunte un video que, Cuatro, tot i la patètica emissió que va fer del capitol, va dissenyar perfectament i, defineix molt bé el sentit de la sèrie i, en resum, de la vida.

Decisions que canvien moltes coses...

2010-05-17T12:34:00.000-07:00

Després d'aquesta llarga absència sense escriure res, em sent el suficientment motivat com per tornar a reflexionar una miqueta...
Hi ha vegades en la vida en que s'han de prendre decisions que, possiblement no agraden a tot el món, decidir com es vol viure, triar si vols seguir el mateix camí que un maleït dia vas escollir o, si per contra, vols agafar-ne un altre que, evidentment creus millor. Aquests darrers temps, crec que aquesta condició humana de triar (deixarem de banda el que ens influeix, condiciona i, obliga moltes vegades sense adonar-nos, a prendre un camí) ha estat bastant present en les vides comunes de la gent del nostre país, amb les decisions de retallar drets i beneficis degut a la crisi, a decisions externes que marquen nous rumbs en la vida com els acomiadaments, decisions de no fer vacances per estalviar, decisions i més decisions... També a la meua familia ha estat molt present la presa d'importants decisions, ni més ni menys que dos germans han optat per casar-se aquest any, sens dubte, grans i nous camins. Però especialment pense que aquest any que, demà acaba perque és el meu aniversari, ha sigut especial per a mi en aquest sentit, els 23 anys tampoc m'han servit per a prendre algunes decisions que m'hauria agradat assolir ja fa temps, però si cap, ens podem felicitar, perque després de tant de temps d'incertesa i dubtes, pot ser es comença a divisar el final del camí de pedres i, tot i que encara no arribe a veure que vindrà després, m'agradaria que una autovia sense peatges que arribe ben lluny, precedira el camí actual i iniciarem un llarg viatge. L'equipatge està a punt!

Benvinguts sigueu 24!!!

Una imatge val més...

2010-04-26T10:17:00.000-07:00

Sembla que a València s'està tornant a moure alguna cosa que ha estat parada molt de temps... la veu del poble torna a alçar la veu per les llibertats nacionals que li pertoquen. La d'aquest 25 d'abril ha estat la manifestació més nombrosa dels darrers anys, ens estem fent sentir a molts àmbits i conseguint grans victòries, simplement és el començament... Enhorabona!

Carta a Amnistia Internacional, defensar a Garzón, per que???

2010-04-24T04:49:00.000-07:00

A continuacio una carta del pare d'un dels detinguts fa vora un any que contesta a un correu d'Amnistia Internacional demanant el seu recolzament a Garzon, llegiu-la per favor...

Estimados amigos:

Reconozco el trabajo que desarrolla vuestra institución, así como no dudo de la intención que os anima a participar en la campaña de apoyo a Garzón. Sin embargo, me dirijo a vosotros para comunicaros que me resulta imposible, y hasta nauseabundo, participar en esa campaña de apoyo a Garzón, a quien hago responsable de las torturas sufridas por mi hijo. Este juez provocó, alentó y encubrió las torturas que mi hijo padeció. Este juez ordenó su detención arbitraria, lo mantuvo incomunicado durante cinco días en manos de la policía e hizo oídos sordos a los testimonios de torturas realizadas por mi hijo ante él.

Mi hijo tenía veinte años recién cumplidos cuando se lo llevaron de casa esposado como a un criminal, a las dos y media de la madrugada del 31 de Marzo del 2009. Tras cinco días en manos de la policía, el juez lo dejo en libertad condicional. No olvidare nunca el rostro de espanto, dolor y tristeza en el semblante de mi hijo, cuando tras permanecer doce horas ante las puertas de la Audiencia Nacional, pude abrazarle. Mi hijo había tenido que ser atendido en el hospital Gregorio Marañon de Madrid durante su detención e incomunicación, había perdido nueve kilos de peso en los cinco días.

La mañana del día siguiente, tras pagar la fianza de 10000 euros, presentamos la denuncia de torturas ante el juzgado de San Sebastián. Una vez hecho esto, y sacando fuerzas de no sé dónde y ante la convicción de que ello pudiera ayudar a sus compañeros detenidos y entonces encarcelados, realizó unas declaraciones públicas en una rueda de prensa celebrada en un hotel de San Sebastián, en la que denunció su detención y la de sus compañeros, así como el trato recibido en manos de la policía.

Nadie en mi vida me ha hecho más daño que Garzón.

Sin embargo, debo agradecer a Garzón el haber tenido la oportunidad de reconocer en mi hijo el joven que yo he deseado que sea: solidario con los demás, coherente con sus principios (que también son los míos), crítico con esta sociedad, comprometido con las causas justas y responsable de sus actos.

Estas son pues las razones que me impiden firmar en su campaña de apoyo al juez Garzón. Espero seguir poder participando en otras campañas que desarrolléis en el futuro y a la que sea invitado.

xxx

Per Sant Jordi, el llop estepari...

2010-04-24T00:50:00.000-07:00

Aquest any, per Sant Jordi, el que ens tocarà llegir, no serà altra cosa que "El Llop estepari" un gran llibre de Hermann Hesse que, segons sembla i, encara no l'he llegit massa, té molt a dir i, molt per comparar... Ahi us deixe una breu sinopsi de la wikipedia:

El llop estepari (Der Steppenwolf) és una novel·la de Hermann Hesse publicada per primera vegada el 1927. Obra mestra de la literatura del segle XX, prohibida sota el règim nazi, aquesta novel·la va marcar la seua època i continua sent avui una obra ineludible.

Conta la història de Harry Haller, un home desenganyat que no arriba a integrar-se en una societat que no se li assembla pas. L'home es defineix així com un llop de l'estepa, animal solitari, extraviat en un món que li sembla incomprensible. La seua trobada amb diversos personatges li permetrà de fer front a la seua desil·lusió, especialment gràcies a un "viatge" iniciàtic que li permetrà de descobrir les diferents facetes de la seua personalitat.

Comptant iogurts...

2010-04-20T12:03:00.000-07:00

No se n'adonava que el temps anava passant, ja no era aquell que abans ho veia tot fàcil, ni tampoc aquell qui no tenia prejudicis, no, el temps li havia demostrat que no, per molts esforços que vulquera fer, la seua educació l'havia marcat molt i, era incapaç de portar la vida que sempre havia somniat. Dia a dia plenava les hores de coses buides, de tasques que el matenien ocupat, entretingut i que impedien a la seua ment, ja malalta, de centrar-se en altres afers, de pensar en la seua vida, de veure's a si mateix, de decidir-se... Anava quedant-se enrere, retrassat, molt retrassat, amb camins sense descobrir, i ningú no li ajudava, ningú li donava el suport suficient per seguir... i cada setmana, quan comprava els iogurts, se n'adonava que el temps passava, la data de caducitat d'aquell lacti li recordava que s'apropava un nou mes i que la situació insostenible, tart o d'hora el faria relliscar...

Tot allò que saps...

2010-04-15T06:27:00.000-07:00

Saps que serem eterns,
Capbussats en l'eco del temps,
Saps que el soroll de les paraules
ressonarà formant tendres melodies.

Saps que podrem escoltar
tot allò que mai ens haviem dit.
Saps que cremarem
amb cada nova carícia.

Saps que fluïràn els còssos,
submergits en perfecta equitat,
i fixarem les mirades
incrèdules de tanta bellesa.

Saps que serem, millor junts,
l'un al costat de l'altre,
Tot allò que saps,
tot allò que ignores...

Levi 14.04.2010 Bcn

Serà necessàri...

2010-04-12T12:47:00.000-07:00

Trencarem els fils de les milotxes,
perque volen en llibertat,
i rebentarem amb bombes les preses
per deixar l'aigua correr.

Deixarem fluïr els nostres pensaments,
i sense por els expressarem amb paraules,
i els escriurem tots en versos,
perque els qui han de vindre els puguen sentir.

Alçarem altes torres de pedres
en memòria dels qui tot ens han donat
i portarem flors a les seues tombes,
però creieu-me, venjarem les seues morts.

Acabarem amb les pors que ens acobardeixen,
i trencarem amb aquest absurd silenci;
perque ja ho va dir l'Ovidi,
Serà un dia que durarà anys...

Levi (11.04.2010 Bcn)

Fem un café?...

2010-04-09T06:21:00.000-07:00

... tres anys seguits agafant el mateix autobús i, tots els dies trobava la mateixa gent. Gent atabalada que arribava tard a les seues feines, gent gran que anava al metge, gent extranya, gent curiosa, gent simpàtica i d'altra esquiva. Tres anys mil.limetrats, coincidit amb els mateixos, ja sabia la roba que vestia cadascú, l'humor i, fins i tot quan estaven de vacances. Prenent una miqueta d'atenció, podia esbrinar la seua veu i, assabentar-se dels seus affers i problemes.
Però no tothom era igual, hi havia algú entre aquella gent que aconseguia una atenció especial, tot un reguitzell de mirades creuades dia a dia, a primera hora del matí i dos vegades a migdia, mirades, mirades i més mirades, però ni una sola paraula. Feien com que no es veien i, fins i tot moltes vegades giraven el cap com si res. Un trieni d'incògnites i preguntes al seu voltant sense l'atreviment necessari per dir res.
Aquell dia va ser especial, enórmement especial. Els divendres tothom estava més content a l'autobús i, d'acord amb aquesta alegria, van actuar. ... Qué mires? I tu? A tu, i tu? A tu... Fem un café? D'acord, demà a...

