Un altre relat...

Se’n penedia d'haver-ho fet, no trobava cap explicació per allò que acabava de perpetrar, però allà restava ella; morta, sense vida, pàl·lida i blanquinosa i, amb una posició inverossímil que li feia recordar aquelles pel·lícules policíaques a les que tant el tenia acostumat el seu pare a les tardes d'hivern. Però no podia parar de pensar-ho, ho havia fet i això era el que ara prenia rellevància a la seva vida i enfonsava fins abaix del pou tot el que fins ara havia cobrat sentit, fins i tot el secret més ben guardat que l'havia conduït a aquell extrem. Ara no calia plorar ni preguntar-se el per que, el que havia de fer era amagar les proves i desfer-se d'aquell cos sense vida, però sobre tot una cosa, fugir, fugir ben lluny fins un lloc desconegut per tothom per tardar a ser trobat, perque si alguna cosa li havien ensenyat les pel·lícules del seu pare, era que tard o d'hora les seves accions serien descobertes i que l'únic que el permetria aguantar una mica més seria fugir.
Va ser llavors quan va ficar el cos a sobre el marbre de la cuina, no sense abans haver-ho recobert tot de plàstics i, amb els ull tancats, va començar a esquarterar la seva víctima. He de dir que mai havia vist cosa igual, la mirada ferotge d'aquella bèstia em feia enterbolir la vista, aquell espectacle grotesc era difícil de digerir fins i tot per als més sàdics. Però aquell individu de qui tant a prop m'havia sentit durant tant de temps ho estava fent sense cap contemplació.
Va acabar i després de posar-ho tot a dins d'unes bosses es va dirigir al bany per dutxar-se, reconec que cap altra vegada en la meva vida havia sentit una por similar. Sense adonar-me'n, el llum de l'habitació s'havia encès i la meva silueta quedava completament al descobert. Vaig vacil·lar una estona, però finalment em vaig haver de girar, com aquell qui sap que ha estat descobert i ja no té escapatòria, i quan vaig tornejar 45º el cap per mirar-hi de reüll, la llum es va tancar i la remor de la dutxa es va començar a sentir. Vaig respirar profundament tot pensant que la meva agonia s'allargava una mica més. L'espera es va fer amarga, a prou forces podia aixecar el braç o parpadejar, la debilitat s'havia instal·lat al meu cos i no semblava voler-me abandonar, en un instant no vaig poder ni ser conscient, el meu cos va caure i va ser engolit per la més profunda inconsciència. No sé si van passar segons, minuts o hores, l’única cosa que sé és que al despertar, el meu cos estava regat amb un cúmul de substàncies poc agradables i que em convertien a mi en el major sospitós d’allò que acabava de passar. A la casa no quedava ningú, ho vaig poder comprovar per mi mateixa i això em va fer caure el món damunt. No podia sortir així i explicar el que havia passat, llavors vaig anar a la dutxa i la mínima part de cordura que encara recorria les meves artèries es va ensorrar. Allà, al bell mig de la banyera, suraven els trossos d’aquell cadàver, sang, carn i ossos convertien el bany en un lloc que cap de vosaltres podria mai imaginar; en uns segons la porta de la casa va caure, els gendarmes em van rodejar i, ara, després de 15 mesos darrere els barrots, aquell individu segueix al carib prenent el sol i rient de la jugada que, sàviament havia planificat i amb aquell secret que ens envoltava a tots dos guardat al més endins.