dijous, 2 de desembre de 2010

Alié.

...mirava les parets i veia la seva hombra, caminava i imaginava les seues passes, al llit sentia les caricies, a la dutxa el seu alé, els objectes li recordaven cada instant viscut junts, cada hora tenia un significat, podia encara tocar amb els dits cada imatge al seu interior, parlava i semblava tenir resposta, la memòria el feia veure, el record el torturava i, el seu pensament, explotava a cada segón... embojia, res més lluny de la realitat, però aquell ésser ja no hi era al seu costat, i tots els moments compartits de poc podien ja servir perque les coses tornaren a ser iguals...

dijous, 18 de novembre de 2010

A un pas...

El telèfon sonava frenèticament en aquell menjador, el soroll rebotava per totes els mobles, el terra i el sostre, aquest últim, llampegat pel llum d'un fanal encara encés a un altra habitació. Sonava una vegada rere l'altra i el retllotge tocava les deu de la nit amb aquella simfonia de principis del segle XX. El fals silènci que s'acumulava dintre d'aquella casa era esgarrifós i plé de tensió que no aconseguia ser alliberada; algú estava morint lentament sense que ningú pogués fer res per evitar-ho. A l'altra banda del telèfon es respirava preocupació, i un alé tallat per la fredor de l'hivern. Cada poc temps tornava a sonar el telèfon amb l'única resposta que un no res, que un res més... I ara si, dies després, toc queia, el cap s'esquarterava i els ulls s'anegaven entre pensaments ja inutils, entre imaginacions corrosives...

divendres, 27 d’agost de 2010

Japó I: Hokkaido




A finals del mes passat, vaig comentar que la destinació escollida per al viatge d'estiu d'aquest any seria el Japó i la Xina, ara, de nou aci, m'he proposat contar-vos una miqueta com ha estat aquesta experiència. Per fer-ho, publicaré 3 articles que, diferencíen pense cadascun dels períodes de la meua estada: l'illa d'Hokkaido, Tokyo i Hong Kong.