Irritats...

2010-04-06T13:18:00.000-07:00

Amb violència, sense cap mena de respecte, insultant, menyspreant les vides alienes, esborrant el passat i present d'un poble, reconduïnt la llei cap als seus interessos, manipulant, extorsionant, abusant del seu poder... Pocs són els calificatius que avui em ronden pel cap a l'hora de definir el govern valencià i en especial el de la ciutat de València. El que avui s'ha viscut al Cabanyal ha estat una escena d'altres temps, a les que desgraciadament ens té ja massa acostumats el nostre "ben"volgut govern. Legitimats democràticament per una colla que pensa que el progrés és una cosa ben diferent al que realment és o, hauria de ser, es creuen amb suficient poder per fer i desfer, per esborrar les nostres arrels, per crear la València que ells han imaginat i on volem que vivim, per crear "Su ciudad de Valencia", con lo más grande, la más internacional y abierta... tan oberta que, per crear-la ens hem tingut que menjar el que som, menjar-s'ho, mastegar-ho i després cagar-ho per lleçar-ho al fem.
El cabanyal no és sinzerament el que més em preocupa (sé que pot sonar una miqueta extrany)... El que realment em preocupa és que fan i desfan al seu desig sense cap barrera que els pare els peus, sense cap crítica que aconsegueixca arribar ni a un 10% dels valencians, sense cap oposició ferma a res, sense res. Han acabat amb la gran majoria dels nostres trets identitàris i, artificialment han creat els seus, els que se suposa que ara signifiquen ser valencià, o millor dit, valenciano, o levantino, o de la comunidad valenciana. Si no els compleixes, estàs fora de joc, no se t'està permés jugar sense que se't veja com un enemic, i així el país no avança, o avança només en una direcció.
La desesperació s'ha instaurat entre aquells qui no creiem en tot el seu muntatge i, sinzerament ens costa veure la llum al final del tunel, si és que la hi ha, si és que ens han permés el benefici de tenir alguna oportunitat, cosa que dubte. Per això, davant d'aquestes agressions que diàriament patim en tots els àmbits i, sofreix la nostra cultura, història, manera de ser... no ens queda altra que soltar un crit a la desesperada de lliuta, un crit d'auxili i de reagrupament per fer front al que ja és insostenible, un crit a la lluita i resistència pacífiques però que es facen sentir, perque aquest poble, no podrà sostenir-se massa temps més en peu i, el panorama futur no és massa alentador.

Ja ha arribat!

2010-03-27T02:09:00.000-07:00

Cel blau, pressagi d'un bon dia...

Dansa descontrolada...

2010-03-25T16:18:00.000-07:00

Ritmes frenètics
sota respiracions tallades,
enmig del no res
emergeix l'univers.

Còssos equivalents
que no sumen,
però donen resultat
en una equació linial.

Sintaxis destrossada
per moments de bojeria,
i un got vesa els fluxes
que guardes a l'interior.

L'endemà no albira paraules,
mirades, complicitat i silènci...
Esperant la repetició
en el món que no fa judici.

Levi Bcn 25.03.10

Pregunta-m'ho

2010-03-21T07:12:00.000-07:00

Que jo et contestaré...

Unitat...

2010-03-18T14:10:00.000-07:00

Assegut sobre aquella pedra, m’aproparé perque em contes qué t’ha passat. El teu desconsòl m’ha fet acompanyar-te en aquest profund plor. Jo, com tu, tampoc entenc la major part de les coses i, tot i que desitje la més gran de les lliberats, de vegades estic trist per no poder posar limits als cors, per no saber qué està bé i qué malament, per no comprendre el que m’envolta, per no ser comprés i per moments ni tingut en compte, per fer mal a la gent ferint-me a mi mateix, per ser egoista i esperar generositat, per intentar arrancar somriures amb cares tristes... Tu, com jo, et sents sòl, i camines solitàri, avergonyit, esperant no sé ben bé qué, esperant el que tens a les teues mans però el temps va deteriorant, constrenyit per mai no ser preguntat... Nosaltres dos, que res tenim en comú, units per la nostra amargura, incomprenssió i deliri...

Quin Gran Dia!!!

2010-03-08T13:50:00.000-08:00

La nevada més gran en 25 anys a Barcelona i jo present jejeje. Quin dia avui... ha començat a nevar ben matí, cap allà les 11 i, poc a poc ha anat fent fins a que a partir del migdia, una tronada s'ha posat al damunt nostre i, ens ha descarregat durant hores deixant la city com ja haureu vist als telenoticies, diaris, feixbucs i demés. Quina il·lusió!!! Tan de bò tots els dies puguerem tindre alegries meteorològiques com aquesta!!!

Encara no està tot!!!

2010-03-07T06:16:00.000-08:00

Vas pegar una ullada al teu voltant, i no et va costar massa reconéixer-ho, portaves segles capbussada al seu món, obeïnt, seguint el teu rol, el que ells deien era el teu rol. Ni un minut més, ni un segón, cap instant de temps podia seguir permetent la teua subordinació envers ningú. No hi havia bastant amb aixecar la veu, calia la força, calia fer entrar amb foc el que ells havien gravat amb ferro a les vostres carns, a les nostres consciències. Però ja se sap, el foc fòn el metall i, quan el tinguem tot ben fòs, us serà impossible recuperar la seva forma!!!

ENDAVANT DONES!!!

Jonsi a Barcelona!!!

2010-02-26T13:54:00.000-08:00

Hi ha noticies que moltes vegades et sorprenen molt positivament, és el cas d'aquesta apareguda ahir. Després de dues setmanes de publicar els emplaçaments de la seua gira, en la que no figurava cap ciutat del nostre país, ni tan sols de l'Estat Espanyol, ahir, Jonsi, va afegir Barcelona a aquesta presa de contacte amb Europa fora de la formació Sigur Ros. A pocs dies de publicar el seu primer album en solitàri que, n'estic segur donarà guerra, aquesta noticia és el millor que ens podia passar. Serà al Sonar, el 19 de juny de 2010, i, encara que l'entrada és elevada (60€), és tot un plaer tenir-lo a casa i no haver d'anar a Berlin o Londres per poder-lo veure en cap de setmana.

Jónsi will be appearing at the sonar festival in Barcelona, Catalonia on the 19th of june. more information is on our concerts page.

El dia que va acabar l’hivern...

2010-02-18T15:09:00.000-08:00

El dia que va acabar l’hivern

Em vas venir a buscar

I vam voler ser eterns

Submergits en infinites abraçades.

Al final de la fredor

Ens esperaven les prunes

Guardades téndrament a la tardor

Per mesclar-les amb caricies.

Vermelles eren les albades

I curiosos els nostres ulls

Descobrint cada racó dels còssos

Com ocells buscant l’horitzó.

El dia que va acabar l’hivern

També va morir el meu món,

I assegut vaig esperar el sòl,

Però al teu país en desfer-se el gel,

Torna de nou la fredor...

Levi Bcn -18/02/2010-

El que passa a cada pas...

2010-01-24T06:57:00.000-08:00

Estava assegut al bar, a la barra, dimecres per la vesprada, primer vas pensar que prenia una infusió, però ràpidament et vas adonar que ingeria algún tipus de licor acompanyat de gel. A fora el temps no acompanyava massa, els dies d'aquell gener estaven resultant bastant durs, quan no plovia, feia vent i, quan no, un fred que treia les ganes de viure. Tot just quan passaves per la porta d'aquell bar vas girar el cap, molt lentament i, et vas limitar a observar, sense jutjar, allò ja ho faries després. Vas realentir la teua marxa fins a quasi quedar-te de peu, aquella bellesa era extrema, un rostre perfecte, els cabells amb aquell desastre armoniós que t'impedia cloure els ulls, ni tan sols per parpadejar, el seu còs, tot, tot era inigualablement bell. Començaves a deixar enrere la porta del bar, però abans el destí us va fer creuar les mirades; tu la vas apartar ràpidament i, de seguida vas tornar a enfilar la marxa frenètica que sempre et conduïa pels carrers de Barcelona. Alguna cosa no t'havia agradat, la bellesa més neta i sinzera mai vista amagava una mirada buida i incapaç de trasmetre ni aportar-te res, una mirada plena de tristesa induïda per la prepotència mostrada en èpoques anteriors i que convertia tota aquella perfecció en una simple anècdota sense cap valor...

Desengany...

2010-01-17T15:42:00.000-08:00

Ni els teus ulls transmetien la veritat,

Veritat tacada amb mentides,

Ni el teu somriure era tan sols bonic

Com setmanes abans havia cregut.

La simple pronunciació del teu nom

Ja no em generava marxes a l’estómag

I els meus pensaments s’havien apartat,

Com buscant un nou rumb, dins el no res…

Ja no passe els dies sencers pensan-te,

Les nits despert, esperant, morint, desitjant,

Eternitats junts, que se’ns passaven volant,

La por a un dia ser rebutjat, sense resposta.

