Qui guanya guanya...

Tan sols uns minuts van tardar anit els partits politic en pronunciar-se sobre el debat, el famós debat, que es va produïr entre tots dos candidats dels principals partits de caire espanyol. Per als dos, els seus respectius candidats van ser guanyadors, van estar perfectes i, van donar una bona lliçó. Però com qui em d'opinar som nosaltres, els ciutadans i, no pas ells, aqui vaig a deixar la meua reflexió personal.
Un seguiment extremadament exagerat acompanyava el debat des d'hores abans on, fins i tot posaven un marcador de compte enrrere per a excitar més als telespectadors i, per fi va començar l'esdeveniment tan esperat o, almenys, tan anunciat. Després d'estar dues hores seguint la tertulia i el creuament d'acusacions, puc dir que no em va agradar gens el debat. No vam veure en cap moment cap proposta, cap intenció de cap dels dos de fer millorar les coses amb il.lusió i noves idees, només acusacions, i demanades d'explicacions que van centrar el debat. L'un li preguntava el perque i l'altre li intentava respondre. Buscaven punts febles en fets parrats, la guerra d'Iraq, l'11 M, el movimiento de liberación vasco... coses passades que, als electors, sincesament ja ens sembla aigua passada i no aconsegueixen treure cap vot. El que volem no son coses anticuades, volem nova sang, maneres de fer les coses modernes i innovadores i, sobre tot, passem d'escoltar dades que al cap i a la fí no ens interessen, perque tothom sap que és impossible portar un país a la perfecció i, els governs, siga quin siga el seu color polític, punxen per algun lloc.
Un Rajoy que intentva fer-se el modern i el progre amb algunes expresions molt mal sonants que no em van agradar gens i, amb aquest caire que, sincerament no crec que siga el del seu partit i, al seu davant un Zapatero que deixava bastant que desitjar. Segons el meu punt de vista, que anava massa confiat i, que hagués pogut tenir molt més d'exit amb la seua dialèctica que, no va tenir i que en ocasions es va veure acorralat.
En definitiva, un acte polític més del qual ben poca cosa nova vam poder treure els ciutadans, només acusacions i demés coses per l'estil. El 9 de març tindrem la paraula final i, espere que el poble, o millor dit, els pobles d'aquest estat sapiguen elegir amb cautela i, sobre tot amb prudència, perque el que facen els repercutirà els propers 4 anys i, ja sabem tots de quin peu coixetja cadascú, encara que estem en campanya i tots semblen la mar de bons...

Un espectacle del 9

Com si del més pur espectacle es tractés, les televisions ja anuncien als quatre vents l'esdeveniment que tindrà lloc el proper 9 de març a tots i cadascun dels racons del nostre país, estat o com vulgueu dir-li. Per a molts és la festa de la democràcia, per a altres, només una cita que cal eludir siga com siga posant qualsevol excusa. El 9 de març, o siga, dintre de dos diumenges, tots els ciutadans estem cridats per a escollir qui volem que siguen els que ens governen durant els quatre propers anys, bé, no tots estem cridats o, millor dit, no tots podràn escollir, supose que ja sabeu de que parle. De tota manera, la plena campanya electoral ja s'ha posat en marxa i els partits posen tots els recursos al seu abast per desprestigiar a l'adversari i guanyar uns pocs vots que els permeten seure al silló de la presidència.Ja no hi fem campanya com abans, ara han entrat en joc molts altres mitjans per a persuadir al ciutadà, si, aquell que sembla que només importa quan s'acosten les eleccions. Ara utilitzem internet, videos de campanya penjats per tot arreu, també els gras esdeveniments i, una cosa que crida moltíssim l'atenció. Encendre un d'aquests dies la televisió significa veure parlar del "duel televisiu" Zapatero-Rajoy que esdevindrà el proper dilluns a les pantalles de cada casa i que es suposa decantarà definitivament la balança cap a un o altre. Diria que estem als EUA, amb una campanya al seu estil, grans debats, spots...Però no ens equivoquem amics, la campanya no va començar ahir ni la pre-campanya fa dos mesos, tota aquesta maquinaria política es va engegar des del dia en que el partit que abans governara, va perdre les eleccions. Va ser llavors quan tot un seguit d'acusacions i desprestigis s'han succeït i han marcat una legislatura que ha estat caracteritzada per això, la famosa "crispació" que no ha fet més que incomodar al ciutadà del carrer i radicalitzar els que ja ho estaven i donar-los ales.El tot val s'ha instaurat en la política, ara fins i tot els bisbes donen recomanacions de com votar, sense pensar-hi gens que l'església és "la casa de diós" i tothom hi té cabuda i, no sols els d'una determinada orientació política. També la lluita contra el terrorisme ha sigut un entrebanc, els uns amb la perseverància en negociar i, els altres entestats en tot el contrari, però ambdós compromesos amb la fí d'una mateixa cosa que, segons la meva opinió, quina millor manera que parlar-ne per a sol.lucionar un conflicte? En fí, cadascú sabrà.Un altre fet que està caracteritzant la campanya són els diners, els uns amb rebaixes fiscals de tot tipus i, els altres amb una filera de beneficis econòmics per a diferents col.lectius. Perdoneu-me que us digaa, però com a ciutadà veig una responsabilitat jugar amb aquest assumpte (a l'igual que amb els altres), no crec que siguem nosaltres qui tinguem que votar a uns o altres per donar-nos més diners, unes monedes que al cap i a la fí no deixen de ser nostres i, no de cap politic de torn.Per últim trovarem sempre a la gent que per desgràcia ha de votar a les eleccions d'un país que no creu seu i que, dins d'un país que ni s'atreveix a reconeixer la legítima independència del poble kosovar, tenen un futur negre. I d'altra banda també els que dipositaràn el seu vot a unes sigles sense importar que és el que volen portar a terme en el seu mandat, només dreta o esquerra, això és el que els importa a ells.Diguem el que diguem, en menys de 15 dies el poble decidirà que és el que vol, guiat per unes raons o altres. Cadascú ja sap que ha de fer i que és el que vol per al futur del seu país.

En molt breu... noves notícies...