dijous, 30 de juny de 2011

Decideix la teua fí...

Despertar, obrir els ulls i mirar fixament l'horitzó tallat per la mar, sentir la pressió que t'empeny cap a baix, però no voler apartar la vista ni un mil·límetre per no deixar-te emportar. Tremolar a cada ventada pensant que serà la darrera i que, en qüestió de segons, seràs al fons del precipici, on tot haurà acabat i res ja comptarà. Mires ben lluny per no veure el penjat que tens al davant, i saps que estàs a un pas de viure la vida sense fí, aquella que ja ha mort i volta entre despulles finites que desapareixen a poc a poc, entre crits d'agonia que insuflen pànic a les entranyes dels porucs.
Saps que només et falta una petita empempta per donar el pas, i busques arreu aquella brisa que t'acompanye durant el camí per fer-lo més suau, perque vols viatjar entre cotó fins el darrer instant. Has comprés que res serà com tu decideixes, ni tan sols com ho imagines, si tot està sotmés a condicions, vols decidir almenys el teu final, creuar els dits perque tot s'enfile bé i intentar ignorar aquells sentiments que afloren tot just en el darrer moment.
Aquella nit vas separar les parpelles, no eren més de les tres de la matinada, després les vas tornar a cloure, i vas engegar les passes per buscar el teu precipici. Allà hi ereu, tu i ell, desafiant la vostra valentia un cop més després de tanta lluita encarnissada, però ara era diferent, tots dos sabieu que aquesta vegada havies vingut amb fermes intencions...