La sort m’ha fet cansar-me d’esperar

I el que abans desitjava amb anhel,

Ara ho intente esquivar, fent zig-zag,

Com si les tornes hagueren girat...

Levi Bcn (17-01-10)

Planejant la fí...

2010-01-05T12:56:00.000-08:00

Havien escollit aquesta nit, la nit en que el consumisme imperant aconseguia entrar en totes les ments sense deixar-ne una lliure, la nit que coronava setmanes i setmanes de compres, abusos i balafiaments; les televisions anunciaven que les abundants compres i transaccions fetes aquesta setmana alleugerarien les butxaques de les empreses i donarien una empempta als seus negòcis... Somrients miraven la cavalcada dels reis, fumaven cohibes, acompanyats dels seus fills, fills que havien estudiat a les més presigioses escoles del país (mentre ells pagaven misers sous de 800€ als seus treballadors que es mataven 10 hores al dia), saludaven arreu a tot aquell qui coneixien i es feien sabedors de la veritat més profunda, ben tessos, sense vacil·lar...
Poca gent ho hauria dit, ben pocs ho haurien imaginat, però la seva vida i, també la dels altres, anava a canviar ben aviat. Anys i anys d'organització i planificació anaven a aconseguir que el que no havia pogut desfer la seva crisi, caigués com una rajola des d'un seté pis en uns minuts. La nit s'havia apoderat de la ciutat, occident estava a punt d'anar al llit aguaitant de despertar amb un munt de regals esperats, però demà se'n trovarien d'altres que no els agradarien...
Encara no havien tocat les dotze quan les primeres alarmes començaven a sonar al banc central europeu i, a l'laltra banda de l'Atlàntic, la reserva federal americana denotava moviments molt extranys que encara no podia valorar. Ningú s'aventurava a obrir la boca, però estava clar que pasava alguna cosa, al Japó, a punt de tancar la borsa, perdia 5.000 punts en pocs minuts, una cosa no vista mai, el 50% dels seus valors es veien arrossegats pel no-res, sense cap explicació. Passaven les hores i en aquelles habitacions de Paris, Munich, Pittsburgh, Samara, Kampala, Barcelona, Santiago i Londres, l'eufòria anava creixent, els ordinadors teclejaven sense descans i poc a poc anaven guanyant terreny. A l'altra banda, els bancs es veien desbordats, qui havia de donar les alertes semblava estar permetent tota aquella intrussió a banda i banda del món, ningú movia un dit, els alts dirigents eren incapaços de decidir res. Els milionaris comptes dipositats en bancs de tot el món s'havien buidat en un no res, ni Suissa ni les Illes Kaiman seguien en peu, bilions de clients d'arreu veien reduits els seus estalvis a 0, però això de moment no ho sabia ningú. La televisió no havia parlat encara i per tant, la massa popular, regida per aquest inutil instrument, seguia feliç el seu somni, aliena a tot el que estava passant, com la major part de les vegades... La primera part del treball estava finalitzada, i abans d'hora, eren les dos de la matinada quan el sistema financer mundial es veia reduït simplement a deixalles, sense cap força per operar, sense cap marge possible, s'havien buidat tots els comptes, els fons monetàris sabotejats fins al punt de fer-los inservibles i s'hava creat un entramat que feia impossible recuperar tot això en molt de temps. Finalitzada aquesta tasca, encara faltava un altra part, acabar amb tot allò que sustentava aquell món de fals progrés i llibertat.
Una a una les centrals nuclears mundials van anar caient, els reactors van ser segrestats i transportats a diversos punts segurs i ilocalitzables, les refineries van ser explotades amb bombes col.locades dies enrere i, cada benzinera va ser neutralitzada amb "bieol" un component que havien inventat i que feia que en uns segons i amb només 200cl d'aquesta substància, milers de litres de benzina es tornaren inservibles. Es van declarar incendis en els principals centres financers de ciutats grans i petites, així com poligons industrials i les seus dels governs, fós quina fós la seva orientació, les ciutats cremaven i, ara sí, ningú quedava al marge, era evident, les 5 de la matinada i les televisions donaven la que seria la seva darrera noticia. Amb presentadors extranys que ningú havia vist mai, s'anunciava la fí del sistema, el començament d'una nova era, la llibertat de l'esser humà, de les consciències, la subsistència front al consumisme, l'abolició de totes les lleis, la fí de tot règim polític i religiós, el començament de la humanitat... Van ser moments d'incertesa, però al carrer no havia eixit cap còs de l'estat per reprimir tot allò, ni tan sols per sufocar incèndis, ningú havia donat l'ordre, és més, s'havia dit a tothom que abandonés el seu uniforme, que a partir d'aquest moment ja res d'allò tenia sentit, no hi havia res que reprimir ni ningú que detenir. El foc continuava cremant, i a les bases militars els pròpis soldats destruïen l'armament, els governants havien estat segrestats i aïllats per decidir més endavant que se'n faria d'ells i, els presidents de les grans companyies no van voler despertar del seu malsòn, el control del sistema estava en mans dels ciutadans. La planificació havia estat encertada, tot havia funcionat el peu de la lletra, les intrussions des de feia anys a la política, les finances, els sistemes de seguretat, còssos policials, inteligència i un llarg etcétera i, l'assoliment de les més grans responsabilitats, havien possibilitat que tot allò marxés com ho havien pensat i sense grans aldarulls.
Tancats tots els focus repressors i de poder i erradicada tota possibilitat d'influència, calia desmantelar tota aquella operació i tornar cap a casa, encara quedava nit per dormir i esperar que la població fós conscient de la seva llibertat i actuara com a tal. Llavors van anar a dormir, jo els vaig acompanyar, vaig seure a la terrassa de casa, feia molt de fred i els crits sonaven de banda a banda en l'avinguda, també alguns trets s'escoltaven fruit de la inconsciència. Sense adonar-me'n em vaig quedar adormit amb un somriure a la boca, abraçant aquella grossa jaqueta que feia tan bona olor; vaig despertar minuts després, atordit... desconcertat... no sé qué esperava trovar-me... abaix els arbres de nadal seguien enllumenant els carrers, els cotxes circulaven, els cartells anunciadors de les grans marques seguien en peu i la policia feia un control d'alcoholèmia. Supose que 20 minuts de somni no havien estat suficients per engegar cap revolta...

I que siga un bon any!!!

2009-12-31T01:42:00.000-08:00

L'home dels nassos en col·laboració amb floket.blogspot.com us desitja que tingueu un bon 2010 i que, almenys siga tan bò com ho ha sigut aquest 2009 que avui acaba i ens ha portat tantes coses bones. Qué collons, per demanar... Que siga el millor any de la vostra vida!!!

QUE SIGUEU MOLT FELIÇOS EN EL 2010 AMICS!!!
MOLTA SORT!!!

Sempre se'n van els millors...

2009-12-30T12:05:00.000-08:00

Aquesta gran figura valenciana ens ha abandonat, compromesa amb la llengua i el progrés del país, atrevit en destapar el que realment som els valencians sense avergonyir-se, utilitzant el català en els seus programes, películes, cançons... Sí, sempre se'n van els millors, Joan, espere que allà on vages sàpiguen reconerixer't com a aquell gran home que has estat i aquell gran defensor de les llibertats valencianes. Mai oblidare'm "5.000 pessetes!", "la carxofa!" i com no, les "monleonetes"

Resta en pau...

Maialen, txapeldun!!!

2009-12-14T13:15:00.000-08:00

Ahir per la vesprada vaig tenir l'oportunitat de conéixer una miqueta de més a prop la cultura Basca, vaig anar a veure el HEUSKAL HERRIKO BERTSOZALE (per la TV), un concurs que supose que molts pocs coneixereu. Es tracta de la final que es fa cada 4 anys entre els millors Bertzolaris d'Heuskal Herria i, resumint molt per damunt, el jurat va posant temes i, els bertzolaris van improvisant la seva poesia, amb temes que realment moltes vegades van aconseguir posar-me els pèls de punta. És curiós com una societat, la basca, pot arribar a omplir un estadi amb més de 15.000 persones per escoltar poesia, és més que això, és impresionant i meritòri d'un respecte brutal i una lliçó de sabiesa quan, nosaltres no som capaços ni en el millor dels casos de reunir-ne'n a més d'uns centenars per escolar poesia nostra. Ahir, a més a més, Maialen, la guanyadora, es va convertir en la primera dona en guanyar la Txapela en aquest concurs, donant-se així un canvi generacional molt important.

