dijous, 18 de novembre de 2010

A un pas...

El telèfon sonava frenèticament en aquell menjador, el soroll rebotava per totes els mobles, el terra i el sostre, aquest últim, llampegat pel llum d'un fanal encara encés a un altra habitació. Sonava una vegada rere l'altra i el retllotge tocava les deu de la nit amb aquella simfonia de principis del segle XX. El fals silènci que s'acumulava dintre d'aquella casa era esgarrifós i plé de tensió que no aconseguia ser alliberada; algú estava morint lentament sense que ningú pogués fer res per evitar-ho. A l'altra banda del telèfon es respirava preocupació, i un alé tallat per la fredor de l'hivern. Cada poc temps tornava a sonar el telèfon amb l'única resposta que un no res, que un res més... I ara si, dies després, toc queia, el cap s'esquarterava i els ulls s'anegaven entre pensaments ja inutils, entre imaginacions corrosives...

2 comentaris:

Raimon ha dit...

Com es fan aplaudiments en el teclat?? m'has conseguit fer entrar en una atmosfera al principi d'intriga i després de malestar realment visual.
Enhorabona estàs fet tot un transmissor de sensacions.
(avore si t'ho vas a creure) però no deixes d'escriure

mesque ha dit...

Jajaja, no et preocupes que seguiré escrivint el que em passe pel cap mr. raimon! Merci