Els primers 15 dies els vaig passar a Hokkaido, l'illa del nord del Japó famosa per la seua naturalesa i els inmensos parcs naturals. El propòsit que em va portar fins allà va ser la participació en un nou camp de treball, en aquesta ocasió, relacionat amb l'agricultura i la cria d'animals. Després d'un llarg viatge amb diverses escales, Helsinki, Osaka, Sapporo i Hakodate, i un fum d'hores d'avió, per fí veuria l'amaneixer del gran astre al país del Sol Naixent. Com és normal, després de tan llarg viatge, el meu cos va arribar a estar en estat depriment i, el vaig haver de recuperar amb 14 hores de llit. Una vegada dormit i menjat, vaig ser conscient, estic al Japó! Poques hores després em reuniria amb els altres participants del camp i marxariem cap a la població on es realitzava, Setana. Tres hores més de viatge en autobús a través de muntanyes, rius, mar... i ja estavem a la destinació final. El camp de treball ha estat completament diferent al que imaginava, ja que freqüentment els participants viuen junts i això permet establir uns vincles ben bons entre tots ells, però aquest any, cadascú vivia amb una familia diferent i separats amb distàncies, de vegades, de 50km. La meva familia, Kamiizumi San, es dedicava a la cria i distribució de porcs, però no penseu que es tracta d'una empresa, el concepte és ben diferent. La manera en que es portava la gestió era absolutament respectuosa amb el medi ambient, i la praxis sempre més que correcta. Cal dir a favor d'aquesta gent del Japó (almenys la del nord) que a banda de ser, preneu nota, extremadament amables, el seu respecte amb el medi és absolut, torne a dir, absolut.
I així, enre dies de treball, entre dinars amb gent de la terra, reunions amb els diferents grups d'agricultors i ramaders de la zona, vaig anar coneixent profundament la cultura japonesa d'avui en dia. Menjar carn criada a menys de 10km a la redona, beure llet acabada d'ordenyar, blueberris i tot un seguit d'hortaliza també produïda allà mateix baix cap manipulació humana ni maltracte, no te nom i, fer-ho tots els dies, és especialment gratificant i, per suposat, saborós! Els japonesos, curiosos com son, ràpidament es van interessar en la meua cultura i país, tot el món coneixia el nostre estat, bé, millor dit, tot el món coneixia Barcelona que, de fet és ara la meua ciutat, i això m'omplia bastant, ja que sabien bastants coses. Llargues hores de converses sobre història, economia, particularitats i aspectes en comú de les nostres societats, plenaven les hores de menjar i la sobretaula. I és que de coses en comú en tenim moltes, ja en parlarem en el segón article.
La meua identitat havia madurat una miqueta més, per primera vegada ja no se'm considerava com a valencià/català, ni tan sols amb allò d'"espanyol", no, ara era europeu, i com a tal se'm parlava i es dirigien a mi, <...aquest és europeu...>
Uns altres dies els vaig passar amb uns surferos que semblaven trets d'una película rodada a California, amb les seves taules de surf, els seus skates, el seu local a prop de la platja on dormiem a sobre d'un bar/pub radicalment ambientat en el món surfer. Sinzerament també molt amables, atents i curiosos. En tot moment van estar a sobre meu per intentar que disfrutara al màxim possible, portant-me a llocs interessants, fent-me tastar la seua cuina... tant és així que un dia em van portar a un restaurant a sopar que estava a 3 hores de distància. El seu interés per la meua llegua els va portr a aprendre bastants coses, i això em feia estar més còmode. Pot ser la meua imatge els havia confòs i em van donar un skate per que fés alguna cosa interessant, però... clar, jo mai havia practicat...
En resum, els meus dies per aquella terra em van calar per la gran coneixença que vaig assolir sobre la cultura japonesa de veritat, els seus productes, les seues costums, creences, el kinako, el mochi, el nato, oei, moogi i un llarg etcétera que espere no oblidar mai. Podia afirmar sense opció a equivocarme que el Japó era acollidor i que tothom era esplèndid. Entre mig de mil anècdotes, converses, visites i demés, va arribar el dia final, ja tot havia acabat i, vam haver de fer una festa per donar-los les gràcies de tot. Ens vam reunir i cadascún dels participants va cuinar productes de la seua terra per fer-los tastar als autòctons i cal dir que tot un èxit, almenys la paella. Calia dir adéu i gràcies, perque a l'endemà començava el viatge cap a Tokyo, que s'entestava dur i llarg. Entre tots els comiats, el de la filla de Kamiizumi San (que poc després em vaig assabentar que s'anomenava Shin San, com els dibuixos), Joshia, va ser el més nostàlgic, ja que la xiqueta m'havia aggafat molta estima i no volia deixar-me anar. Només cal donar-los les gràcies a tots ells per la seva hospitalitat, Kamiizumi San, Ann, Joshia, Harry, Morikichi, Macu, Yamaguchi, Kawamura, Hozuki... ARIGATO GOSAIMAS!!!

dissabte, 17 de juliol de 2010

En uns dies estarem a...


Al Japó!!!

En poc més d'una setmana començaràn les meues vacances i, enguany la destinació escollida ha estat una molt llunyana, el Japó. Durant aproximadament un mes estarem per territòri asiàtic, amunt i avall intentant conéixer aquella cultura tant diferent a la nostra. Després visitarem també Hong Kong per contemplar aquells grans gratacels i tractar d'integrar-se en una ciutat "país" d'Àsia tan influenciat per Europa. Intentaré escriure alguna cosa quan estiga per allà, però per si no puc o si no trobe un momentet per acomiadar-me abans de marxar, que passeu unes molt bones vacances!!!

dimarts, 13 de juliol de 2010

Encontres...

Et mire,
corres,
arribes,
et veig.

Pujes,
jo em quede,
mires,
dissimule.

Et preguntes,
somric,
continues,
jo mire.

Penses,
pense,
pensem,
separats,
desconeguts...