Tot i que, evidentment, no entenia gran part del que escoltava, m'ho anaven traduïnt i, així vaig poder gaudir d'uns versos plens de contingut, sentiment i valor que van deixar frases i moments molt bonics quan es parlava del tema basc, amb temes com un "vis a vis amb un company a la presó" i amb els que estàn havent tanta polèmica perque oliguen a despullar-se davant dels funcionaris a tothom i, altres temes molt interessants. Alguns versos que hi ah que apuntar-se podrien ser entre molts altres: "para tomar papel y pluma, porque esa es la manera en la que sé desnudarme" , "los funcionarios no van a ser capaces de desnudar mi corazón", "herri bat sortzen jarrai dezagun, euskaratik eta euskaraz» («sigamos creando pueblo, desde el euskera y en euskera)", "la solidaridad es un ungüento que, curar, no cura nada, pero sí reconforta", "La frontera se ha disuelto, Eukal Herria es libre, no es verdad pero lo será en el futuro", "Askatasuna ez da erosten, baina prezioa dauka» («La libertad no se compra, pero tiene un precio"...

En definitiva un gran esdeveniment que espere els valencians algun dia arribem a assolir questa quota cultural cap a la poesia, el valor del nostre país i, l'orgull de ser el que som...

13-D, quina altra eixida?

2009-12-12T10:10:00.000-08:00

Demà 13 de desembre se celebrarà a un nombre més que important de municipis de Catalunya (més de 160 pobles i ciutats) un referèndum sobre la independència que, sembla estar ja envoltat de polèmica. La democràcia que dicta l'estat espanyol sembla tenir-ho tot ben lligat, tal i com va dir aquell algún dia... No és manera de fer-ho, s'han de seguir els mecanismes... Quins son els mecanismes? Que 3/4 parts del congrés espanyol voten a favor d'un referèndum??? Es pot donar aquest cas algun dia??? Us ho dic jo, NO. Si vivim en una democràcia, el poble ha de poder decidir i, una cosa tan bàsica com una consulta popular sobre el destí d'una nació, com pot ser la catalana, la basca o, per extensió també la valenciana, no pot veure's sota els lligams d'un estat que li nega el futur que les seues gents volen decidir.
Es critica com a una manera de crear divisió, conflicte... però, no és en tot cas això mateix el prohibir aquestes consultes? No ho és negar-li el dret a opinar a un poble?

Demà serà un dia d'hivern, fred i amb poc sol, però el que demà demostren els ciutadans, recordem, amb absència total de violència, farà que siga un dia càlid i alegre on, els ciutadans, lliurement votaràn si prefereixen o no la seua independència. I el més trist de tot és que mentre ells ho fan, se'ls criticarà per totes les parts d'un estat que presumeix de democràtic i que a la seua vegada nega aquest dret a una bona part de la seua població. Sembla mentida que la gent, per voluntat pròpia i amb una consulta il.legal, haja de ser la responsable de donar lliçons de democràcia...

Demà serà un dia per recordar, esperem que no tardar en veure les mateixes consultes al Pais Basc i altres territòris, perque la seva gent decideixca qué vol ser, on vol viure... Esperem veure aquestes votacions amb el suport de la població d'arreu l'estat i els seus governs, en un exercici de comprensió, pau i llibretat... perque fins que no arrive aquell dia, anem malament en un estat que no reconeix els drets fonamentals dels seus ciutadans...

Al diari de Terrassa!

2009-12-07T04:03:00.000-08:00

Farà cosa de dues setmanes va eixir publicat al diari de Terrassa un dels meus relats. El podeu trovar al següent enllaç, s'anomena "Final":

http://www.clipmedia.net/ficheros/2009%5C11_nov%5Can491.pdf

Acariciant el cèl

2009-12-06T08:56:00.000-08:00

Avui he besat el cèl,
I quan estava aterrant
Tu venies a recollir-me
I m’he sentit infant.

No vull despertar del somni
Vull tenir els ulls clucs
Vull continuar aquest camí
I sentir-te, sentir-nos junts.

Saludem els nostres còssos
Que es presenten i parlen
Que es barallen i criden,
Però que demà, junts desperten.

Parla’m a l’orella,
Trova els meus punts dèbils
Que jo et miraré i desitjaré
Que la nit no acabarà.

No hi ha res més enllà,
Ni mirades alienes,
Ni aquells qui no entenen,
Res més fort que tu, i jo...

Deixa’m creure,
Tot i equivocar-me
Deixa’m estimar-te
Sabent que marxaràs...

Levi Bcn 03/12/09

Repetició

2009-11-26T13:11:00.000-08:00

Parla’m a la cara

Vull respirar el teu alé,

Apropa’t a l’orella

I tornam’ho a repetir.

Apropa’t als meus llavis

I besa-me’ls sense por.

Que les llengues siguen boes

I dansen al ritme dels flautistes.

Mai no t’hauria imaginat,

Però aquesta nit el mon s’ha parat,

Els nostres sexes suant

I els còssos sense descans.

Havia arribat al precipici

Tot just quan vas respirar

I et jure que no és per vici,

Però m’és impossible parar.

Levi (Bcn 22/11/09)

Stop al tancament de TV3 al País Valencià!

2009-11-24T13:41:00.000-08:00

Inútil espera

2009-11-15T12:33:00.000-08:00

Assegut mirava la mar...
i amb molta delicadesa
jugava amb nosaltres,
amb els nostres desitjos...

Era l’únic que em vas deixar

Dos velles joguines

Plenes de pols

I un cap malalt, plé de por.

Seguia mirant la mar

I sense adonar-me’n

Havies marxat,

Ells t’havient segrestat.

Vaig abraçar les joguines

I esperava el dia

Esperava la nit,

El moment que no arribava...

Vaig despertar i vas somriure

Vaig parpadejar i vas desapareixer

Vaig mirar i no vaig trobar

Vaig plorar, per ser un cobard.

Levi

Bcn 15-nov-2009

L'altre mur...

2009-11-09T13:00:00.000-08:00

Fins que no caiga aquest altre mur no hi ha res a celebrar en un dia com avui. Qué està permetent la comunitat internacional?????????????????????????????????????????? ??????????????????????????????????????????????????????????????????????????? ???????????????????????????????????????????????????????????????????????????

FREEDOM FOR PALESTINE!!!

Arriba l'Hivern!!!

2009-11-08T04:27:00.000-08:00

Després de fer-se desitjar i que l'estiu s'allargués tres mesos, l'hivern ha arrivat a casa nostra i, les muntanyes i estacions d'esquí es plenen ja de neu!!! Avui us deixe una foto de Font Romeu (Pirineus Francesos) on es pot observar la nevada que està caient; just ara fa tres dies, en aquesta mateixa web-cam només es veia gespa i pins sense rastre de neu, ara, jutjeu...

Riceboy Sleeps!!!

2009-10-11T07:13:00.000-07:00

Aquesta setmana he tingut una grata sorpresa, després del darrer disc de Sigur Ros, el dvd Heima i els seus genials temes, havia anhelat dia rere dia a escoltar alguna cosa més d'aquesta fantàstica gent i, per fí ho he trovat. El cantant de Sigur Ros, amb el seu novio, ha format un altre grup anomenat Riceboy Sleeps i que segueix amb la linea de qualitat musical, mistèri i, aquell no sé qué que m'atrau tant i tant d'aquesta música sense explicació. Per si la sorpresa fós poca, al seu disc, una de les cançons s'anomena "Stokkseyri" que és un minúscul poble del sud islandés on, vaig estar aquest estiu durant 15 dies i que, resulta que aquests dos passen els estius a una casa que tenen allà.

En definitiva, bones noticies d'aquest grup que em relacionen una miqueta més amb ells, mentre segueixc esperant l'aparició del 10 aniversari d'una de les seues millors composicions i, el seu nou disc en aquest 2010.

Gràcies!!!

Riceboy Sleeps - About the Album (full version) from Jónsi & Alex on Vimeo.

Converses...

2009-10-01T14:00:00.000-07:00

Y tu, de qué parte de Lanzarote eres?
No, yo soy de Barcelona.
Bueno no, soy de Valencia pero vivo en Barcelona.
Y que hay de Tenerife?
Vale, soy de Valencia, vivo en Barcelona y vengo de Tenerife...

Que heu fet???

2009-09-25T03:02:00.000-07:00

Sota la trista nit d'un poble
que agonitza lentament,
s'observa com en un conte,
la lluna, el cel i el vent.

Sota la trista nit de poble
sorolls fugaços de cotxes
i silèncis partits
per ànimes buides.

Ràpid passa l'esclat
i la música blanca ens torna a envaïr,
i una ventada refresca l'aire,
que l'estiu s'encarrega de bullir.

Sota la trista nit del meu poble
ja no tinc res a dir,
terra, paisatge i aire,
la gent ha permés enterbolir...

Levi (Bocairent 31-07-2009)

The moment???

2009-09-15T11:48:00.000-07:00

...I de sobte va obrir els ulls... i va observar que tornava a caminar i, ara, després de tant de temps, li semblava que ho feia en la direcció correcta. Tot quedava enrrere, vivències, records, persones... i els passos anaven creixet més i més; l'augment de velocitat anava acompanyat poc a poc d'un somriure que tornava llum i color a aquella cara pàl.lida i, els demés el miraven, arrastrats per la rutina i maleïnt la sort d'aquell jove intentaven creuar-se en el seu cami, però els passos eren forts i sincers i, res, ni ningú, podia impedir que avancés cada vegada més, fins que a la fí alguna cosa es va creuar i va haver de tornar a tancar els ulls, els passos van parar, el món es va detindre i ara girava lentament sobre ell, llavors va comprendre que havia d'esperar, tot no havia estat tan bonic com ho imaginava...

