Poesia al poeta…

No soc poeta de grans versos,
Ni escriptor d’obres Mestres.
No soc mestre de grans alumnes,
Ni alumne de grans professors.

No vull permaneixer en el temps,
Vull que el temps permaneixca en mi.
No vull sentirme important,
Vull reconéixer l’important.

Soc la remor del temps,
Que s’escapa entre els dits,
Soc la puixança ecològica
Renaixent dels esperits.

Vull ser el camp de blat,
Vull ser la fulla fresca,
Vull ser el fruit verd,
Vull ser el dia que acaba morint.

No seré trovador de grans dames,
Només de les més senzilles.
No seré productor de brillants idees,
Només víctima de les ja creades.

Levi (25-06-2008 bcn)

Y cuando te vayas...

Per fí ha passat, el dissabte, Ricardo i Gemma es casaven a Ontinyent, mai haguera pensat que una boda em causaria tanta post-nostàlgia, però supose que serà per que és el primer germà que es casa. Us pose unes quantes fotos a continuació per que veieu una mica com va ser.

Que sigueu molt feliços!!!

El meu germà es casa!!!

Aquest dissabte a les 18.00h es casarà el meu germà amb Gemma. He de reconeixer que em trove una mica nerviós, son molts factors els que m'ajuden a estar-ho, però sens dubte, aquest és el principat. El dissabte, a Ontinyent, es casarà el meu germà després de tants anys amb Gemma. Simplement comentar que estic més que content per ells i per la meva familia, dissabte veuré a familiars que fa molt de temps que no he vist i, aprofitant aquest pont que se celebra a Barcelona per Sant Joan, passaré uns dies a Bocairent fins dimarts, que ja tinc ganes.

Que visquen els nuvis!!!

Pd: La foto està borrosa, però no en tinc aci cap altra, perdó...

El castell ja és nostre!

Quina vesprada més bona... La xafogor s'agraïa després de tants dies de plutja, el Castell de Monjuic rebia milers de persones en un servei de bus que, al final no va resultar del tot gratuït, comunicava la ciutat amb el castell. Autobusos plens fins a la banderola, però no 3 o 4, centenars amunt i avall i, a sobre, el telesfèric fent viatges sense parar, una meravella; i tot això per a que? Doncs molt senzill, el Castell de Montjuic, després d'anys i anys governat per l'exercit, ha estat cedit finalment a l'ajuntament de Barcelona i, un simbol de guerra com aquest on tants inocents han sigut afusellats amb rabia i odi, passa ara a converir-se en el centre internacional de la pau, a que és bonic. Doncs el Raimon va estar allà, el Xativí, el socarrat (per a que ningú s'enfade jejeje), va fer un gran concert per retre homenatge a Pau Companys, afusellat a pocs metres del lloc un cop ja acabada la guerra. Com va dir una persona, que comentava amb uns companys, tots ells d'edat avançada, quan ens disposavem a eixir del fossar on va ser el concert, "en Raimon és home de poca paraula, ell ho diu tot en les cançons". I és veritat, mai he anat a un concert on es proclamen tantes poques consignes, i als concerts d'aquest home, això és una constant, i mireu per on, és l'autor dels temes més populars entre el nostre nacionalisme. En definitiva, un concert per a un dia que hi havia que celebrar i reivindicar.

El castell de la Pau...

Després de molts anys de demanda, no fa gaire temps, el govern espanyol va cedir el castell del Montjuic a la Generalitat Catalana que, ara, desmantellarà tot el tinglat militar que allà s'havia establit per a convertir-lo en el Castell de la Pau, com una al.legoria al que va ser i ara és. Però la notícia no és aquesta, la qüestió és que avui se celebra el dia de portes obertes, on es podran veure indrets que no s'havien obert al public fins ara, com per exemple la cel.la on va estar empresonan Companys i, precisament al lloc on aquest va ser afusellat, Raimon, farà el seu concert en homenatge aquesta vesprada. Jo, per sort, estaré allà per veure-ho, però per als qui no, a partir de les 18:00h, la TV3 fa una retransmissió en directe del concert, no us ho perdeu, ja que apunta de ser un concert molt emotiu, tant pel lloc com per cançons "quan jo vaig naixer".

Si passa el temps...

Assegut a la terrassa del meu pis de Barcelona, rebent els rajos de sol en una vesprada perfecta de diumenge i ressaca, han vingut al meu cap reflexions sobre el pas de temps, el cicle de la vida humana, el camí fins als darrer dia... Ho he volgut plasmar en aquesta poesia, que pretén ser una al.legoria a les etapes per les que passa l'ésser humà, pot ser, algna etapa no haja quedat suficientment clara, us deixe les vostres interpretacions.

Si passa el temps, que ho faça en sil.lenci,
Que no desperté el nadó.

Si passa el temps, que ho faça lentament,
Que la mare vol gaudir del seu fill petit,

Si passa el temps, que ho faça relaxadament,
Que les preocupacions no son bones.

Si passa el temps, que ho faça amb precaució,
Que les primeres vegades son perilloses.

