divendres, 9 d’abril de 2010

Fem un café?...

... tres anys seguits agafant el mateix autobús i, tots els dies trobava la mateixa gent. Gent atabalada que arribava tard a les seues feines, gent gran que anava al metge, gent extranya, gent curiosa, gent simpàtica i d'altra esquiva. Tres anys mil.limetrats, coincidit amb els mateixos, ja sabia la roba que vestia cadascú, l'humor i, fins i tot quan estaven de vacances. Prenent una miqueta d'atenció, podia esbrinar la seua veu i, assabentar-se dels seus affers i problemes.
Però no tothom era igual, hi havia algú entre aquella gent que aconseguia una atenció especial, tot un reguitzell de mirades creuades dia a dia, a primera hora del matí i dos vegades a migdia, mirades, mirades i més mirades, però ni una sola paraula. Feien com que no es veien i, fins i tot moltes vegades giraven el cap com si res. Un trieni d'incògnites i preguntes al seu voltant sense l'atreviment necessari per dir res.
Aquell dia va ser especial, enórmement especial. Els divendres tothom estava més content a l'autobús i, d'acord amb aquesta alegria, van actuar. ... Qué mires? I tu? A tu, i tu? A tu... Fem un café? D'acord, demà a...