dissabte, 7 de juny de 2014

Qüestió de raons

No sé si és per aquesta por,
o per l’excés de coratge,
per les nits que passe vetllant-te
o pels dies que dorm el teu record.

Serà aquest mal de cap que em mata
o que ja tot rau mort a dins d’ell.
Serà aquesta eterna malaltia
que creix cada dia i no s’atura.

Fa mesos que no agafe una ploma,
potser per no ferir cap full,
per no tacar la casa d’impaciència,
però ja no puc més.

No sé si ets tu o soc jo,
la por de tenir-te massa,

o el pànic a tenir-te poc.

dijous, 27 de febrer de 2014

Batalles perdudes

Dorm la ciutat en silenci,
i la lluna decreix sigil·losa,
a l’hora que va minvant el nostre amor.

El cel rogenc crema les darreres barricades
que atrinxeren la guerra entre els dos,
i van morint un a un els estels,
ferits de tanta foscor.

Somia la lluna en brillar sota els núvols
i plora d’impotència resignada
per no poder-los ni tan sols tocar,
per sentir-se relegada.

Ja trenquen diversos flancs de la batalla,
i el llevant ens imposa un nou rei,
mentre l’antic astre va morint de pena,
veient capitular tots els seus dominis.

Quedarà l’empremta sempre al mar blau,
com nosaltres, l’un a dins de l’altre,
esperant que torne la nit, esperant la batalla.

diumenge, 12 de gener de 2014

Infinit

És com dir-te, tota una vida, sempre.
És com respirar-te a l’orella
i cantar en veu ben baixa,
tot allò que ets, tot allò que veig.

És com dir-te, tota una vida, sempre.
I despertar a l’albada
entre la boira dels llençols
i descobrir-nos amb el tacte.

És com dir-te, tota una vida, sempre.
Gaudint d’un bell paisatge,
tropical, de l’Orient o baix de casa,
junts, creant una sola emoció.

És com dir-te, tota una vida, sempre.
És com tenir-te entre braços,
És com creuar-nos les mirades
i ser inmediatament còmplices.

No dir-te cap paraula
i tú sentir-te estimat.
Perqué al capdavall,

serem per tota una vida,  per sempre.