En un no res...

Caminava per aquella gran avinguda pensant en els seus problemes que, des de feia un temps, no n'eren pocs. Es va creuar amb un antic company de feina al que, ni tan sols es va atrevir a saludar. Mirava al terra, els seus ulls ja no recordaven el cel, només l'asfalt, el terra, els passos de vianants... Vagava amunt i avall intentant buscar sol.lucions que mai arribaven, sol.lucions impossibles que s'entestava a trovar per intentar evaïr l'enorme sentiment de culpabilitat i penediment. Esgotava les cigarretes com si d'aire es tractés i ingeria cafés com el seu principal aliment. La seua pell s'havia tornat blanquinosa i, tot un regitzell de taques sobre el seu cos, li recordaven que aquella situació no podia durar molt més. Havia pensat moltes vegades en acabar tràgicament amb tot allò, però guardava una esperança, una minúscula brisa que li donara un cop de mà per eixir endavant.

Una vegada més es va disposar a creuar la gran avinguda i, aquell estrident soroll de sirena el va fer recular un pas. De sobte un gran cop, de sobte un no res...