Punys en alt i roba de marca...

2009-09-08T11:49:00.000-07:00

Ho sent per citar tantes noticies de producció no pròpia, però em senc obligat a donar-vos el plaer de llegir una cosa com aquesta, quanta raó té... Aparegut a l'Avui el 08.09.09 i fa referència sobre l'espectacle que va donar el PSOE el passat diumenge, a qui volen confondre??? llegiu, llegiu... és si més no, graciosa...

És qüestionable si, a aquestes alçades, un partit socialdemòcrata pot continuar cantant La Internacional com ho va fer el PSOE, diumenge, a Rodiezmo. Qui ho té clar, però, és el president del PP. Mariano Rajoy no només pensa que està malament, sinó que ahir, en una entrevista digital, va qualificar-ho de "trist". Tristesa és el que sent quan veu "persones que superen per poc la trentena", en referència a la ministra d'Igualtat, Bibiana Aído, aixecant el puny clos a Castella i Lleó, aquest cap de setmana.

Rajoy encara va anar més enllà quan es va preguntar què passaria si algú aparegués amb la mà estesa, com feien els feixistes. Però tot i aquestes crítiques, el líder popular no va posar el dit en una llaga que també hauria fet mal. En una festa minera, reivindicant el socialisme, el que sí que no quadrava eren les robes de marca que es veien a l'escenari. El polo Fred Perry d'Alfonso Guerra encara podia tenir una explicació, en cas que volgués fer una picada d'ull als red skins, els caps rapats d'ideologia comunista que solen portar-ne. Improbable, però possible. Ara bé: el que no quadrava era la camisa blanca de disseny arreglat però informal de la ministra Aído. Encara sort que no es va posar un dels vestits jaqueta amb què acostuma a delectar el personal del Congrés.

El país que desperta en mitat d'un somni...

2009-09-02T13:50:00.000-07:00

L'Estat Espanyol, no està sofrint les conseqüències de la crisis més que cap altre, el que passa es que vam viure uns anys d'idil.li econòmic que, ara acaba i, toca tornar a la realitat, espanya, no és cap potència mundial de primer ordre ni res per l'estil, ningú millor que Iñaki Gabilondo pot descriure la situació que aquest país sofreix i sufrirà per molts anys...

"El paro sigue creciendo; y si no hay milagros, el último trimestre va a ser tremendo. Es evidente que el Gobierno no encuentra antídotos para esta gravísima enfermedad. Todo su esfuerzo consiste en atender lo mejor posible a los damnificados para que puedan sobrellevarla. Zapatero está superado por los acontecimientos y dá bandazos. Eso es inocultable. ¿Quiere esto decir que Rajoy sí tendría soluciones? Nos permitimos dudarlo. Nuestro problema de fondo es que no somos la potencia económica que creíamos, que creyó Aznar, que creía Zapatero y que creíamos todos. Y que estamos, sencillamente, descendiendo de forma vertiginosa a nuestro verdadero nivel. Abrupto despertar. Con un paro descomunal. Y nuestros jóvenes padeciéndolo de forma agudísima. Nuestros cimientos eran de arena. Somos una potencia de tercer nivel. La carroza de cristal vuelve a ser una calabaza y no lo queremos aceptar. Y proyectamos nuestra frustración en un único responsable: el Gobierno central. Cualquiera diría que vivimos en una dictadura soviética y dependemos de un plan quinquenal, diseñado a puerta cerrada por el politburó y sus mandarines. Es paradójico. Cuando menos poder tienen los gobiernos centrales, que lo han cedido hacia abajo, a las Comunidades Autónomas, y hacia arriba, a Europa, más se pide todo y sólo a los gobiernos centrales. Como si el resto, en España, fuera un cuerpo muerto. No se nos ocurre que la mejora de nuestra productividad pueda depender también de que haya o no haya empresarios que decidan invertir sus beneficios en tecnología de vanguardia. O que la salud de las cuentas públicas puedan depender también de que las Comunidades Autónomas recorten o no recorten sus burocracias, a veces elefantiásicas. O de cómo actúen los bancos, o cómo se modernicen nuestros hoteles, o con qué decencia trabajen notarios, abogados o registradores de la propiedad. No, nada influye. Todo, de lo grande a lo chico, lo determina La Moncloa. Y sólo miramos a La Moncloa, como años atrás mirábamos a la lucecita del Pardo, o al laúd menorquín en el que Aznar, a solas, decidía sucesores y guerras. El Gobierno está k.o. Pero ojalá fuera nuestro único problema. Buenas noches."

Iñaki Gabilondo Dixit, Completament d'acord.

Despertar...

2009-08-29T12:59:00.000-07:00

Les set del matí havien tocat i, sense voler-ho, els primers rajos de sol s'obrien pas pels forats de les persianes i li arribaven fins a la cara tot provocant un dolç despertar. A l'ordinador, una pel.lícula s'estava repetint una i altra vegada amb aquell amarg final però que tant real era i li anava que ni pintat: "...por qué estaba allí? no lo sabía, en general nunca he sabido por qué estaba donde estaba..." Va pausar la pel·lícula i va mirar l'hora, llavors una fugaç visió del seu voltant va ser suficient per entendre el que havia passat, al terra dos coixins, una ampolla de ví vesada per sobre la taula i una notable absència... Amb prou feines va conseguir recordar com havia arribat allà, a aquell sofà, com poc a poc s'havia submit en aquell somni profund precedit d'alguns plors que els seus records li provocaven des de feia un temps i, a poc a poc, es va aixecar del sofà, descolocat i, va anar cap al llit, era molt millor somniar...

Islàndia, com oblidar-la, com oblidar-vos...

2009-08-22T04:26:00.000-07:00

Si heu anat entrant a aquest bloc darrerament, sabreu que aquest mes d'agost l'he passat a Islàndia i, encara que no acostume a fer-ho, em veig obligat a fer una breu crònica, introduïr algunes imatges i, alguna coseta més que, espere que us agraden. Com ja sabeu, de les tres setmanes en aquest meravellós país, dues les vaig passar a un camp de treball amb el Tato, cosa que ens va permetre involucrar-nos en les societats locals des municipis on estavem, tirar una má en les diferents tasques requerides i, coneixer de primera má quina és la realitat del país, que en pensa la gent que allí viu i demés, sense dubte, un punt molt positiu en la nostra estada. Però no es pot oblidar les 25 persones, fantàstiques persones que allí he conegut i amb les que hem forjat una bona amistat i que sense cap mena de dubte, constitueixen el punt més gran de la tristor d'haver tornat d'aquell país, Laura, Rocio, Erika, Till, Camille, Paulline, Jaume, Carles... a tots 25, moltíssimes gràcies per ser com sou i haver-me regalat aquests dies.
No podria deixar de mencionar el país natural per excel.lència, Islàndia constitueix un punt d'inflexió entre el món que tots coneixem i, un altra manera de viure, de respectar, d'admirar... Poques oportunitats més tindré a la meua vida de plorar davant d'un fenomen natural, d'esgarrifar-me davant d'un paisatge o de trovar-me perdut, solitari, sense explicació davant d'obres naturals que rebossen qualsevol i el fan canviar de pensar. Gràcies Islàndia per fer-me veure que a la terra no està tot perdut, gràcies Sigur Ros per posar-li música al teu país, Gràcies Glaciars, Geysers, Volcans, Inmenses Cascades, Lava, Deserts, Aigues Termals, Vent Plutja i Fred, Gràcies Sol per estar 20h al dia, Gràcies naturalesa per saberme integrar i pel respecte mutu, Gràcies Fiords, Gràcies Bird Reserve, Gràcies Vatnajökull, Reykjanes, Landmannalaugar, Hekla, Eyrarbakky, Selfoss, Stokseyri i Reikjavik, Gràcies ovelles i cavalls amistosos. Però sobre tot, gràcies Islàndia per ser, per existir. I al que no he vist, em trobe impacient per divisar l'aurora boreal, els puffins... De tota manera, sé que l'Islàndia que jo he conegut pot ser ja no existeixca més, la Islàndia amb mini-van amb 25 "desconeguts" que van esdevenir amics, la Islàndia d'acostar-se fins al peu de la cascada amb Till... la del Trou du cul... la del mach ma hinne... la del xurro... és la nostra Islàndia i, ja fa uns dies que va acabar...

TAKK FYRIR EVERYBODY, I HOPE TO MEET YOU AGAIN!!!

icelands summer...

2009-08-07T11:39:00.000-07:00

It´s raining a lot, it´s very cold, is strange....

El Dissabte cap a Islàndia!!!

2009-07-29T13:20:00.000-07:00

Bé, encara que l'activitat d'aquest bloc és darrerament un poc escasa, us he d'anunciar que durant el proper mes d'agost segurament ho serà una miquea més, ja que el dissabte me'n vaig a Islàndia tres setmanes a conéixer aquell meravellós país que sempre m'ha atret tant i que encara no sé per qué. Espere trobar el motiu d'atracció i si no, almenys espere passar-ho bé entre tanta naturalesa en estat pur, volcans i, sobre tot, el gel de les glaceres més grans d'Europa... Quines ganes!!! Bones vacances a tots/es i que tingueu molta sort en aquests dies de plaer!!!

