Vagin cap endavant, bon dia...

Vagin cap al final de l'andana, deixeu sortir... són unes quantes de les frasses que hom pot escoltar qualsevol matí a la parada de metro de Provença, a la diagonal de Barcelona. Citen els joves escriptors i, també els vells, que la ciutat "aborrega", a la ciutat tothom és un més, un ser, un individu que camina entre d'altres per arrivar a un port definit i del qual tothom és desconeixedor, cosa ben distinta al que succeeix al poble, amb aquella frasse tant emotiva: "on vas xica?" La ciutat és impersonal, la casa de tothom i de ningú i, com deia, un corrent continu de gent que et fa sentir, més que en altres ocasions, en un "borrego més". Aquesta sensació s'incrementa quan, a les 9 del matí, tothom anant a treballar, en la indicada estació, un seguit d'empleats del FGC donen directrius de que fer, d'on anar i, d'on posar-se. Així i tot, "vagin cap endavant..."

D'aqui 100 anys, compteu amb mi...

Aquesta nit, el cantatutor valencià Raimon m'ha tornat a emocionar. 40 anys després d'aquella desafortunada interrupció del seu recital a la universitat madrilenya, avui s'ha produït finalment. Passaven pocs minuts de les nou de la nit quan un agraït Raimon s'ha presentat al davant d'una universitat rebossant de gent entre els quals aquells que hi van lluitar contra el que llavors no creïen bò i que, de fet, no ho era. Un concert amb les seves millors cançons i, un public completament entregat que fins i tot s'ha atrevit a acompanyar-lo en temes com "al vent" o que en començar les notes d'algún tema, arrancava a aplaudir vigorosament. Ha estat el Raimon de fa anys, aquell qui posa la pell de gallina i qui canta a la vida en doble sentit, ha estat ell mateix, Raimon. I tot açò seguit per internet, on no m'he permés perdre ni un sol segón de les dues hores que ha durat la seva actuació. Aquesta nit m'he sentit orgullós una vegada més de la nostra música i la nostra gent i, per suposat, pel poble madrileny sense prejudicis. Raimon ha acabat el seu concert amb les següents paraules: " D'aqui 40 anys jo no estaré en aquest homenatge, però d'aqui 100 compteu amb mi..."

Quan tu te´n vas al teu país d´Itàlia

i jo ben sol em quede a Maragall,

aquell carrer que mai no ens ha fet gràcia

se´m torna el lloc d´un gris inútil ball.

Ausiàs March em ve a la memòria,

el seu vell cant, de cop, se m´aclareix,

a casa sol immers en la cabòria

del meu desig de tu que és gran i creix:

Si plou per San Pere Regalat, quaranta dies el terra mullat

A sumar i seguir

Com si d'una carrera es tractés en la que no et pots aturar, sino que correr, correr i correr fins arrivar a la meta, al final, avui passem una nova balissa, ja no en tinc 21, ara són 22 els anys que m'acompanyen i, amb un poc de sort, em conduïran als 23 i després 24,25... I un altre any celebre aquest dia de la pitjor manera, de ressaca i per si fós poc, de viatge aquesta tarda, tren, tren i més tren que a l'igual que la vida, parada rere parada, arriva a la seva destinació, al seu final...

Deliris de grandesa...

El supermercat tradicional...

La vida moderna ens ha fet oblidar moltes de les millors coses que hem heretat dels nostres avantpassats, sense dubte, més savis que nosaltres. Una d'aquestes coses en les que avui vull aprofundir és el fet d'anar a comprar. Per qualsevol de nosaltres, sobre tot, els que vivim fora de casa, ens és impensable anar a comprar a un lloc que no siga un super-mercat o uns grans magatzems amb marca i ròtul lluminós a l'entrada. Però açò no ha estat sempre així, de fet, no és l'única opció que existeix avui en dia. No us demane que aneu a comprar el pa a la panaderia, la car a la carnisseria, el companatge a la xarcuteria, la fruita... pot ser no ho demane perque sé que molts de vosaltres no disposeu de temps per fer-ho, encara que seria l'opció millor.
Però el fet de no poder anar a tants llocs per manca de temps, no ens és un impediment per gaudir dels millors aliments, el tracte més proper i humà, olors, gustos, varietat... Tot açò és el que trovareu a qualsevol mercat al que hi aneu. Més que mercats, m'agradaria prendre'm la concessió d'anomenar-los pel que són, els nostres supermercats tradicionals. Allà, unes quantes vegades per setmana, s'exibeix el millor de cada casa, carn, peix, verdura, fruita, pa i productes d'allò més variats. Per suposat no cal ni parlar-ne de la excel.lent qualitat que tots ells posseeixen, del tracte de persona a persona que es rep i, per si fós poc i, una de les coses que jo no sabia fins avui, preus més que assequibles per a qualsevol butxaca. Tota aquesta combinació fà que els mercats tradicionals es converteixquen en l'alicient principal per anar-hi a comprar, per engrossar l'economia dels vertaders venedors i no d'una mega-multi-nacional. No sé que us semblarà la idea, però al menys, si no podeu entre setmana, passeu-se el dissabte i feu una bona compra, ho agraïran els vostres sentits i també la vostra cartera.
De veritat paga la pena veure allò, i olorar, i escoltar,però sobre tot menjar-s'ho. Sembla mentida com ens hem pogut oblidar d'allò que està ahí des de fa tants any i que ens resulta tan beneficiós.

A tots ens arrivarà...

Més tard o més d'hora, passen volant els segons, els minuts, les hores, els dies, els mesos, els anys, la vida se'ns escapa quan ens en volem adonar. Aquesta tarda, a un dels ferrocarrils del FGC me n'he adonat de tot això, i molt més. Una revista de la tercera edat ha arrivat a les meves mans i, al seu interior dues mans, dues tristes mans plenes d'arrugues, d'algú que s'ha vist al mirall amb molts anys a sobre sense haver-se'n adonat de res. Llavors he sentit un calfred, aquelles mans seràn les meves dintre d'un temps que, ara sembla llunyà però que un dia veuré ja al meu damunt.

Els anys passaràn de puntelles i, les arrugues i la pèrdua de qualitats ens vindrà a sobre, llavors serà quan ens penedirem de tot allò que un dia no vam fer i, si ho fem, ens n'hi penedirem de no poder tornar-les a fer o, de no ser qui erem abans. La vida passa i noves persones ocuparan el teu lloc, deixan-te de banda de mica en mica fins que un dia quedaràs allà, a un racó sol, en un moment en el que l'ultima cosa que necessites és aquesta. El més llest, la més guapa, el millor jugador, la més festera, tots, absolutament tots, quedaràn arraconats i oblidats, penseu en lo trist que resulta. Ara tanqueu els ulls i penseu que tard o d'hora sereu vosaltres aquests, gent que passa d'estar al lloc més alt a ser simplement "vells". Per això demane el respecte més gran existent per aquella gent que, un dia estava com nosaltres i la vida els va passar.

I'm gonna be

Quan portes darrere d'una cançò més d'un any i per fí troves qui és el seu autor i la tens a les teves mans, la satisfacció és inmensa. M'acaba de passar això, després de quasi un any darrere d'aquesta cançó que, tothom coneix com a d'un anunci de telèfons de fa temps, però que ningú sap qui son, el passat dimecres al programa Loops del 33 van fer menció d'ella, per suposat, amb la meva significativa alegria, ja coneixia el títol de la cançó! Ells son The Proclaimers i el tema rep per nom "i'm gonna be (500 milles)" i no 500 mails!
Que gaudiu del video-clip.