Del respecte a la normalitat...

Avui, mirant les noticies, m’he enterat d’una cosa que pot ser a molts de vosaltres directament no us interesse o que, segurament, no creieu que siga necessari un dia per reivindicar-ho. Però siga com siga, avui se celera a Madrid el dia de l’orgull gai, homosexual o, com vulgueu dir-li. La veritat és que indagant en aquest tema, pot ser pensem que no siga necessàri per reivindicar la condició sexual d’una persona, perque d’aquesta manera, l’únic que aconseguim és convertir-ho en singular, en diferent, en algo especial i, no ho és. La condició sexual d’una persona és només això, la veua condició sexual; i, convertint-ho en especial, l’unic que fem és donar alé a comentaris que pot ser no siguen massa bons. Però d’altra banda i, permetent la meua inexperiència en el tema, la trajectòria d’aquest moviment al llarg de la història, la seua actual situació a molts països on, fins i tot sel’s condemna a la pena de mort o, directament les mirades, comentaris i demés coses que permanentment llançem els que ens considerem normals sobre ells, fan que aquest dia siga més que necessari, però no només avui, sino que la naturalitat hauria d’estar al carrer dia i nit, perque no oblidem, es tracta simplement de la condició sexual d’una persona, una cosa que no ens fa millors ni pitjors, ni més ni menys respectables, di normals ni raros, és simplement això. Per aquest precís motiu és perque hem de deixar de veure extrany que dos homes vagen agafats de la mà pel carrer, que dos dones es besen o el sexe entre persones del mateix gènere, perque, pensem-ho bé, ens agradaria a nosaltres que ens reprimiren els nostres sentiments, que no pugueren anar els nostres pares agafats de la mà pel carrer o, no poder demostrar el nostre amor a aquella persona que tant ens atrau? La resposta és ben senzilla, NO.