Fragilitat

Nus que es descorda

Al passar per la teva mirada,

De càlides rencançes,

D’inassolibles deutes.

Dreceres antigues

Que porten enlloc,

De cares tristes,

D’albades solitàries i grises.

Serioses aparences

Que amaguen complicitat,

De nits properes,

De còssos agitats.

Fragilitat inmensa

Que es trenca cada no-res

Que busca eixides

I només troba desconsol.

Tampoc ens haviem equivocat tant.

Les noticies que escoltem darrerament sobre el País Valencià son com a mínim esfereïdores, mirant el panorama des de fora i analitzant-lo fredament, el nostre país ha acabat sent el més paregut a un lloc sense llei i un solar abandonat.
Fa anys, quan al bellmig de la glòria econòmica alguns ens posicionavem en contra de tot aquest "progrés" fals que viviem, se'ns tacava d'antivalencians, criticons i persones de mala fe per anar en contra d'allò que anomenaven "los intereses de los valencianos", doncs be, el temps sembla que ens ha donat la raó, i tota aquesta fauna que volia el mentat "progrés" no ha resultat ser més que un grapat d'interessats en plenar-se les butxaques i deixar-nos en la més absoluta de les misèries.
Des de dins no ens n'adonem, però analitzant l'espectacle detingudament, podem dir que estem vivint pot ser els temps més obscurs que el País Valencià mai ha conegut. Pegant una ullada als tribunals, tenim a l'Ex-president assegut a la banqueta dels acusats i un bon grapat de consellers acompanyant-lo, batlles i concejals d'arreu no es queden curts, personal de les diputacions... Això, el que sabem, que de segur que no és ni molt menys tota la veritat.
Aquella terra que ofrenava glòries a Espanya sumisament, ha hagut de passar a suplicar llimosna a Espanya per poder sobreviure després de que els mercats li neguen per totes totes l'accés als diners, i és que aquell "interés de tots els valencians" ara ja no atreu ningú per molt alt que siga.
El balafiament dels diners, l'amiguisme, la construcció/destrucció desmesurada del territòri ens ha submit en el fang del que, sincerament, dubte que siguem capaços d'eixir-se'n. Els que ens portaven el progrés econòmic i benestar, ho van fer a canvi d'hipotecar-nos un futur que ni tan sols podriem pagar, això és, vendre un pis a un treballador que cobra 200€ mensuals i pretendre que el pague en 15 anys. L'alegria ha passat, els multimilionaris han fet els seus banquets a costa nostra i ara no ens volen ni olorar. Regals de milers d'euros que ara semblen normals. Escoles a punt de tancar. Hospitals buits. Serveis sense cobrar. Proveïdors ofegats. Deute extremadament-disparat. I al calaix, ni un duro. Ha passat l'època de vaques grasses, i en aquest punt és moment de plantejar-nos, de segur voleu que segueixe'n manant-vos aquells qui us han arruïnat i s'han rist a la vostra cara? Potser no estavem tan equivocats i és hora que comenceu a escoltar altres veus.

Pd: Amb tot això, vull culpar directament els mitjans de comunicació per intentar fer veure que açò n'és conseqüència de la crisi i, per no fer veure la veritat des del primer moment en que va començar aquest gran circ, com be resumeix aquella dita castellana, "de aquellos vientos, estas tempestades".

Revolució

Nostra la ràbia, nostre el rebuig.
Vostra la ràbia, vostre el rebuig.
Nostra la ràbia, vostre el rebuig.
Vostra la ràbia, nostre el rebuig.

Mostra la ràbia, mostra el rebuig!

Vaixell de Gràcia

Aquesta tarda passejant

m'he acostat fins a Diamant,

on m'esperava un grapat de nens

jugant i rient a sobre els bancs.

Verdi em venia a retrobar

entre persones atafegades amunt i avall

i una pila de llibres antics

que rebossen sabiduria al cinema dels grans.

He baixat a la plaça de la revolució,

On encara se sent l’amargor dels afusellats

I en quatre passes m’he retrobat amb la gent a Sol,

I em rist i cantat, entre antigues parets.

M’he acomiadat a la cantonada del Teatre Lliure

I he tornat a Diamant, on assegut m’he posat a recordar,

Aquells cafes d’inacabable timidesa

I el teu darrer bes aquell matí d’abril.

L’enyorança m’ha portat a Torrent de les Flors,

On encara jeuen les nostres perpètues nits

D’amor secret al mig del carrer

De tendresa esgotada de tant gastar-la.

Joanic sona a danses valencianes,

I baixant una miqueta més avall,

La rumba m’ha mostrat el seu bressol

Vorejant el mercat de Gràcia.

