dijous, 7 de juny de 2012

Vies desaparegudes

Els ferms combois del tren
posaven distància entre els dos.
I les vies es convertien de sobte
en murs infranquejables.

Queia la lluna de València
que ja no ens deixava veure
rere el plor desconsolat
d'un adéu cinematogràfic.

Sembla tot just fa un minut,
i han passat tants anys...
Tants nous calfreds
entre braços aliens...

Cada matinada encara desperte alterat
no he esborrat el teu record,
els teus llavis, la teva mirada,
poden passar anys i hiverns,
però encara et veig.

El dia de la meua mort
pujaré a un tren i tornaré
i a l'estació del Nord et vull trobar
per dir-nos l'últim adéu.


3 comentaris:

Anònim ha dit...

Deuries escriure més sovint.
I caldria pensar en publicar poesia
Gracies per escriure tant be i bonic els sentiments

floket ha dit...

Moltes gràcies! ;)

Carmen Domenech ha dit...

soc carmen domenech, Levi he estat buscant entre els teus poemes per si de cas en algun parles del mar ...No he pogut trobar res. Tens algo escrit? dis-li a Ade que el done el meu correu, i, et contare un projecte que em ve pel cap.