Fragment d'una cosa que ja pren forma...

Els turistes el flanquejaven per tots els costats, rossos, morens, grossos i prims, armats de càmeres de fotos disposats a disparar a tot allò que es moguera, de sobte un music als passadissos del metro, amb l'acordió en braços interpretava una vegada rere l'altra la mateixa avorrida cançó i ells, els éssers de les càmeres, encantats. Is for this one? es preguntava una turista a l'altra mentre obstaculitzaven el pas dels altres espectres, els humans robòtics que caminen d'un lloc a un altre atafegats i amb un únic objectiu, arrivar a l'hora o, quan més prompte millor. Nou hores treballant i encara no havia tingut prou, mal de caps, problemes com sangoneres que exprimeixen el cervell de tot allò relacionat amb la vida pròpia i, afers gens gustosos... Ja ho tenia decidit, ho havia estat pensant amb deteniment una d'aquelles nits en que donava tombs i tombs al llit per culpa de les sangoneres, tot el que havia pensat era molt senzill, res podia fallar, i avui havia estat el dia en que s'havia decidit a portar a terme tot el seu pla. Aquella tarda, els turistes presenciarien un espectacle dificil d'oblidar.
Va deixar passar el primer convoi, no s'hi va atrevir i, va caminar lentament fins als final de l'andana, llavors, quan faltava un minut per a que entrés l'altre metro, va emprendre a correr i es va detenir just a l'entrada del tunel, allà escoltava la remor del tren que el portaria al descans, es mirava els rails que abraçaria en un instant i, quan tot just anava a entrar el metro i ja havia alçat un peu del terra, una veu el va detenir i li va dir "aquest és el que va fins a Joanic?" la ment se li va esborrar en aquell moment...

El llenguatge

L'esser humà a l'igual que la majoria d'animals, sempre s'ha guiat per una serie de gestos i sorolls que l'ha fet bon entenedor d'allò que el rodetja, el fa sentir emocions i comprendre situacions. Però aquesta vesprada m'he preguntat una cosa, quin va ser el moment en que es va decidir passar de tot açò i crear una nova manera d'entendre? La llengua, l'esriptura... Estem acostumats, la ment humana ha assolit uns nivells de comprensió mutua de signes, de dibuixos que interpretem d'una certa manera i ens fan sentir i expressar coses genials. Però és sobre tot l'escriptura el que m'intriga. Us heu parat mai a pensar que és el que escrivim i que tothom entén? No son més que dibuixos, linies unides formant figures no diferents a altres que el nostre cervell interpreta com, per exemple tu, que estaràs llegint ara aquestes paraules o, hauria de dir aquestos dibuixos que he plasmat aci? I això queda pantent també en les diferents llengues que es parlen al mon, per exemple el xinés i japonés, no són raros, no són més complicats per utilitzar altres dibuixos, simplement son diferents, us imagineu que els hi semblaran a ells els nostres caracters?

One year

Fa exactament 6 dies, el bloc complia 1 any d'existència. Allò que va néixer com una cosa ben indefinida al principi, s'ha anat perfilant de mica en mica fins a arrivar a el que és avui. Pot ser, encara no hagen quedat clars quins son els continguts del loc i, molt menys la seua finalitat, però la qüestió és que ens ha servit per a molt. Haguera pogut escriure sobre mil questions més, però el temps de que dispose és excesivament limitat i no sempre em permet vesar el meus pensaments, i, quan m'ho permet, ho fa amb na qualitat bastant millorable, així i tot estic content. El darrer any ha estat una etapa de canvis en la meva vida, canvis continus i molt profunds que afecten a les arrels de la meva vida, he canviat de residència tres vegades i, ara m'he establit definitivament a Barcelona, encara que pot ser dintre d'unes setmanes estiga a un altre lloc per la temporada d'estiu. Hem madurat tant professionalment com personalment i, sobre tot, políticament i hem aprés a entendre que les coses no son ni blanques ni negres com, sempre haviem cregut i, que tothom es ven, fins i tot els més llibertaris i enraonats. Però el més important de tot és que seguim aci amb mesos de més o menys activitat i, per això us vull demanar disculpes si alguna vegada, com ara mateix, he passat alguns dies sense publicar res, ja que no és fruit de la claritat mental sino més be de la manca de temps.

Moltes gràcies a tots els que entreu alguna vegada per aci i, espere que seguiu l'any que ve.

Merci!

No es pot comprendre...

Era el darrer examen del segon curs de carrera, començava l'estiu i, el darrer viatge a València seria el més trist de quants n'he fet. L'examen havia acabat, alegria, goig i exaltació per encarar un nou estiu plé de bogeria, bons moments i amics, però no va poder ser...

Una vegada dins del cotxe, policia, més policia, i més, ambulàncies, unitats mòbils, bombers, i tot un ramell de forces de seguretat adelantaven per les dos bandes, en direcció contrària, per damunt de les voreres, cotxes i més cotxes, i una pregunta, que ha passat???

43 morts si, 43, morts, morts i més morts, no havia estat un atemptat, no, una negligència d'una linia de metro que sembla dels anys 40, plena de persones traballadores, persones per les quals el metro era el seu mitjà de transport, joves, majors, inmigrants, tots, 43 persones deixaven les seves vides als tunels del subterrani valencià, 43 persones que no tenien per qué morir, simplement feien la seva vida, i un infortuni va voler que es quedaren allà. Mentrestant la ciutat s'erigia en el bombo dels grans edificis i espectacles, despeses inmenses en esdeveniments per a rics, molt rics, els que de segur, no tenien ni una ínfima part de possibilitat de tenir un incident semblant, car, per a l'espectacle el que calga...

Simplement vull recordar aquelles persones i families que un trist dia de Juliol van veure com les seves vides s'esvaïen sense cap raó en un fatal accident que encara ens dol i demanar d'una vegada per totes que siguen tractades dignament, que menys...