No volem més runes

El pas dels anys ha anat creant dintre les nostres ments uns conceptes que a hores d'ara encara estan per perfilar i aprofundir. Segur estic que 1500 anys enrrere, ningú no havia escoltat parlar de que era la perdurabil.litat, del seu significat i, molt menys de la seva utilitat. Abans de res, s'ha d'aclarir que el concepte de "perdurabil.litat" al qual intente fer referència en aquest article, no és altra cosa de la consciència de l'home en saber que darrere seu vindrà més gent a la qual li agradaria viure com ell i gaudir el que ell ha viscut. Clar queda que durant milers d'anys açò ha estat un concepte inutil, perque si l'home no hagués transformat el seu entorn per a poder viure, ara mateix no hi seriem ni nosaltres mateixos i, d'altra banda, la tònica imperant els darrers segles ha estat la de anihil.lació de tot allò que hagués creat la civilització anterior que ocupava un territòri per mostrar la nova supremacia.De tota manera, el que vull ressenyar en aquest article no és més que una idea inútil i fora d'hora, perque ja no es pot fer res i, com diu la dita castellana "el pasado, pasado está". Però vull que obrim un paréntesi i imaginem que el món s'hagués basat en el respecte, sí, sé que és impossible, però imagineu-se una imposició des del respecte a la cultura anterior (sona impossible eh), com a menys, imagineu una imposició però guardant els patrons de la cultura anterior, preservant el viu testimoni del que un dia hi vam ser. Doncs si açò hagués arrivat a succeïr algun cop, estariem parlant d'un mon plé de patrimoni i riquesa cultural inimaginable, a l'igual que una mescla de diferents cultures que resultaria summament gratificant. Pensem en que la conquesta cristiana de les nostres terres no hagués desmantelat el que hi havia abans, imaginem en que els nostres poblats Ibers no haguessin estat arrasats a cops de ferro i foc com la ciutat de Xàtiva, pensem en les cultures indígenes de l'Amèrica, també en les de l'Àfrica i, pareu-se a pensar en com hagués sigut el present sense una inútil guerra civil. Sempre estem a temps de penedir-nos, però el que hem de fer és pensar abans d'actuar i, no actuar sense raons, perque al cap i a la fí el que estem fent és privar als nosres inmediats successors de ser coneixedors d'una realitat i un passat del qual tenen molt que aprendre, és més, del qual tenen tot que aprendre. I pot ser que arrivem tard per modificar el passat, però estem a hora de modelar el futur i saber qué és el que volem i ens agradaria tenir.

Qui es trova absent

Bueno, entre tot aquest desgavell que tinc sobre si podré o no podré anar finalment a festes, el meu cap s'està tornant boig i, m'ha vingut al cap una poesia bastant roïn, la veritat, però l'havia d'escriure, perque no aguante més sense escoltar una marxa mora!!! ahí va!!!

Camine per carrers llunyans
i recorde amb enyorança
allò que he viscut tants anys.

Un fort dolor m'estreny la respiració
el nuç es fa cada cop més insuportable
estar lluny quan tothom segueix la tradició.

Olor a dolços de la terra,
el sabor a un any de dur treball
la conmemoració d'una guerra
que cada any recordem amb detall.

Tot queda tan apartat...
no arriva l'aroma de l'herbero,
tampoc el gust a "putxero"
i menys la marxa mora pel carrer principal.

No veuràs passar el boato del capità,
ni cap tratje especial
tampoc penses en sentir la vibració del timbal
que tants cops t'ha fet tremolar.

Un record per a tot aquell
qui es trova absent
i quan torna i veu el campanar
diu ben fort "Visca Bocairent".

La vida de frontera.

Poques coses hi ha tan peculiars al nostre mon com les fronteres, linies, corves, cercles que divideixen imaginariament dos països, dos maneres distintes de viure. L'article d'avui el vull dedicar precisament a una d'aquestes figures geomèrtiques, més concretament a la que separa França del nostre país. Aquesta setmana vaig tenir l'oportunitat de comprovar-hi en primera persona com era la vida en ambdues parts i, la veritat és que mai m'hagués imaginat tal espectacle. Tenia entés que allò de les fronteres és un simple límit administratiu que no influeix en la vida de les persones, però resulta que és tot el contrari, la manera de viure, d'entendre la vida és extramadament diferent en cada part, d'una banda la Cerdanya, una terra on es viu a la manera pirenaica però sense deixar de banda el que realment són i, de seguida, a tan sols un pas, una petjada, França, el sud, detalls molt més que minsos que afloren al visitant per a dir-li que ja no es trova al país on hi era fa una estona. De la terra purament catalana del pirineu passem al tradicionalisme francés amb aquella decoració que, supose que no cal parlar-ne. Curiós també el fet de que aquella gent, la del nord del punt d'inflexió sap parlar el català d'una manera excelent, a l'igual que el francés, però no així el castellà, el qual intenten parlar sense deixar de ser un "xapurreig". Molt més extrem seria el cas del Bocairent de reconquesta, la vila de frontera quasi quasi, on llavors si, es separaven dues maneres d'entendre la vida radicalment contraries (o això els semblava a la gent de l'època), però siga com siga, les fronteres ja sabem el que porten i, precisament ara, quan s'intenta la convivència enre les civilitzacions, aquestes s'haurien de suavitzar i estendre enllaços que permeten l'entremescla.Aquesta és la visió que vaig tenir d'aquesta situació, possiblement més que enrevessada i manipulada, però són coses que dicta la consciència. Vinga, una sal.lutació i... demà l'acapte!!!