Levi
BCN 13/07/2010

dijous, 1 de juliol de 2010

La ciutat com a refugi

Per tothom és conegut que les ciutats han exercit, exerceixen i exerciràn, un paper de refugi per a molts distints tipus de gent que pot ser no tenen cabuda en altres llocs més xicotets o que, directament, son discriminats per allò que o com son (i incloc aci tots els aspectes possibles, tant fisics, com mentals, com de qualsevol altre tipus que pugueu imaginar). La ciutat es converteix en un gran paraigües que la majoria de vegades acull sense jutjar al seu ciutadà, car que amb tanta gent, és dificil fixar-se amb les diferències d'algú. Perdò bé, no és aquest fet del que volia parlar avui sino que volia anar una miqueta més enllà.

Feia temps que no em passava, tal vegada perque feia temps que no viatjava per carretera pels voltants de Barcelona (quan dic voltants estic incloent 500km a la redona) i, pot ser, això va despertar de nou la meua curiositat. La qüestió és que la setmana passada, vaig estar alguns dies a Cerler (Pirineu de Huesca) i, com sempre, a la tornada d'algun lloc, em va cridar l'atenció un fet. La naturalesa verge i ben poc humana dels Pirineus s'estenia molt més enllà fins a arribar a les portes de Barcelona. Segurament el fet es déu a que després de passar alguns dies a camp obert, la nostra ment es codifica diferent, però es que em va resultar impossible veure un paissatge maltractat fins que no hi vaig ser a dins completament de la ciutat i, aquesta progresiva integració naturalesa/humanitat se'm va fer extremadament light i harmoniosa. Pot ser les tones d'asfalt i formigó armat que conformen la ciutat no són suficients per aïllar-nos completament de la naturalesa i, encara que vulguem ignorar-ho, el nostre hàbitat normal i per definició, està més a prop de nosaltres que el que ens empenyem a negar o no voler veure. La terra en el seu estat més primitiu rodeja el nostre hàbitat tot i que la vida a l'urbe ens faça moltes vegades oblidar-ho. Molt més fàcil és veure açò a Bocairent, quan els que tenim casetes, vivim en perfecta concordància amb el nostre medi natural.

Aquest fet que, si bé és veritat, està ja desfaçat en els temps que corren, vé a enaltir la teoria de gran part dels antropòlegs que necessitem viure en manada per sentir-nos més segurs i, per a això, la civilització moderna (seguint els passos de les antigues) ha aconseguit crear espais artificials completament allunyats de la naturalesa per sentir-se lliure dels seus perills. I a l'hora, hem creat xicotetes reproduccions naturals al sí dels nostres hàbitats per no perdre la conexió completament, això és, parcs, jardins... És a dir, com aquell qui se'n va de Bocairent a viure a Austràlia i s'emporta una ampolla d'Herbero... molt trist. La deshumanització en el context de la connexió amb la terra està donant els seus primers simptomes negatius socials, però en tindrem moltíssims més en els propers anys, ja veureu...

dimarts, 25 de maig de 2010

M'acompanyeu?

...esperem en la vida baix de la cistella perque ens llençen la pilota i recollir així alguna cosa, i no ens n'adonem que és necessàri apartar-se i buscar-la per ser nosaltres els qui comencem la partida, perque mai no és tard, i el joc pot sempre començar... és el moment de buscar la pilota!!!

dissabte, 24 d’abril de 2010

Per Sant Jordi, el llop estepari...


Aquest any, per Sant Jordi, el que ens tocarà llegir, no serà altra cosa que "El Llop estepari" un gran llibre de Hermann Hesse que, segons sembla i, encara no l'he llegit massa, té molt a dir i, molt per comparar... Ahi us deixe una breu sinopsi de la wikipedia:

El llop estepari (Der Steppenwolf) és una novel·la de Hermann Hesse publicada per primera vegada el 1927. Obra mestra de la literatura del segle XX, prohibida sota el règim nazi, aquesta novel·la va marcar la seua època i continua sent avui una obra ineludible.

Conta la història de Harry Haller, un home desenganyat que no arriba a integrar-se en una societat que no se li assembla pas. L'home es defineix així com un llop de l'estepa, animal solitari, extraviat en un món que li sembla incomprensible. La seua trobada amb diversos personatges li permetrà de fer front a la seua desil·lusió, especialment gràcies a un "viatge" iniciàtic que li permetrà de descobrir les diferents facetes de la seua personalitat.

dimarts, 20 d’abril de 2010

Comptant iogurts...