El teu passeig i el de Sant Joan

Son fermes columnes de sustent

I la teva sang és viva i bombetja

Amb gent d’orgull i sentiment.

La Virreina em queda a prop de casa

I allà t’comiade un dia més,

A mig camí cap a Fontana

Entre paisatges d’estrets carrers.

Desitjat

Sabia que amb ales es podia volar,

Imaginava que amb paraules podiem entendren’s,

Que amb els ulls podiem mirar-nos

I que amb les mans ens podiem tocar.

Volia que el vent em portés la teva olor,

Que la plutja regara els meus camps,

I que els núvols fossin tan clars

que em permetéssin veure.

Escrivin-te cartes aprenia a imaginar,

I imaginant començava a estimar-te,

Estiman-te et desitjava,

I desitjan-te em plenava.

Dia/nit

Sentia aquella olor encisadora que només un camp de vermelles roselles era capaç d'emetre, mirava al cel amb despreocupació donant voltes sobre el seu propi cos i centrifugant el paisatge de verdes muntanyes que l'envoltava. Eren les primeries del mes d'abril, el capvespre avançava galopant engolint-se tot rastre de claredat, i a mesura que això succeïa, la seva ment s'enterbolia també oblidant aquells bells moments que tot just acabaven d'esdevenir. Els frondosos camps es feien a poc a poc més i més grisencs, les fulles semblaven cansades com després d'un dia tan ple de vida, i a la llunyania es deixava escoltar ja el cant famolenc d'algun depredador nocturn, era el moment de tornar a refugiar-se i recordar els bons moments fins que la llum del sol tornés a engegar aquell món...

Decideix la teua fí...

Despertar, obrir els ulls i mirar fixament l'horitzó tallat per la mar, sentir la pressió que t'empeny cap a baix, però no voler apartar la vista ni un mil·límetre per no deixar-te emportar. Tremolar a cada ventada pensant que serà la darrera i que, en qüestió de segons, seràs al fons del precipici, on tot haurà acabat i res ja comptarà. Mires ben lluny per no veure el penjat que tens al davant, i saps que estàs a un pas de viure la vida sense fí, aquella que ja ha mort i volta entre despulles finites que desapareixen a poc a poc, entre crits d'agonia que insuflen pànic a les entranyes dels porucs.
Saps que només et falta una petita empempta per donar el pas, i busques arreu aquella brisa que t'acompanye durant el camí per fer-lo més suau, perque vols viatjar entre cotó fins el darrer instant. Has comprés que res serà com tu decideixes, ni tan sols com ho imagines, si tot està sotmés a condicions, vols decidir almenys el teu final, creuar els dits perque tot s'enfile bé i intentar ignorar aquells sentiments que afloren tot just en el darrer moment.
Aquella nit vas separar les parpelles, no eren més de les tres de la matinada, després les vas tornar a cloure, i vas engegar les passes per buscar el teu precipici. Allà hi ereu, tu i ell, desafiant la vostra valentia un cop més després de tanta lluita encarnissada, però ara era diferent, tots dos sabieu que aquesta vegada havies vingut amb fermes intencions...

Anàlisi de les eleccions valencianes.

