dijous, 27 de febrer de 2014

Batalles perdudes

Dorm la ciutat en silenci,
i la lluna decreix sigil·losa,
a l’hora que va minvant el nostre amor.

El cel rogenc crema les darreres barricades
que atrinxeren la guerra entre els dos,
i van morint un a un els estels,
ferits de tanta foscor.

Somia la lluna en brillar sota els núvols
i plora d’impotència resignada
per no poder-los ni tan sols tocar,
per sentir-se relegada.

Ja trenquen diversos flancs de la batalla,
i el llevant ens imposa un nou rei,
mentre l’antic astre va morint de pena,
veient capitular tots els seus dominis.

Quedarà l’empremta sempre al mar blau,
com nosaltres, l’un a dins de l’altre,
esperant que torne la nit, esperant la batalla.