No se n'adonava que el temps anava passant, ja no era aquell que abans ho veia tot fàcil, ni tampoc aquell qui no tenia prejudicis, no, el temps li havia demostrat que no, per molts esforços que vulquera fer, la seua educació l'havia marcat molt i, era incapaç de portar la vida que sempre havia somniat. Dia a dia plenava les hores de coses buides, de tasques que el matenien ocupat, entretingut i que impedien a la seua ment, ja malalta, de centrar-se en altres afers, de pensar en la seua vida, de veure's a si mateix, de decidir-se... Anava quedant-se enrere, retrassat, molt retrassat, amb camins sense descobrir, i ningú no li ajudava, ningú li donava el suport suficient per seguir... i cada setmana, quan comprava els iogurts, se n'adonava que el temps passava, la data de caducitat d'aquell lacti li recordava que s'apropava un nou mes i que la situació insostenible, tart o d'hora el faria relliscar...

dijous, 15 d’abril de 2010

Tot allò que saps...

Saps que serem eterns,
Capbussats en l'eco del temps,
Saps que el soroll de les paraules
ressonarà formant tendres melodies.

Saps que podrem escoltar
tot allò que mai ens haviem dit.
Saps que cremarem
amb cada nova carícia.

Saps que fluïràn els còssos,
submergits en perfecta equitat,
i fixarem les mirades
incrèdules de tanta bellesa.

Saps que serem, millor junts,
l'un al costat de l'altre,
Tot allò que saps,
tot allò que ignores...

Levi 14.04.2010 Bcn

dilluns, 12 d’abril de 2010

Serà necessàri...

Trencarem els fils de les milotxes,
perque volen en llibertat,
i rebentarem amb bombes les preses
per deixar l'aigua correr.

Deixarem fluïr els nostres pensaments,
i sense por els expressarem amb paraules,
i els escriurem tots en versos,
perque els qui han de vindre els puguen sentir.

Alçarem altes torres de pedres
en memòria dels qui tot ens han donat
i portarem flors a les seues tombes,
però creieu-me, venjarem les seues morts.

Acabarem amb les pors que ens acobardeixen,
i trencarem amb aquest absurd silenci;
perque ja ho va dir l'Ovidi,
Serà un dia que durarà anys...

Levi (11.04.2010 Bcn)

divendres, 9 d’abril de 2010

Fem un café?...

... tres anys seguits agafant el mateix autobús i, tots els dies trobava la mateixa gent. Gent atabalada que arribava tard a les seues feines, gent gran que anava al metge, gent extranya, gent curiosa, gent simpàtica i d'altra esquiva. Tres anys mil.limetrats, coincidit amb els mateixos, ja sabia la roba que vestia cadascú, l'humor i, fins i tot quan estaven de vacances. Prenent una miqueta d'atenció, podia esbrinar la seua veu i, assabentar-se dels seus affers i problemes.
Però no tothom era igual, hi havia algú entre aquella gent que aconseguia una atenció especial, tot un reguitzell de mirades creuades dia a dia, a primera hora del matí i dos vegades a migdia, mirades, mirades i més mirades, però ni una sola paraula. Feien com que no es veien i, fins i tot moltes vegades giraven el cap com si res. Un trieni d'incògnites i preguntes al seu voltant sense l'atreviment necessari per dir res.
Aquell dia va ser especial, enórmement especial. Els divendres tothom estava més content a l'autobús i, d'acord amb aquesta alegria, van actuar. ... Qué mires? I tu? A tu, i tu? A tu... Fem un café? D'acord, demà a...

dissabte, 27 de març de 2010

Ja ha arribat!

Cel blau, pressagi d'un bon dia...

dijous, 25 de març de 2010

Dansa descontrolada...

Ritmes frenètics
sota respiracions tallades,
enmig del no res
emergeix l'univers.

Còssos equivalents
que no sumen,
però donen resultat
en una equació linial.

Sintaxis destrossada
per moments de bojeria,
i un got vesa els fluxes
que guardes a l'interior.

