La mirada de la llibertat...

En aquest dilluns en que gairebé tot el mon ja s'ha reincorporat a la feina o, li queda molt poc per fer-ho, us vull deixar una foto del meu gat. Costa no anhelar la llibertat que posseeixen els animals i, els gats en particular...

Terrible...

El que ha succeït aquest migdia a l'aeroport de Madrid només té un calificatiu, terrible. L'accident d'avió ha costat la vida a 153 passatgers segons les darreres fonts, més que una catàstrofe que, se suma a una setmana més que tràgica, amb les morts el passat dilluns de 7 persones més a l'accident d'Orpesa, les morts tmbé avui a l'atemptat d'Argèlia, les víctimes de la tormenta tropical Fay i moltíssims altres que de segur oblidaré citar.

Però als madrilenys, per estar més propers i la magnitud de l'incident, vull mostrar-los tot el meu suport i la màxima condolència per a les families i ferits. Que descansen en pau...

Escrit de Paco Muñoz...

La mort va passar pel carrer major del Real de Montroi però no em va trobar a casa. I em va buscar i em va trobar a una residència de la tercera edat on jo havia anat a vore al meu germà major. Hi havia infermeres i un metge i és a Quart de Poblet, que l’ambulància i l’Hospital queden a prop i em vaig lliurar. Als meus vora setanta anys vaig conèixer què significa estar ingressat i vaig entendre, a la fi, aquella frase del Fuster: 'malalt és un home que ha anat al metge'.
Ara els metges diuen que estic molt bé, millor que mai amb una arítmia i una fibril·lació auricular. Que puc fer vida normal, però quan vull fer alguna cosa ve l’afegitó de... 'sí, però no te’n passes'. He fet dues provetes per a xiquets a Albuixech i Palmera i ara m’agradaria fer una prova més seriosa a Bocairent el dia de Sant Roc, a la plaça de bous, en el recital que la meua mala salut de ferro em va obligar a suspendre. Si el cos aguanta, més endavant faré a octubre un concert a Benifaió i a desembre a Castelló de la Ribera. També per a xiquets a Montroi, el Genovés i Gestalgar, i plegaré veles. Però com deia aquell vell maqui de Gestalgar: 'estamos rodeados pero no podréis escapar'. Seguiré treballant i gravant i recolzant tot aquell que em necessite. Seguiré com cantava Lluís Llach 'malalt d’amor pel meus país'. I això ningú no m’ho podrà negar. Escric açò dimarts, 5 d’agost de 2008. Al Levante ve la notícia que a Bocairent m’han concedit la Medalla d’Or de la ciutat i m’alegra que ha sigut per unanimitat i pel que he fet per la nostra llengua. Hi ha més coses però tampoc és necessari dir-ho tot ara. Acabe amb un fragment d’una de les meues últimes cançons: 'i veig tancar com suau adéu la porta dels records... La meua terra, aquesta terra, el meu País que sempre m’he estimat'.

Un altre relat...

