dissabte, 27 de març de 2010

Ja ha arribat!

Cel blau, pressagi d'un bon dia...

dijous, 25 de març de 2010

Dansa descontrolada...

Ritmes frenètics
sota respiracions tallades,
enmig del no res
emergeix l'univers.

Còssos equivalents
que no sumen,
però donen resultat
en una equació linial.

Sintaxis destrossada
per moments de bojeria,
i un got vesa els fluxes
que guardes a l'interior.

L'endemà no albira paraules,
mirades, complicitat i silènci...
Esperant la repetició
en el món que no fa judici.

Levi Bcn 25.03.10

diumenge, 21 de març de 2010

Pregunta-m'ho

Que jo et contestaré...

dijous, 18 de març de 2010

Unitat...

Assegut sobre aquella pedra, m’aproparé perque em contes qué t’ha passat. El teu desconsòl m’ha fet acompanyar-te en aquest profund plor. Jo, com tu, tampoc entenc la major part de les coses i, tot i que desitje la més gran de les lliberats, de vegades estic trist per no poder posar limits als cors, per no saber qué està bé i qué malament, per no comprendre el que m’envolta, per no ser comprés i per moments ni tingut en compte, per fer mal a la gent ferint-me a mi mateix, per ser egoista i esperar generositat, per intentar arrancar somriures amb cares tristes... Tu, com jo, et sents sòl, i camines solitàri, avergonyit, esperant no sé ben bé qué, esperant el que tens a les teues mans però el temps va deteriorant, constrenyit per mai no ser preguntat... Nosaltres dos, que res tenim en comú, units per la nostra amargura, incomprenssió i deliri...

dilluns, 8 de març de 2010

Quin Gran Dia!!!

La nevada més gran en 25 anys a Barcelona i jo present jejeje. Quin dia avui... ha començat a nevar ben matí, cap allà les 11 i, poc a poc ha anat fent fins a que a partir del migdia, una tronada s'ha posat al damunt nostre i, ens ha descarregat durant hores deixant la city com ja haureu vist als telenoticies, diaris, feixbucs i demés. Quina il·lusió!!! Tan de bò tots els dies puguerem tindre alegries meteorològiques com aquesta!!!

diumenge, 7 de març de 2010

Encara no està tot!!!

Vas pegar una ullada al teu voltant, i no et va costar massa reconéixer-ho, portaves segles capbussada al seu món, obeïnt, seguint el teu rol, el que ells deien era el teu rol. Ni un minut més, ni un segón, cap instant de temps podia seguir permetent la teua subordinació envers ningú. No hi havia bastant amb aixecar la veu, calia la força, calia fer entrar amb foc el que ells havien gravat amb ferro a les vostres carns, a les nostres consciències. Però ja se sap, el foc fòn el metall i, quan el tinguem tot ben fòs, us serà impossible recuperar la seva forma!!!

ENDAVANT DONES!!!