L'endemà no albira paraules,
mirades, complicitat i silènci...
Esperant la repetició
en el món que no fa judici.

Levi Bcn 25.03.10

diumenge, 21 de març de 2010

Pregunta-m'ho

Que jo et contestaré...

dijous, 18 de març de 2010

Unitat...

Assegut sobre aquella pedra, m’aproparé perque em contes qué t’ha passat. El teu desconsòl m’ha fet acompanyar-te en aquest profund plor. Jo, com tu, tampoc entenc la major part de les coses i, tot i que desitje la més gran de les lliberats, de vegades estic trist per no poder posar limits als cors, per no saber qué està bé i qué malament, per no comprendre el que m’envolta, per no ser comprés i per moments ni tingut en compte, per fer mal a la gent ferint-me a mi mateix, per ser egoista i esperar generositat, per intentar arrancar somriures amb cares tristes... Tu, com jo, et sents sòl, i camines solitàri, avergonyit, esperant no sé ben bé qué, esperant el que tens a les teues mans però el temps va deteriorant, constrenyit per mai no ser preguntat... Nosaltres dos, que res tenim en comú, units per la nostra amargura, incomprenssió i deliri...

dilluns, 8 de març de 2010

Quin Gran Dia!!!

La nevada més gran en 25 anys a Barcelona i jo present jejeje. Quin dia avui... ha començat a nevar ben matí, cap allà les 11 i, poc a poc ha anat fent fins a que a partir del migdia, una tronada s'ha posat al damunt nostre i, ens ha descarregat durant hores deixant la city com ja haureu vist als telenoticies, diaris, feixbucs i demés. Quina il·lusió!!! Tan de bò tots els dies puguerem tindre alegries meteorològiques com aquesta!!!

diumenge, 7 de març de 2010

Encara no està tot!!!

Vas pegar una ullada al teu voltant, i no et va costar massa reconéixer-ho, portaves segles capbussada al seu món, obeïnt, seguint el teu rol, el que ells deien era el teu rol. Ni un minut més, ni un segón, cap instant de temps podia seguir permetent la teua subordinació envers ningú. No hi havia bastant amb aixecar la veu, calia la força, calia fer entrar amb foc el que ells havien gravat amb ferro a les vostres carns, a les nostres consciències. Però ja se sap, el foc fòn el metall i, quan el tinguem tot ben fòs, us serà impossible recuperar la seva forma!!!

ENDAVANT DONES!!!

divendres, 26 de febrer de 2010

Jonsi a Barcelona!!!


Hi ha noticies que moltes vegades et sorprenen molt positivament, és el cas d'aquesta apareguda ahir. Després de dues setmanes de publicar els emplaçaments de la seua gira, en la que no figurava cap ciutat del nostre país, ni tan sols de l'Estat Espanyol, ahir, Jonsi, va afegir Barcelona a aquesta presa de contacte amb Europa fora de la formació Sigur Ros. A pocs dies de publicar el seu primer album en solitàri que, n'estic segur donarà guerra, aquesta noticia és el millor que ens podia passar. Serà al Sonar, el 19 de juny de 2010, i, encara que l'entrada és elevada (60€), és tot un plaer tenir-lo a casa i no haver d'anar a Berlin o Londres per poder-lo veure en cap de setmana.

Jónsi will be appearing at the sonar festival in Barcelona, Catalonia on the 19th of june. more information is on our concerts page.

dijous, 18 de febrer de 2010

El dia que va acabar l’hivern...

El dia que va acabar l’hivern

Em vas venir a buscar

I vam voler ser eterns

Submergits en infinites abraçades.


Al final de la fredor

Ens esperaven les prunes

Guardades téndrament a la tardor

Per mesclar-les amb caricies.


Vermelles eren les albades

I curiosos els nostres ulls

Descobrint cada racó dels còssos

Com ocells buscant l’horitzó.


El dia que va acabar l’hivern

També va morir el meu món,

I assegut vaig esperar el sòl,

Però al teu país en desfer-se el gel,

Torna de nou la fredor...


Levi Bcn -18/02/2010-

diumenge, 24 de gener de 2010

El que passa a cada pas...

