dijous, 1 de juliol de 2010

La ciutat com a refugi

Per tothom és conegut que les ciutats han exercit, exerceixen i exerciràn, un paper de refugi per a molts distints tipus de gent que pot ser no tenen cabuda en altres llocs més xicotets o que, directament, son discriminats per allò que o com son (i incloc aci tots els aspectes possibles, tant fisics, com mentals, com de qualsevol altre tipus que pugueu imaginar). La ciutat es converteix en un gran paraigües que la majoria de vegades acull sense jutjar al seu ciutadà, car que amb tanta gent, és dificil fixar-se amb les diferències d'algú. Perdò bé, no és aquest fet del que volia parlar avui sino que volia anar una miqueta més enllà.

Feia temps que no em passava, tal vegada perque feia temps que no viatjava per carretera pels voltants de Barcelona (quan dic voltants estic incloent 500km a la redona) i, pot ser, això va despertar de nou la meua curiositat. La qüestió és que la setmana passada, vaig estar alguns dies a Cerler (Pirineu de Huesca) i, com sempre, a la tornada d'algun lloc, em va cridar l'atenció un fet. La naturalesa verge i ben poc humana dels Pirineus s'estenia molt més enllà fins a arribar a les portes de Barcelona. Segurament el fet es déu a que després de passar alguns dies a camp obert, la nostra ment es codifica diferent, però es que em va resultar impossible veure un paissatge maltractat fins que no hi vaig ser a dins completament de la ciutat i, aquesta progresiva integració naturalesa/humanitat se'm va fer extremadament light i harmoniosa. Pot ser les tones d'asfalt i formigó armat que conformen la ciutat no són suficients per aïllar-nos completament de la naturalesa i, encara que vulguem ignorar-ho, el nostre hàbitat normal i per definició, està més a prop de nosaltres que el que ens empenyem a negar o no voler veure. La terra en el seu estat més primitiu rodeja el nostre hàbitat tot i que la vida a l'urbe ens faça moltes vegades oblidar-ho. Molt més fàcil és veure açò a Bocairent, quan els que tenim casetes, vivim en perfecta concordància amb el nostre medi natural.

Aquest fet que, si bé és veritat, està ja desfaçat en els temps que corren, vé a enaltir la teoria de gran part dels antropòlegs que necessitem viure en manada per sentir-nos més segurs i, per a això, la civilització moderna (seguint els passos de les antigues) ha aconseguit crear espais artificials completament allunyats de la naturalesa per sentir-se lliure dels seus perills. I a l'hora, hem creat xicotetes reproduccions naturals al sí dels nostres hàbitats per no perdre la conexió completament, això és, parcs, jardins... És a dir, com aquell qui se'n va de Bocairent a viure a Austràlia i s'emporta una ampolla d'Herbero... molt trist. La deshumanització en el context de la connexió amb la terra està donant els seus primers simptomes negatius socials, però en tindrem moltíssims més en els propers anys, ja veureu...