Tanquem l'any laboral amb, com no, un video de Sigur-ros ambientat en Islàndia...

Que???

2009-07-17T12:37:00.000-07:00

Les tres de la matinada
i seguia sòl al llit,
el cel plé de núvols
i un tremolor al còs.

Les quatre i sense noticies,
res havia canviat.
Les cinc colpides de dubtes
i les sis que s'esvaïen.

Les set anunciaven el dia
i les vuit me'l presentaven.
Les nou i res, les deu
les onze, les dotze
la una, les dues...

Lost: Més que una serie, més que una adicció...

2009-07-08T12:37:00.000-07:00

Del respecte a la normalitat...

2009-07-04T12:53:00.000-07:00

Avui, mirant les noticies, m’he enterat d’una cosa que pot ser a molts de vosaltres directament no us interesse o que, segurament, no creieu que siga necessari un dia per reivindicar-ho. Però siga com siga, avui se celera a Madrid el dia de l’orgull gai, homosexual o, com vulgueu dir-li. La veritat és que indagant en aquest tema, pot ser pensem que no siga necessàri per reivindicar la condició sexual d’una persona, perque d’aquesta manera, l’únic que aconseguim és convertir-ho en singular, en diferent, en algo especial i, no ho és. La condició sexual d’una persona és només això, la veua condició sexual; i, convertint-ho en especial, l’unic que fem és donar alé a comentaris que pot ser no siguen massa bons. Però d’altra banda i, permetent la meua inexperiència en el tema, la trajectòria d’aquest moviment al llarg de la història, la seua actual situació a molts països on, fins i tot sel’s condemna a la pena de mort o, directament les mirades, comentaris i demés coses que permanentment llançem els que ens considerem normals sobre ells, fan que aquest dia siga més que necessari, però no només avui, sino que la naturalitat hauria d’estar al carrer dia i nit, perque no oblidem, es tracta simplement de la condició sexual d’una persona, una cosa que no ens fa millors ni pitjors, ni més ni menys respectables, di normals ni raros, és simplement això. Per aquest precís motiu és perque hem de deixar de veure extrany que dos homes vagen agafats de la mà pel carrer, que dos dones es besen o el sexe entre persones del mateix gènere, perque, pensem-ho bé, ens agradaria a nosaltres que ens reprimiren els nostres sentiments, que no pugueren anar els nostres pares agafats de la mà pel carrer o, no poder demostrar el nostre amor a aquella persona que tant ens atrau? La resposta és ben senzilla, NO.

Eleccions europees i demés...

2009-06-28T05:48:00.000-07:00

Quan la ventolada ja ha parat, és el moment de fer les nostres valoracions respecte al que ha passat a les darreres eleccions europees a les que per cert, finalment vaig aconseguir votar quan els mecanismes de l'estat es van moure per fer-ho possible.

El passat 7 de juny, passarà a la història com un dia en el que el món va perdre una de les seues millors oportunitats de canviar o, de donar un toc d'atenció. S'esperava una participació molt baixa i, finalment no va ser per a tant, dels resultats, millor esperar una mica per parlar-ne. La participació és el primer punt clau d'aquests comicis passats. El món està submergit en una abismal crisis que ens està deixat sense feina i, també a molts sense sostre, però aquesta crisi, generada per l'inutilitat dels seus models econòmico-depredaros basats en el capital i el consum desmesurat i insostenible, també ens deixa parts bones, el seu model, ha començat a fer aigues i, la població ha pogut comprovar un dels seus flancs més dèbils i, és que és ella mateixa qui dona alé al sistema del capital i, li'n dona consumint, comprant... Quan decidim que no ho fem, salten les alarmes del seu sistema de control i, treuen a la seua policia per evitar que els pilars que els sustenten facen ni el més mínim moviment. I quí és la policia ací? Son els nostres estats, som nosaltres, son els nostres diners que, en compte d'invertir-se en finalitats positives i socials, s'inverteixen en salvar empreses i grans corporacions del automòbil, banca... tornant a repetir per si algú no ho sap, els nostres diners, els nostres diners. A qui li han preguntat si vol rescatar el banc que el tindrà lligat fins els 75 anys amb una hipoteca astronòmica que l'estrangula mes rere mes? A qui li han preguntat si li hem de donar feina a una constructora que ens cobra els pissos a un valor 20 vegades més car del que realment ho és? A mi no i, per supost, crec que a vosaltres tampoc. Però a que ve açò? Les eleccions europees haurien d'haver estat una ferramenta del poble per a encendre tots els llums rojos o, per a acabar amb aquest sistema des de dins. Encendriem els llums rojos amb un 10% de participació, que hauria fet que les eleccions sigueren invàlides i, per tant un crit d'alerta molt fort de que alguna cosa estava passat. I, podriem haver actuat d'un altra manera, treient el poder als que han creat aquest sistema, als que tenen tants interesos en les empreses que, inverteixen els diners de tots i totes en elles, als que rescaten entitats depredadores mentre deixen morir industries tradicionals com la del tèxtil perque no els hi dona tants diners, en fi, als que fan possible dia a dia que el seu model antisustentable, segueixca en peu. Però no ho em fet, Europa ha dit sí, ha dit que vol seguir intentant rescatar el sitema caduc del capital, ha dit que vol resistir aquesta embestida uns anys més per a haver d'enfrontar-se a un altra igual o pitjor i, Europa també ha dit no, que no vol mirar altres opcions, que no vol solidaritat, igualtat, sostenibilitat i, sentit comú a la seua política ni economia, així doncs, seguim amb aquest grotesc espectacle, treiem les carrosses al carrer i, celebrem que anem a tornar a ingerir el iogurt que està caducat des del primer dia que el vam comprar fins que, arrivant a la darrera cullerada, ens trobem malament i, qui sap qué passarà...

Culpables!!!

2009-06-03T14:48:00.000-07:00

Poc puc recordar

quan la meitat fou imaginat,

res més puc enyorar

que un somni despert.

On és el meu primer amor?

Vosaltres me’l vau robar.

Somie caricies i entristeixc,

pense en abraços i plore,

ens imagine junts i muic,

però us veig i torne a despertar.

La pena l’he convertit en amor

però la ràbia em torna la tristor.

Poc a poc he aprés a resignar-me,

i admetre que mai no tornarà

allò que un dia em vau robar,

la Lliure oportunitat d’estimar.

Culpables!!! Lladres!!!

Levi (Bcn 28-05-09)

Obligat a no votar...

2009-06-02T14:00:00.000-07:00

Hi ha vegades que la vida ens depara sorpreses un poc curioses i que escapen de les nostres mans. La qüestió és que, fidelment, la setmana passada vaig acudir a una oficina de correus de Barcelona a exercir el meu dret al vot. Tot anava normal, els tramits es van completar correctament i només em faltava rebre les paperetes per poder definitivament triar l'opció política que més convenient crec. Però vet aqui que aquest matí el carter ha cridat a la meua porta i m'ha donat una notificació del Cens Electoral de València, en aquesta, se'm denegava el dret a exercir el vot per correu per una causa completament ajena a mí i, és que el treballador de correus, va oblidar segellar la meua solicitud amb data d'ingrés, pel que la junta electoral, no accepta la meua petició.

Ara, per culpa de l'errada més ajena a mi possible, em veig incapacitat d'exercir el meu dret al vot, ja que el proper diumenge no hi estaré a Bocairent. La sol.lució de correus és que pose una reclamació, però evidentment, el meu vot ja no serà possible.

Simplement mostrar la meua irritació per aquest fet i, condemnar clarament una conducta burocràtica com aquesta que m'ha portat a aquest punt.

Si algú sap com sol.lucionar això i, poder reclamar a la junta electoral o alguna cosa per l'estil, agraïria la seua resposta.

Excelentísimo Imputado Camps...

2009-05-20T12:04:00.000-07:00

Escric mentre de fons escolte les noticies de cuatro. Avui em sent avergonyit de ser valencià, de que m'identifiquen com a tal i amb els meus polítics. Camps ha declarat avui com a imputat en una trama que, ojo, té molt més a veure que els tratges, es prove o no aquesta tonteria, el que és cert, és que la Generalitat Valenciana, ha asignat moltíssims contractes a unes empreses que, segons les noticies, presentaven projectes molt cars respecte a d'altres dels concursos. No puc veure com la Alcaldesa de València, i alguns populars més arropen a aquesta persona en, recordem, UN JUDICI en el que està imputat. Mentrestant, els seus acòlits rebentaven les protestes a la porta del TSJPV d'una manera poc religiosa i, al seu estil més purament neofeixista, esgarrant pancartes i intentant callar les boques. Rajoy, justifica que la mayoria de los balencianos está con el presidente, senyoret meu, ni la mayoria ni nadie, cuando alguien está imputado, sea o no sea acusado, nos guardaremos nuestras palabras hacia el president antes de llamarlo "sinverguenza" o, disculparnos publicamente por malpensar cuando se conozca la sentencia. Camps camps... quina sort tens de no tindre oposició a València... Esperem que el judici en el que ara es veu involucrat el teu govern, acabe destapant la trama corrupta más grande del mundo, que a vosaltres lo más grande os gusta mucho... No espere massa d'un judici que será tot façana i que de destapar servirà ben poc, de tota manera, que serveixca per que la resta de l'Estat Espanyol puga veure quina n'és la realitat valenciana, en la que uns parlen i als altres els callen la boca...