Estava assegut al bar, a la barra, dimecres per la vesprada, primer vas pensar que prenia una infusió, però ràpidament et vas adonar que ingeria algún tipus de licor acompanyat de gel. A fora el temps no acompanyava massa, els dies d'aquell gener estaven resultant bastant durs, quan no plovia, feia vent i, quan no, un fred que treia les ganes de viure. Tot just quan passaves per la porta d'aquell bar vas girar el cap, molt lentament i, et vas limitar a observar, sense jutjar, allò ja ho faries després. Vas realentir la teua marxa fins a quasi quedar-te de peu, aquella bellesa era extrema, un rostre perfecte, els cabells amb aquell desastre armoniós que t'impedia cloure els ulls, ni tan sols per parpadejar, el seu còs, tot, tot era inigualablement bell. Començaves a deixar enrere la porta del bar, però abans el destí us va fer creuar les mirades; tu la vas apartar ràpidament i, de seguida vas tornar a enfilar la marxa frenètica que sempre et conduïa pels carrers de Barcelona. Alguna cosa no t'havia agradat, la bellesa més neta i sinzera mai vista amagava una mirada buida i incapaç de trasmetre ni aportar-te res, una mirada plena de tristesa induïda per la prepotència mostrada en èpoques anteriors i que convertia tota aquella perfecció en una simple anècdota sense cap valor...

diumenge, 17 de gener de 2010

Desengany...

Ni els teus ulls transmetien la veritat,

Veritat tacada amb mentides,

Ni el teu somriure era tan sols bonic

Com setmanes abans havia cregut.


La simple pronunciació del teu nom

Ja no em generava marxes a l’estómag

I els meus pensaments s’havien apartat,

Com buscant un nou rumb, dins el no res…


Ja no passe els dies sencers pensan-te,

Les nits despert, esperant, morint, desitjant,

Eternitats junts, que se’ns passaven volant,

La por a un dia ser rebutjat, sense resposta.


La sort m’ha fet cansar-me d’esperar

I el que abans desitjava amb anhel,

Ara ho intente esquivar, fent zig-zag,

Com si les tornes hagueren girat...


Levi Bcn (17-01-10)

dimarts, 5 de gener de 2010

Planejant la fí...

