diumenge, 24 de gener de 2010

El que passa a cada pas...

Estava assegut al bar, a la barra, dimecres per la vesprada, primer vas pensar que prenia una infusió, però ràpidament et vas adonar que ingeria algún tipus de licor acompanyat de gel. A fora el temps no acompanyava massa, els dies d'aquell gener estaven resultant bastant durs, quan no plovia, feia vent i, quan no, un fred que treia les ganes de viure. Tot just quan passaves per la porta d'aquell bar vas girar el cap, molt lentament i, et vas limitar a observar, sense jutjar, allò ja ho faries després. Vas realentir la teua marxa fins a quasi quedar-te de peu, aquella bellesa era extrema, un rostre perfecte, els cabells amb aquell desastre armoniós que t'impedia cloure els ulls, ni tan sols per parpadejar, el seu còs, tot, tot era inigualablement bell. Començaves a deixar enrere la porta del bar, però abans el destí us va fer creuar les mirades; tu la vas apartar ràpidament i, de seguida vas tornar a enfilar la marxa frenètica que sempre et conduïa pels carrers de Barcelona. Alguna cosa no t'havia agradat, la bellesa més neta i sinzera mai vista amagava una mirada buida i incapaç de trasmetre ni aportar-te res, una mirada plena de tristesa induïda per la prepotència mostrada en èpoques anteriors i que convertia tota aquella perfecció en una simple anècdota sense cap valor...