Se’n penedia d'haver-ho fet, no trobava cap explicació per allò que acabava de perpetrar, però allà restava ella; morta, sense vida, pàl·lida i blanquinosa i, amb una posició inverossímil que li feia recordar aquelles pel·lícules policíaques a les que tant el tenia acostumat el seu pare a les tardes d'hivern. Però no podia parar de pensar-ho, ho havia fet i això era el que ara prenia rellevància a la seva vida i enfonsava fins abaix del pou tot el que fins ara havia cobrat sentit, fins i tot el secret més ben guardat que l'havia conduït a aquell extrem. Ara no calia plorar ni preguntar-se el per que, el que havia de fer era amagar les proves i desfer-se d'aquell cos sense vida, però sobre tot una cosa, fugir, fugir ben lluny fins un lloc desconegut per tothom per tardar a ser trobat, perque si alguna cosa li havien ensenyat les pel·lícules del seu pare, era que tard o d'hora les seves accions serien descobertes i que l'únic que el permetria aguantar una mica més seria fugir.
Va ser llavors quan va ficar el cos a sobre el marbre de la cuina, no sense abans haver-ho recobert tot de plàstics i, amb els ull tancats, va començar a esquarterar la seva víctima. He de dir que mai havia vist cosa igual, la mirada ferotge d'aquella bèstia em feia enterbolir la vista, aquell espectacle grotesc era difícil de digerir fins i tot per als més sàdics. Però aquell individu de qui tant a prop m'havia sentit durant tant de temps ho estava fent sense cap contemplació.
Va acabar i després de posar-ho tot a dins d'unes bosses es va dirigir al bany per dutxar-se, reconec que cap altra vegada en la meva vida havia sentit una por similar. Sense adonar-me'n, el llum de l'habitació s'havia encès i la meva silueta quedava completament al descobert. Vaig vacil·lar una estona, però finalment em vaig haver de girar, com aquell qui sap que ha estat descobert i ja no té escapatòria, i quan vaig tornejar 45º el cap per mirar-hi de reüll, la llum es va tancar i la remor de la dutxa es va començar a sentir. Vaig respirar profundament tot pensant que la meva agonia s'allargava una mica més. L'espera es va fer amarga, a prou forces podia aixecar el braç o parpadejar, la debilitat s'havia instal·lat al meu cos i no semblava voler-me abandonar, en un instant no vaig poder ni ser conscient, el meu cos va caure i va ser engolit per la més profunda inconsciència. No sé si van passar segons, minuts o hores, l’única cosa que sé és que al despertar, el meu cos estava regat amb un cúmul de substàncies poc agradables i que em convertien a mi en el major sospitós d’allò que acabava de passar. A la casa no quedava ningú, ho vaig poder comprovar per mi mateixa i això em va fer caure el món damunt. No podia sortir així i explicar el que havia passat, llavors vaig anar a la dutxa i la mínima part de cordura que encara recorria les meves artèries es va ensorrar. Allà, al bell mig de la banyera, suraven els trossos d’aquell cadàver, sang, carn i ossos convertien el bany en un lloc que cap de vosaltres podria mai imaginar; en uns segons la porta de la casa va caure, els gendarmes em van rodejar i, ara, després de 15 mesos darrere els barrots, aquell individu segueix al carib prenent el sol i rient de la jugada que, sàviament havia planificat i amb aquell secret que ens envoltava a tots dos guardat al més endins.

Paco Muñoz, el dissabte a Bocairent

Aquest cap de setmana, Bocairent tindrà l'oportunitat de presenciar un dels darrers concerts del magnific Paco Muñoz. Aquell qui va recuperar cançons tradicionals valencianes i les va adaptar als més petits inculcant-los des del principi de les seves vides l'amor cap a la nostra terra i la nostra llengua, ens acollirà en braços el proper dissabte amb temes com "que us passa valencians" o la tant nostra "serra Mariola" entre tantes altres... Un esdeveniment al que els bocairentins estem cridats a formar part per l'estret lligam que uneix Paco Muñoz amb Bocairent, on va viure uns anys. Paco ha compartit escenari amb els més grans de la nostra música com Serrat, Aute o Raimon i ha trepitjat escenaris a llocs com Paris, Italia o Barcelona entre moltíssims altres.
A més, aquest acte servirà per a que l'ajuntament de Bocairent otorgue a aquest icon de la nostra cultura, la medalla d'or de la ciutat.

DISSABTE 16 D'AGOST
23:00H
PLAÇA DE BOUS DE BOCAIRENT

Me voy de vacaciones!!!

En dos dies entrarem de ple en les vacances, al menys jo, enguany serà el primer any que tindré vacances com marca la llei, enrere queden els mesos d'esbarjo de l'escola o la universitat, ara, els dies que dicta el conveni i prou i, són pocs... Només una setmana tindré per allunyar-me de la sofocant calor de Barcelona que, ara, a les 22.00h sembla que estiguem a 40º, això és insuportable!!! Seràn curtes, però paga la pena ni que fós només per restar al llit tota la setmana. S'aproxima el FIA i qui sap si algun esdeveniment més inesperat. Ja comence a descontar dies... (i ja és el compte enrere... 2...)...

Avui fa un any...

Fa una estona m'ha vingut a la memòria que avui fa un any estava agafant un avió cap a Anglaterra per passar allà un mes aprenent i gaudint. Un mes en el que els millors records em venen de la mà de les grans persones que vam conéixer... Això va per Tamara, Sergi, Martinna, Bruno, Thomas, Luisa (de la que nunca más se supo), Esther, Tomayuki, Makoto, Dasha (que gran!!!), Lucia, El niño, la deseosa, El que vivia amb mi que no recorde el nom, Hassan, Yuliyaa, kahn, Blanx, el de Pego, la catalana, Danielle, kurt Cobain, Civille, nuria, tots... per tots va aquesta foto. Tan de bò poguessim ara passar una estona, per petita que fós, tots junts de nou; per desgràcia, és impossible... Ara ha passat només un any i, supose que la vida de tots haurà canviat bastant, al menys la meva ho ha fet radicalment. Quins records...