Havien escollit aquesta nit, la nit en que el consumisme imperant aconseguia entrar en totes les ments sense deixar-ne una lliure, la nit que coronava setmanes i setmanes de compres, abusos i balafiaments; les televisions anunciaven que les abundants compres i transaccions fetes aquesta setmana alleugerarien les butxaques de les empreses i donarien una empempta als seus negòcis... Somrients miraven la cavalcada dels reis, fumaven cohibes, acompanyats dels seus fills, fills que havien estudiat a les més presigioses escoles del país (mentre ells pagaven misers sous de 800€ als seus treballadors que es mataven 10 hores al dia), saludaven arreu a tot aquell qui coneixien i es feien sabedors de la veritat més profunda, ben tessos, sense vacil·lar...
Poca gent ho hauria dit, ben pocs ho haurien imaginat, però la seva vida i, també la dels altres, anava a canviar ben aviat. Anys i anys d'organització i planificació anaven a aconseguir que el que no havia pogut desfer la seva crisi, caigués com una rajola des d'un seté pis en uns minuts. La nit s'havia apoderat de la ciutat, occident estava a punt d'anar al llit aguaitant de despertar amb un munt de regals esperats, però demà se'n trovarien d'altres que no els agradarien...
Encara no havien tocat les dotze quan les primeres alarmes començaven a sonar al banc central europeu i, a l'laltra banda de l'Atlàntic, la reserva federal americana denotava moviments molt extranys que encara no podia valorar. Ningú s'aventurava a obrir la boca, però estava clar que pasava alguna cosa, al Japó, a punt de tancar la borsa, perdia 5.000 punts en pocs minuts, una cosa no vista mai, el 50% dels seus valors es veien arrossegats pel no-res, sense cap explicació. Passaven les hores i en aquelles habitacions de Paris, Munich, Pittsburgh, Samara, Kampala, Barcelona, Santiago i Londres, l'eufòria anava creixent, els ordinadors teclejaven sense descans i poc a poc anaven guanyant terreny. A l'altra banda, els bancs es veien desbordats, qui havia de donar les alertes semblava estar permetent tota aquella intrussió a banda i banda del món, ningú movia un dit, els alts dirigents eren incapaços de decidir res. Els milionaris comptes dipositats en bancs de tot el món s'havien buidat en un no res, ni Suissa ni les Illes Kaiman seguien en peu, bilions de clients d'arreu veien reduits els seus estalvis a 0, però això de moment no ho sabia ningú. La televisió no havia parlat encara i per tant, la massa popular, regida per aquest inutil instrument, seguia feliç el seu somni, aliena a tot el que estava passant, com la major part de les vegades... La primera part del treball estava finalitzada, i abans d'hora, eren les dos de la matinada quan el sistema financer mundial es veia reduït simplement a deixalles, sense cap força per operar, sense cap marge possible, s'havien buidat tots els comptes, els fons monetàris sabotejats fins al punt de fer-los inservibles i s'hava creat un entramat que feia impossible recuperar tot això en molt de temps. Finalitzada aquesta tasca, encara faltava un altra part, acabar amb tot allò que sustentava aquell món de fals progrés i llibertat.
Una a una les centrals nuclears mundials van anar caient, els reactors van ser segrestats i transportats a diversos punts segurs i ilocalitzables, les refineries van ser explotades amb bombes col.locades dies enrere i, cada benzinera va ser neutralitzada amb "bieol" un component que havien inventat i que feia que en uns segons i amb només 200cl d'aquesta substància, milers de litres de benzina es tornaren inservibles. Es van declarar incendis en els principals centres financers de ciutats grans i petites, així com poligons industrials i les seus dels governs, fós quina fós la seva orientació, les ciutats cremaven i, ara sí, ningú quedava al marge, era evident, les 5 de la matinada i les televisions donaven la que seria la seva darrera noticia. Amb presentadors extranys que ningú havia vist mai, s'anunciava la fí del sistema, el començament d'una nova era, la llibertat de l'esser humà, de les consciències, la subsistència front al consumisme, l'abolició de totes les lleis, la fí de tot règim polític i religiós, el començament de la humanitat... Van ser moments d'incertesa, però al carrer no havia eixit cap còs de l'estat per reprimir tot allò, ni tan sols per sufocar incèndis, ningú havia donat l'ordre, és més, s'havia dit a tothom que abandonés el seu uniforme, que a partir d'aquest moment ja res d'allò tenia sentit, no hi havia res que reprimir ni ningú que detenir. El foc continuava cremant, i a les bases militars els pròpis soldats destruïen l'armament, els governants havien estat segrestats i aïllats per decidir més endavant que se'n faria d'ells i, els presidents de les grans companyies no van voler despertar del seu malsòn, el control del sistema estava en mans dels ciutadans. La planificació havia estat encertada, tot havia funcionat el peu de la lletra, les intrussions des de feia anys a la política, les finances, els sistemes de seguretat, còssos policials, inteligència i un llarg etcétera i, l'assoliment de les més grans responsabilitats, havien possibilitat que tot allò marxés com ho havien pensat i sense grans aldarulls.
Tancats tots els focus repressors i de poder i erradicada tota possibilitat d'influència, calia desmantelar tota aquella operació i tornar cap a casa, encara quedava nit per dormir i esperar que la població fós conscient de la seva llibertat i actuara com a tal. Llavors van anar a dormir, jo els vaig acompanyar, vaig seure a la terrassa de casa, feia molt de fred i els crits sonaven de banda a banda en l'avinguda, també alguns trets s'escoltaven fruit de la inconsciència. Sense adonar-me'n em vaig quedar adormit amb un somriure a la boca, abraçant aquella grossa jaqueta que feia tan bona olor; vaig despertar minuts després, atordit... desconcertat... no sé qué esperava trovar-me... abaix els arbres de nadal seguien enllumenant els carrers, els cotxes circulaven, els cartells anunciadors de les grans marques seguien en peu i la policia feia un control d'alcoholèmia. Supose que 20 minuts de somni no havien estat suficients per engegar cap revolta...