Si passa el temps, que ho faça amb saviesa,
Que li farà falta per afrontar la nova vida.

Si passa el temps, que ho faça amb alegría,
Que la tindràs al teu costat tota la vida.

Si passa el temps, que ho faça amb fel.licitat,
Que la relació donarà el seu fruit.

Si passa el temps, que ho faça amb estima,
Per veure créixer els fills.

Si passa el temps, que ho faça sense por,
Que els canvis no suposen la mort.

Si passa el temps, que ho faça amb memoria,
Que has de fer tot allò que un dia vas arraconar.

Si passa el temps, que ho faça amb salut,
Que has de transmetre la teva saviesa.

Si passa el temps, que es detinga!
Que jo, em quede aci.

Vivim ofegats...

Sembla que està arrivant l'hora. La crisis o recessió de l'economia s'està notant a base de bé. La crisis en el sector de la construcció, que tants llocs de treball està destruïnt i destruïrà, la crisis en el sector financer, que no permet alçar el cap a les empreses que es troben en una bona situació econòmica, la crisis dels carburants, la crisis alimentària (sobre tot als països del tercer mon, però que nosaltres notarem en breu) i, com a últim, la recessió econòmica, que es veu agreujada per tots els factors abans esmentats. Sembla mentida, però ens anem a trovar una situació dificil en els propers mesos. Al maig creix l'atur, l'Ibex i tantes altres coses que, només feien que donar dades positives des del resorgiment de la nostra economia, però açò només és la punta de l'iceberg, el món i, en concret el nostre país ha d'estar preparat per veure dades que en els propers mesos mostraràn la crisis del sistema al que estem sotmesos.

Al nostre poble no és menys, empreses comencen a tancar les seves portes i, per desgràcia no és un fet aïllat a Bocairent, empreses de tot arreu acomiaden a les seves plantilles i pengen el cartell de "CLOSED" ofegades per la situació. Peixaters i d'altres sectors ja han començat les vagues, i ara, el dilluns, ho faràn els transportistes i, si, començarem a notar-ho nosaltres, la premsa ja s'afanya en anunciar que a partir de dijous vinent podriem notar el desabastiment en els supermercats i benzineres i, senyors, açò ja fa que pensar.

Pocs sectors gaudeixen a hores d'ara d'una bona situació laboral i econòmica i, que fa el nostre govern davant açò? Doncs molt fàcil, negar una crisis que tothom veu al seu davant i restar impassible sense posar-hi sol.lucions. 400 euros que, si us n'assabenteu, no rebrà massa gent, jo, per exemple en rebré 80, i és que és molt fàcil anunciar a bombo i platells una cosa que és relativa però generalitzar-la a tothom. Estic indignat amb un govern que només vol que esperar per veure com evol.luciona la situació i, en el moment que millore una mica, poder-se penjar els galons de la victòria, no! així no es fan les coses.

La darrera setmana ja s'han escoltat les primeres veus que criden a la vaga general a tots els sectors i, si us soc sincer, espere que es consolide una data per poder dir prou al menfotisme i als abusos que la societat capitalista ens està imposant. Ja no som persones, som xecs per pagar els nostres deutes i hipoteques i, amics, així no anem bé...

La paraula de l'aigua...

Ja fa temps que volia escriure sobre aquest tema, un assumpte que a hores d'ara incomoda a molta gent i que cada dia està present als mass media del país. Ja fa uns anys un partit espanyol va teure el tema a primera plana i, ara, aquells qui eren contraris al mateix, el tornen a treure, però ara canviats de bàndol. El tema que vull tractar és el trasvassament, el traspás de cabdal o, com li vulgueu dir i, pot ser, a molts us sorprenga la meva opinió al respecte.

Quan el PP va demanar el trasvassament d'aigues de l'Ebre cap al sud, tothom s'hi va posicionar en contra, els arguments llavors eren: l'impacte ambiental, la manca de sequera, l'oportunisme polític, els camps de golf i altres bestieses. Manifestacionshistòriques d'un i altre bàndol van protagonitzar el panorama amb dures crítiques i enfrontaments. Ara, anys després i quan el fantasma encara no havia mort del tot, els que es mostraven en contra, en proposen un i, aquesta vegada cap al nord. De sobte, tots aquells embarbussaments que els feien plenar-se la boca en contra del trasvassament, desapareixen i, tot son beneficis. Partits polítics que creïa honrats i amb principis, m'han demostrat els darrers mesos que no ho son o, com aquell que diu, que canvíen mésde co que de ca (supose que entendreu això ultim).

Si us soc sincer em sent defraudat, avergonyit per la poca paraula dels nostres polítics, enotjat amb la poca credibilitat i, fart del seu oportunisme. Espere que la gent mire amb els mateixos ulls i sapien condemnar-los en les urnes.

Si diem no als trasvassaments és no, i no a uns i a altres si. I com a ultim, una lliçó "hem de començar a comportar-nos com un país pobre en aigua" i, pot ser, qualsevol dia s'haurà de canviar de pensar, però no de la manera que ho han fet ara, enredrant. Així no!