divendres, 27 d’agost de 2010

Japó I: Hokkaido




A finals del mes passat, vaig comentar que la destinació escollida per al viatge d'estiu d'aquest any seria el Japó i la Xina, ara, de nou aci, m'he proposat contar-vos una miqueta com ha estat aquesta experiència. Per fer-ho, publicaré 3 articles que, diferencíen pense cadascun dels períodes de la meua estada: l'illa d'Hokkaido, Tokyo i Hong Kong.

Els primers 15 dies els vaig passar a Hokkaido, l'illa del nord del Japó famosa per la seua naturalesa i els inmensos parcs naturals. El propòsit que em va portar fins allà va ser la participació en un nou camp de treball, en aquesta ocasió, relacionat amb l'agricultura i la cria d'animals. Després d'un llarg viatge amb diverses escales, Helsinki, Osaka, Sapporo i Hakodate, i un fum d'hores d'avió, per fí veuria l'amaneixer del gran astre al país del Sol Naixent. Com és normal, després de tan llarg viatge, el meu cos va arribar a estar en estat depriment i, el vaig haver de recuperar amb 14 hores de llit. Una vegada dormit i menjat, vaig ser conscient, estic al Japó! Poques hores després em reuniria amb els altres participants del camp i marxariem cap a la població on es realitzava, Setana. Tres hores més de viatge en autobús a través de muntanyes, rius, mar... i ja estavem a la destinació final. El camp de treball ha estat completament diferent al que imaginava, ja que freqüentment els participants viuen junts i això permet establir uns vincles ben bons entre tots ells, però aquest any, cadascú vivia amb una familia diferent i separats amb distàncies, de vegades, de 50km. La meva familia, Kamiizumi San, es dedicava a la cria i distribució de porcs, però no penseu que es tracta d'una empresa, el concepte és ben diferent. La manera en que es portava la gestió era absolutament respectuosa amb el medi ambient, i la praxis sempre més que correcta. Cal dir a favor d'aquesta gent del Japó (almenys la del nord) que a banda de ser, preneu nota, extremadament amables, el seu respecte amb el medi és absolut, torne a dir, absolut.
I així, enre dies de treball, entre dinars amb gent de la terra, reunions amb els diferents grups d'agricultors i ramaders de la zona, vaig anar coneixent profundament la cultura japonesa d'avui en dia. Menjar carn criada a menys de 10km a la redona, beure llet acabada d'ordenyar, blueberris i tot un seguit d'hortaliza també produïda allà mateix baix cap manipulació humana ni maltracte, no te nom i, fer-ho tots els dies, és especialment gratificant i, per suposat, saborós! Els japonesos, curiosos com son, ràpidament es van interessar en la meua cultura i país, tot el món coneixia el nostre estat, bé, millor dit, tot el món coneixia Barcelona que, de fet és ara la meua ciutat, i això m'omplia bastant, ja que sabien bastants coses. Llargues hores de converses sobre història, economia, particularitats i aspectes en comú de les nostres societats, plenaven les hores de menjar i la sobretaula. I és que de coses en comú en tenim moltes, ja en parlarem en el segón article.
La meua identitat havia madurat una miqueta més, per primera vegada ja no se'm considerava com a valencià/català, ni tan sols amb allò d'"espanyol", no, ara era europeu, i com a tal se'm parlava i es dirigien a mi, <...aquest és europeu...>
Uns altres dies els vaig passar amb uns surferos que semblaven trets d'una película rodada a California, amb les seves taules de surf, els seus skates, el seu local a prop de la platja on dormiem a sobre d'un bar/pub radicalment ambientat en el món surfer. Sinzerament també molt amables, atents i curiosos. En tot moment van estar a sobre meu per intentar que disfrutara al màxim possible, portant-me a llocs interessants, fent-me tastar la seua cuina... tant és així que un dia em van portar a un restaurant a sopar que estava a 3 hores de distància. El seu interés per la meua llegua els va portr a aprendre bastants coses, i això em feia estar més còmode. Pot ser la meua imatge els havia confòs i em van donar un skate per que fés alguna cosa interessant, però... clar, jo mai havia practicat...
En resum, els meus dies per aquella terra em van calar per la gran coneixença que vaig assolir sobre la cultura japonesa de veritat, els seus productes, les seues costums, creences, el kinako, el mochi, el nato, oei, moogi i un llarg etcétera que espere no oblidar mai. Podia afirmar sense opció a equivocarme que el Japó era acollidor i que tothom era esplèndid. Entre mig de mil anècdotes, converses, visites i demés, va arribar el dia final, ja tot havia acabat i, vam haver de fer una festa per donar-los les gràcies de tot. Ens vam reunir i cadascún dels participants va cuinar productes de la seua terra per fer-los tastar als autòctons i cal dir que tot un èxit, almenys la paella. Calia dir adéu i gràcies, perque a l'endemà començava el viatge cap a Tokyo, que s'entestava dur i llarg. Entre tots els comiats, el de la filla de Kamiizumi San (que poc després em vaig assabentar que s'anomenava Shin San, com els dibuixos), Joshia, va ser el més nostàlgic, ja que la xiqueta m'havia aggafat molta estima i no volia deixar-me anar. Només cal donar-los les gràcies a tots ells per la seva hospitalitat, Kamiizumi San, Ann, Joshia, Harry, Morikichi, Macu, Yamaguchi, Kawamura, Hozuki... ARIGATO GOSAIMAS!!!