Aniversaaariiii feeeliççç...

2009-05-19T13:02:00.001-07:00

Ja ha passat un any més i, cada dia es fa més patent (encara que ho vulguem evitar) ja no som aquells xiquets que jugavem als bancals, tampoc els que fumavem amagats damunt de les escoles de dalt, tampoc els que anavem amb moto on fós i quan fós, ni els que seien llargues vesprades en la derrota sense importar res ni ningú. Molt enrere han quedat aquells anys i, és clar que ja no tornaran, per això hem d'aprendre a treure el suc a aquestos moments que ara vivim i, encara que no gaudim de tota la llibertat que voldriem, aprofitar cada minut de la millor manera. De moment, aquest estiu ens espera Islàndia durant el mes d'Agost, que això no és poc.

Sort!!!

Iceland...

2009-05-16T11:45:00.000-07:00

Dies per eixir...

2009-05-10T13:00:00.000-07:00

El temps acompanya i aquestes setmanes fa un temps excel.lent per deixar les cases on hem passat aquest hivern i anar a gaudir del nostre entorn que, per fortuna, a Bocairent en tenim un grapat (de voltant i, valuós). Un dels recursos més freqüents és preparar el menjar a casa i pujar a Mariola a dinar, val a dir que, si el dia és bò, el mer fet de dinar allà es converteix en una experiència de contacte amb la natura que paga la pena experimentar, si més no tots els dies, almenys sí algun dia al mes
.

Primavera de plors...

2009-05-02T02:35:00.000-07:00

Sembla mentida que l'explosió sexual de la primavera aconsegueixca fer-nos plorar a més d'un i amargar-nos l'existència en els que poden ser els dies més preciosos de tot un any. I és que quan arriva l'Abril, plantes i arbres amollen els seus reclams sexuals per aire, terra i aigua per tal d'aconseguir copular amb el primer que passa i, perpetrar la seva espècie un any més, amb tanta mala sort que som molts els al.lèrgics a aquestes feromones copulatòries i, a l'entrar en contacte amb els nostres còssos, reaccionem dràsticament contra una amenaça estúpida que, aconsegueix submir-nos en un estat caòtic, febril i inútil durant bona part dels mesos que dura la copulació florar. Qui ho anava a dir, que una cosa tan bonica i necessària, anava a generar tant descontrol...

Festa Valenciana Barcelona!

2009-04-19T12:05:00.000-07:00

Hi ha vegades que la vida t'aguarda sorpreses com la que vaig tindre ahir, resulta que amb motiu del 25 d'abril, a Barcelona es celebra un dia que, podria definir-se el "dia de València", bé, no és que tota Barcelona es vesteixca de València, però almenys una plaça si que ho fà i, els allà presents podem passar un dia com si estaguerem en casa. Espai País Valencià, els organitzadors de tot açò, van fer que ahir, al Barri de Gràcia, es respirara un ambient 100% valencià, i que durant tot el dia s'escoltara el nostre accent per tot arreu. Paella, danses, pilota Valenciana, mistela, música en valencià, dolçaines, concerts i, per a acabar la nit, quina cosa més tipica que un poc de Bakalao!

España, Toros y flamenco...

2009-04-13T08:31:00.000-07:00

M'ha cridat molt l'atenció llegir que "The Economist", el setmanari anglosaxó que acostuma a indagar en moltes ocasions en la nostra economia, haja tret un article del caire que ho ha fet aquesta setmana. L'article, dona per fet que les empreses espanyoles triomfaran poc o gens a l'estranger, sobre tot a EEUU (cal recordar l'enorme inversió publica que va a portar a terme el nou executiu), pel fet dels nostres esteorotips de toreros i flamencos. O siga, que tanta risa, toros, sangría y paella ens han converit en un pais de caxondeo on ja no triomfa ni l'I+D ni res que tinga a veure amb la tecnologia, tot i ser pioners en renovables, un dels sectors que apunta més clarament cap al progrés. Pegueu-li una ullada a l'article que, pose a continuació:

Spanish firms hope to benefit from America’s stimulus plan
AMERICAN companies are not the only ones hoping for a boost from Barack Obama’s economic stimulus plan. Spanish firms are also positioning themselves to benefit from what they call el Plan Obama. Other foreign companies are jostling for some of the $317 billion of intended spending, but Spain is the only country to have built a campaign around it.
The country’s golden couple, crown prince Don Felipe and his wife Letizia, launched a “Made in/Made by Spain” campaign in New York last month to put Spanish firms on the map. The scale of the opportunity is “extraordinary”, says Spain’s industry minister, Miguel Sebastian. He reckons Spanish firms are eligible for at least $71 billion of contracts. That is as much as Spain is spending on its own €50 billion ($67 billion) stimulus package, which has failed to prevent unemployment from topping 15%. The figure is expected to hit 20% as the country suffers a painful comedown from its construction-led boom. Spanish officials hope extra business in America will help make up for a lack of growth at home.
Spanish companies think they are especially well-placed to benefit from the American stimulus because two of the scheme’s main pillars are spending on renewable energy and infrastructure—industries in which Spain is particularly strong. America aims to double the production of energy from renewable sources in the next three years. Iberdrola, Spain’s largest power company, is a world leader in wind power and the second-biggest wind operator in America after Florida Power and Light. Two other big Spanish firms, Acciona and Abengoa, are also active in this field.
Mr Obama’s plan to invest in infrastructure, such as airports and high-speed trains, sits neatly with another of Spain’s strengths. Of the ten biggest construction firms specialising in transport, six are Spanish. Spanish firms, including Ferrovial, ACS, OHL and FCC, have pioneered public-private partnerships in the construction and operation of infrastructure in Florida, Illinois, Texas and other states, some of which already benefit from federal funding.
The timing is right for other reasons. Spain’s relations with the previous American administration became strained after Spain withdrew its troops from Iraq in 2004. The arrival of Mr Obama represents something of a clean slate—though Spain’s recent unilateral withdrawal of soldiers from Kosovo, without warning, has not gone down too well in Washington.
Despite the optimism, however, Spain should probably not pin too much hope on el Plan Obama. Even if Spanish firms win some big contracts, most of the jobs will go to Americans, not Spaniards, and they will pay taxes in America. Any profits will either be reinvested by the Spanish companies or paid in dividends to shareholders, some of whom are foreign. Going in too strong also carries other risks, including a protectionist backlash. The stimulus package already includes “Buy American” provisions requiring some materials, such as steel, to be sourced in America.
There is also scepticism about whether Spain’s marketing campaign can really do much to change stereotypes of bullfighting and flamenco. “Efforts to promote a country brand are expensive and of doubtful effectiveness,” says Mauro Guillen, a professor at the Wharton School of business. At least the latest campaign, organised by the Instituto Español de Comercio Exterior, is a more targeted affair than previous efforts. It will showcase specific companies and industries in a few big American cities.
Although some companies are happy to let Spain lobby on their behalf, others are reluctant to fly the flag. Often they are competing fiercely with fellow Spaniards for contracts. And some Spanish giants prefer to be seen as global firms with a local presence in America. They would rather emphasise their expertise in a specific industry and play down their nationality.
There is a widespread lack of knowledge about Spain in America, notes Javier Noya of the Real Instituto Elcano, a think-tank in Madrid. His organisation recently conducted a survey which found that 40% of Americans believe Placido Domingo, a famous Spanish opera singer, is Italian. In that context, getting Americans to recognise the technological prowess of Spanish companies looks a little ambitious.

Encara no

2009-03-25T14:16:00.000-07:00

Em vaig avançar a la primavera
quan ni tan sols havia arrivat l’ivern,
I vaig haver de recollir les llàgrimes
per tornar-les a plorar.

I radiant, vaig mirar el sol,
però núvols encara no havien passat.
I vaig haver de baixar la mirada
I seguir caminant, desil·lusionat.

Jo Opine...

2009-03-16T12:54:00.000-07:00

D'un temps ençà, he redirigit més el bloc cap a la literatura, concretament, alguns relats curts i alguna poesia; ja fa bastant temps que no publique cap article d'opinió i, els fets de les darreres setmanes m'alienten a fer un breu anàlisi de l'actualitat.

