dijous, 18 de març de 2010

Unitat...

Assegut sobre aquella pedra, m’aproparé perque em contes qué t’ha passat. El teu desconsòl m’ha fet acompanyar-te en aquest profund plor. Jo, com tu, tampoc entenc la major part de les coses i, tot i que desitje la més gran de les lliberats, de vegades estic trist per no poder posar limits als cors, per no saber qué està bé i qué malament, per no comprendre el que m’envolta, per no ser comprés i per moments ni tingut en compte, per fer mal a la gent ferint-me a mi mateix, per ser egoista i esperar generositat, per intentar arrancar somriures amb cares tristes... Tu, com jo, et sents sòl, i camines solitàri, avergonyit, esperant no sé ben bé qué, esperant el que tens a les teues mans però el temps va deteriorant, constrenyit per mai no ser preguntat... Nosaltres dos, que res tenim en comú, units per la nostra amargura, incomprenssió i deliri...