Cada migdia s'afanyava en dinar, a les dos en punt estava assegut a la cadira i amb la forqueta a la mà esperant que la sirventa li posara al davant aquell suculent plat. El menjar, cada vegada més pobre i de pitjor qualitat, deixava a relluïr el que ja tothom sabia, el seu esplendor econòmic d'anys passats estava ja molt lluny i les antigues glòries no eren suficient per tirar una persona endavant, i molt menys dos, car, havia de pagar el sou de l'assistenta, la Margarida que, portava tota la vida al seu servei i, ara no podia abandonar. El patiment des de la guerra ençà havia marcat a la seva pell un riu de bonys ací i allà, la cara se li despenjava com si d'un gós es tractés i, si se li escapava algun somriure, quedava completament dissimulat en aquella cara inexpresiva.
Vint minuts eren suficients per a engolir tot allò que posaven damunt la taula i, deprés s'aixecava ràpidament de la cadira, anava a pegar-se una dutxa i, un cop més, vestir aquell traje de seda blava oscura de més de vint anys. S'enfilava la corbata, es perfumava subtilment amb aquella colonia i girava el cap a la dreta. Allà, recolzat sobre la taula tenia el paquet, un fardell no massa gran i recobert d'un paper blanc embolicat per fil blanc; l'agafava i baixava al portal de sa casa. Allà esperava un dia, un altre i, un altre, cada vesprada dues hores, i res, mai apareixia ningú per emportar-se aquell fardell. Una vegada més, dessolat, s'enfilava escales amunt i assumia un altre fracás, pot ser seria demà... Però aquella vesprada ja ningú el va veure al carrer... El cel s'havia enteranyinat de núvols grisencs i, la ciutat semblava enfonsar-se sobre si mateixa...