Irremediablement começarem pels casos més sonats de corrupció que d'han donat en les darreres setmanes on, segons sembla, està implicat el president de la generalitat per voluntat popular, i mai millor dit. El cas és que siga veritat o mentida, mai ho sabrem. La justicia està ben fotuda. Els jutges ara son politics? Els lligams entre els politics i els encarregats d'aplicar la justícia son més forts del que semblava. I dic, si hi ha tanta amistat, com collons podrem saber qui ens roba? Si els mateixos que ho fan són els que defineixen qué és robar? Indignant. No podem passar de puntelles pel que ha passat al País Basc, un canvi històric i, més que discutible. Un canvi on un partit politic ha estat il.legalitzat, sí, s'ha privat a una part importantíssima de la societat basca de poder opinar sobre el que pensen, podem estar més o, menys d'acord amb les seues idees, però d'ahí a prohibir hi ha un bon grapat de passos... Indignant. La "crisi" no és menys, estem submits en un gran pou d'incertesa econòmica que, lluny de perjudicar els més rics, està convertint-se en un pou de desesperació per als milers d'acomiadats diàris i, mentrestant, el govern mira de treure draps bruts a l'oposició i, a l'inversa. Indignant. Posar les noticies és com a mínim per posar-se a plorar. Hi ha d'elles que es dediquen a anar als jutjats i passar-se 40 minuts explicant tots i cadascun dels cassos que s'han jutjat. Però res més lluny de la realitat, el panorama resulta preocupant si més no pel preocupant nombre d'assassinats de dones, assasinats distints, robatoris, xarxes desarticulades de la més diversa índole, segrestos, abusos sexuals, drames i un gran llarg etcétera que colpeix les nostres pantalles diàriament... Indignant. Ara els bisbes es mostren contraris a l'abort i gasten una millonada en pamflets, tanques publicitàries i demés infraestructura que, lluny queda de la religió. En canvi, s'avançauna miqueta cap a la lliberació de l'abort o, almenys parcial que, tant de temps fa que hauria d'estar en vigor per a despenalitzar a totes aquelles que per un motiu o altre, decideixen avortar. Recorde amb emoció una frase escrita a la Ronda Sud de Bocairent "Avort, tu decideixes". I entre mig de tot açò, un debat suposadament obert sobre la cadena perpètua al nostre país, i dic suposadament perque pense que la majoria ho tenim clar, NO, no a privar de la llibertat eternament a qui ha comés algun error en la seva vida, però això si, cal un enduriment de les penes per a aquells qui havent cumplit les seves sentències, ja siga amb presó o econòmicament, es reiteren en els seus delictes. D'altra banda, Israel segueix enriquint l'odi cap a Palestina, ara, un Ultradretà serà el ministre d'exteriors, no tinc paraules per a definir-ho.
En fí, entre els casos de corrupció, espionatge i tota la quantitat de succesos que diàriament ens sacudeixen, vull exclamar com quan era xicotet: Has roto la olla!!! Has roto la olla!!! Has roto la olla!!! Pot ser hem de tornar a començar el joc i fixar noves normes...

Desconsòl

2009-03-03T13:29:00.000-08:00

El silenci era gran,
al terra jeia el còs,
a l’ambient llàgrimes,
al cor una escletxa.

Paraules irrellevants,
pronunciarles tenia importància,
aquells xicotets instants,
que ara prenen distància.

Llàgrimes que s’enfondren,
dies que no son dies.
Deixam parlar-te,
deixa’m explicar-te.

Si em donares un minut,
si pogueres obrir els ulls,
Si entengueres el que dic,
si visqueres, però...

El silenci és gran,
al terra jeu el teu còs,
a l’ambient incomprensió,
al meu cap, dessolació...

Levi -Bcn-03.03.09

Incompatible...

2009-02-25T13:37:00.000-08:00

Et sent a prop quan estàs lluny,
I quan et tinc, t’avorreixc,
Esbrine el teu perfum a anys llum
I amb una bafanada en tinc prou.

Pense amb tu d’abril a juny,
I la resta de l’any el passe oblidan-te.
Els dies de plutja hi pense,
Els de sol, no puc ni recordar-te.

Oblida’m per fer-me mal,
Odíam perque així ho mereixc.
Ignora el meu desconsol,
Però no te’n vages, per favor...

Levi (Bcn - 17/02/09)

Moltes fel.licitats!!!

2009-02-16T11:56:00.000-08:00

Avui és l'aniversari de ma mare i, des d'ací li desitje moltes fel.licitats i que en compleixca moltíssims més!!!

En un no res...

2009-02-11T13:13:00.000-08:00

Caminava per aquella gran avinguda pensant en els seus problemes que, des de feia un temps, no n'eren pocs. Es va creuar amb un antic company de feina al que, ni tan sols es va atrevir a saludar. Mirava al terra, els seus ulls ja no recordaven el cel, només l'asfalt, el terra, els passos de vianants... Vagava amunt i avall intentant buscar sol.lucions que mai arribaven, sol.lucions impossibles que s'entestava a trovar per intentar evaïr l'enorme sentiment de culpabilitat i penediment. Esgotava les cigarretes com si d'aire es tractés i ingeria cafés com el seu principal aliment. La seua pell s'havia tornat blanquinosa i, tot un regitzell de taques sobre el seu cos, li recordaven que aquella situació no podia durar molt més. Havia pensat moltes vegades en acabar tràgicament amb tot allò, però guardava una esperança, una minúscula brisa que li donara un cop de mà per eixir endavant.

Una vegada més es va disposar a creuar la gran avinguda i, aquell estrident soroll de sirena el va fer recular un pas. De sobte un gran cop, de sobte un no res...

Ja queda menys...

2009-02-11T13:03:00.001-08:00

Ja ha passat un altre any, les festes no fa massa dies que s'han acabat i, ja esperem, almenys jo, que arribe l'any que ve. Les festes d'quest any podrien estar considerades normals. Una miqueta amenaçades per el temps que, tot siga dit, ens va respectar bastant deixant que l'entrada es desenvolupara amb alguns entrebancs. Ha sigut l'any en el que he estrenat el tratje de Marino que m'ha regalat ma mare i que, cal dir que és ben bonic. Afluència de public normal entre setmana, l'Ambaixada de la risa molt bona, amb les paròdies d'Obama entre d'altres que, ens van fer riure molt i, per lo qual vull donar la meva enhorabona als Suavos per portar a terme aquest acte desinteressadament i amb tanta il.lusió. Gràcies. Un any bò tamé per haver pogut estar tants dies a les festes, cosa que ja fa temps que resulta prou dificil i, entre tot açò, el debat creixent de "les festes a cap de setmana" i del que, tot i viure i treballar fora de Bocairent, no comparteixc del tot...

En fí, unes festes més, unes MOLT BONES FESTES!

Ja estem en festes!!!

2009-01-30T12:04:00.000-08:00

Encara que no he arrivat al poble, ja es pot dir que estem en festes; celebrem avui el meu ciri, el dels Moros Marins i, ja és el penultim!!! Diumenge començarà de veritat la festa i, tot i l'amenaça de plutja que, cal dir-ho, finalment no serà per a tant, esperem que siguen unes bones festes per a tothom en general. Així que sense res més a dir i a l'espera de que arribe demà per anar al poble i veure rodabalcons, llums... us desitje unes molt bones festes'09!!!

Només...

2009-01-27T13:00:00.000-08:00

A dies trist
i a dies content,
un instant feliç
i un segon amarg.

A dies penedit
i d'altres exaltat,
un fugaç pensament
i un segon amarg.

A dies proper
i molts altres distant,
un suau record,
i un record amarg.

A dies amb tu,
a dies jo sol.
A dies tots dos,
a dies ho recorde...

Levi (27/01/2009 Barcelona)

Inoblidable...

2009-01-05T07:43:00.000-08:00

Recorde l'olor a fusta,
recorde les llargues hores de treball,
recorde la nostra casa,
que ja no és més que un retall.

Recorde les teves mans,
els ulls, el nas, els peus,
cada racó d'aquella casa,
que ara només puc que somniar.

Recorde aquella trista vesprada
que amb la mirada inundada
ens vas dir plorant
que la mare ens havia deixat.

Recorde la teua mirada,
recorde les teues paraules,
recorde aquell 15 d'agost
i la teva palpable absència.

Recorde el pa torrat,
ho recorde tot al detall
però la tristesa més gran
és que tan sols ho puc recordar...

Levi
27-Desembre-2008 (Bocairent)

...i bona sort!!!

2008-12-31T08:32:00.000-08:00

Regirant les postals nadalenques que hem rebut a casa m'ha vingut a la memòria una pel.lícula, Match Point, que gira al voltant de la importància que té la sort en les nostres vides, no en va la pel.lícula comença fent una reflexió sobre la mateixa. Citant de memòria ..." a muchas personas les asusta pensar que todos los aspectos de nuestra vida dependen absolutamente de la suerte, y prefieren aferrarse a otras creencias"... Amb el que anavem, totes les cartes parlaven de salut, desitjos cumplits, somnis, felicitat... però només una es feia ressò d'allò tan important, la sort!
Així és que jo us vaig a desitjar un any 2009 plé de SORT si, SORT, molta SORT!!! I que aquesta us aprofite per fer realitat el que voleu, perque qué és la sort sino una simple resol.lució d'una situació de la manera que tu vols.

SORT!!!

-Per acabar l'any, una cançó: Fratboy Slim - Brimful of Asha

Bon Nadal a Tots!!!

2008-12-23T12:43:00.000-08:00

Des d'aci us desitjem a tots que passeu un molt bon nadal i un millor any 2009. A la foto, Rovaniemi.