Compta i descompta

Encara no ens ha abandonat el sabor a polvorons i dolços nadalencs quan ja ens preparem per a la cita més gran del calendari bocairentí, les festes de Moros i Cristians. Quan els reis encara no havien passat per totes les cases, al cine avenida es coïa ja l'altra gran festa. Unes dates en que tots i cadascún dels bocairentins començen a descontar dies i setmanes, però sobre tot diumenges. Demà és la primera gran cita, el primer diumenge del compte enrrere, el dia que marcarà el programa dels grans dies, la jornada en que tothom es donarà a conéixer mitjançant el pograma de festes en el que serà la seva presentació pública, això és, La Publicació, amb majúscules. A partir de dilluns seran poques les cases en les que no es parle d'altra cosa sino de la festa, els seus preparatius, i els seus entramats. Però no serà el darrer diumengue destacat, després arrivarà l'acapte i els comptes i, l'equinnoci arrivarà de l'1 al 5 del segón mes de l'any. Pot ser el nadal o qualsevol altra data siga difícil passar-la fora del poble, però no s'hi és bocairentí si almenys el 2 o el 3 de febrer no s'acosta al nostre conglomerat de cases o, si més no, no recorde i tinga una espina clavada al cor des de la llunyania. O siga, que ens trobem a les portes de l'ecclosió de l'ou que any rere any torna a néixer per acabar morint, no sense deixar la llavor ben a prop de la llum del sol per assegurar que molt aviat torne a ressorgir. Més endavant parlarem del significat de les festes i demés temes relacionats.Per cert, a partir d'ara vaig a intentar tornar a la rutina d'escriure articles diàriament o, com a menys bastant usualment, ja que dispose d'ordinador i connexió a la xarxa. Pel que fa a les festes, ja he demanat a la feina poder baixar per almenys passar el 2 i el 3 al poble, la setmana vinent sabré la resposta. Fins aviat!!!

El significat de les coses...

Tal vegada el títol d'aquest post no hauria de ser aquest sino més bé "el significat dels dies". Pot ser us semble extrany i, de fet ho és, o no? La qüestió és que el pas del temps, dels anys, dels segles, ha fet que les nostres cultures haguen anat consol.lidant-se, fent-se fortes i, dotant de significats especials dies, moments, llocs que, tal vegada no siguen sinó, uns el.lements més del nostre entorn sense cap tret característic.
Això és, especificant més clarament, els nadals, el cap d'any... Feia molts anys que no els passava fora de casa, de fet, mai hi he estat afora, però enguany m'ha tocat. Si deixem de banda el dia de nadal i, ens centrem en el de cap d'any, esclarim coses ràpidament. És el primer any que no note cap sensació especial que em fa sentir-me extrany en aquell moment en que canvia l'any per sumar-ne un més; el primer cop que no desitge res per a l'any vinent, el primer cap d'any que no faig propòsits, en definitiva, una nit més en la que el rellotge pega la seva volta completa per a començar de seguida una nova jornada i un nou compte enrrere i, qué és sino la vida? Conscients som de que per a bé o per a mal, l'esser humà necessita sentir-se especial en aquella nit, deixar de banda les coses roïnes que l'han acompanyat el passat any i, carregar-se d'energia per anar soltant-la quan li calga. Desitjos, petons, auguris, promeses, i, feliços tots començen un nou any.
De tota manera, sempre les coses poden anar pitjor del que van, imagineu-vos, a les 23.30h del 31 estava bevent unes copes i penedint-me junt als meus companys del cap d'any tan extrany que estavem passant, quan de sobte PAM! una tuberia d'aigua rebenta i provoca una inmensa inundació, del que vé darrere ja no cal que us parle jejeje.
Un any acaba i el següent ja descompta i, entre tant, l'home dels nassos seguirà esperant per a poder sortir una vegada més de casa i que de segur ho farà, amb l'unic desig de que la gent el reba amb la mateixa glòria que tots els anys. Heu vist quin article més extrany? Jejeje Bona nit!