Han passat quatre dies des que se celebrares les eleccions locals i del govern del nostre país i, arrivats aci, és hora de fer balanç dels resultats obtinguts i fer-ne una lectura personal del que suposen.
No és cap novetat per ningú afirmar que el gran vencedor d'aquests comicis passats ha estat el Partit Popular, i dic això no només perque ha revalidat la seua majoria absoluta sino també per l'escàndol que suposa per a la conciència del nostre poble el que els ciutadans d'aquest país hagen escollit majoritàriament una opció política que ha estat plagada de casos de corrupció els darrers quatre anys i que fins i tot ha esquitxat a la seua cúpula, on s'han produït dimisions i propers judicis com anunciaven ahir els diàris. I a banda d'això, en uns anys on l'atac a la nostra llengua i la privació de llibertat d'informació ha estat vergonyosa i que fan recordar els pitjors dies d'altres temps. No podem explicar la seua vistòria per una manca d'oposició il·lusionadora, perque cauriem de seguida en que una abstenció alta o un vot en blanc elevat hauria estat un simptoma que, desgraciadament, no ha estat palpable. Han guanyat, si, en què està pensant el poble valencià? No ho sé, ho sent, perque la desfeta econòmica a casa nostra els darrers anys ha estat exagerada i ens ha deixat a un nivell mai abans tastat. Però bé, és el que ha decidit el poble, un poble al que només li està permés veure una cara de la moneda i on tot sembla restar sota control.
Però... pot ser, no hem tingut uns resultats tant roïns al capdavall. I molts de vosaltres us preguntareu per què... Doncs al meu parer, les xifres dels passats comicis mostren un País Valencià plural i que sembla despertar d'aquella llarga letàrgia en que estava submergit des de fa tants anys. Per primera vegada en la història, el nacionalisme valencià entra a les corts sense fer falta recolzar-se en cap coalició antinatura, i ho fa amb uns resultats que ni les millors enquestes hagueren vaticinat mai, 6 diputats propis a les corts que defensaran els reals interesos valencians tant oblidats. Pot ser es tracte només d'una fugida de vots socialistes, però si s'aconsegueixen mantenir en el futur o fins i tot augmentar, podriem estar parlant d'una pluralització de l'escena valenciana i, de la creació d'un tercer espai polític on perfectament tindria cabuda fins a un 25% del nostre país i, creieu-me si us dic que hi ha motius per pensar que és possible. Les xifres en vots i percentatges per a la veritable esquerra i el nacionalisme s'han disparat fins a tocar llindars que mai hauriem somiat i d'altra banda, el desgast de tots dos PP i PSPV propiciaràn que això no quede en una anècdota. Un altra bona noticia ha sigut la fallida estrepitosa del blaverisme que, amb uns resultats merament testimonials, desapareixia avui de l'espectre politic valencià i es refugiava en els crepuscles mes rancis que sempre han tingut; no oblidem tampoc que l'ultradreta queda una vegada més apartada de tot allò important i ocupa el lloc que es mereix, és a dir, cap. Sembla que poc a poc els valencians anem sentant el cap en aquesta qüestió identitària tan passada de moda i que pot ser comencem a mirar al futur amb i·lusió (com diria el Sr. Mas). Ara només cal treballar per crear aquest tercer espai a costa de fer caure els dos grans i que d'aconseguir-ho, creieu-me, eixirem beneficiats tots els valencians.

A un altre costat tenim les eleccions locals on, aci sí, la desfeta ha estat catastròfica, el PP ha conquerit pobles i ciutats a pases agegantades, però tenim bones noticies, a Bocairent han tret els seus pitjors resultats de la història, Ontinyent ha caigut, a Xàtiva li ha faltat molt poc, València fa olor a desgast i Compromís treu uns resultats espectaculars de la mà del fantàstic Joan Ribó i, per últim, Alcoi ha estat la gran sorpresa amb unes dades pels nacionalistes que son l'enveja de qualsevol, 5 regidors i, clau pel futur govern. També aquests darrers han vist com els seus regidors es multiplicaven arreu dels ajuntaments, per tant, tenim ja una base ferma on recolzar un projecte seriós de país, que més cal?

De la resta de l'estat, només vull fer una xicoteta referència al País Basc, Bildu ha aconseguit ser la primera força en nombre de regidors en aquell país i, la segona llista més votada. Enteneu ara el que significava il·legalitzar-los? Enhorabona a tots els que han fet possible aquell projecte i ànims per seguir endavant en la lluita política, que a la fí és la vàlida.

Com a resultat tenim a casa nostra una llavor que podria acabar germinant, ara només ens cal responsabilitat i saber alimentarla bé per a veure crèixer aquest arbre que pot ser siga el que ens done de menjar en un futur.

We all grow old...

En unes horetes... 25 Anyets...

Bildu, el camí.

El tret de sortida de la campanya electoral ha estat disparat i, fins pocs minuts després d'estrenar-la, no sabiem si en aquestes eleccions tindriem veritablement la opció de votar a qui decidirem ó, en canvi, a qui l'estat deixés que puguerem votar.
No ens equivoquem, la legalització de Bildu no ha estat cap guany ni cap pas endavant, hem de recordar que feia només uns dies, el tribunal superior els considerava part d'un entramat que atentava contra l'estat, sí, a un partit polític!. I després que mesos abans fós ilegalitzada un altra força, Sortu.
Resulta molt fàcil aquests dies veure com els partits polítics més a la dreta s'omplen la boca de paraules buides de sentit arremetent contra una opció política legitima com és Bildu, la seua gent i tot el que representa, perque recordeu-ho amics, és una Opció POLÍTICA.
El País Basc està inmers en un procés polític de negociació internacional per tal de finalitzar amb la lluita armada però que no està resultant gens fàcil segons es pot observar cada dia als diaris. L'estat no està posant les coses gens fàcils i, ja se sap que dos no fan si un no vol. ETA ha fet passes endavant molt importants que esperem siguen definitives i puguem acabar amb allò tan trist que han vingut fent fins ara. La política és la via, per descomptat, i la voluntat de l'Estat Espanyol ha de ser total i completa davant d'un problema així.
El problema el tenim de nou en la anomenada "Opinió Pública General", aquella que baix cap concepte veuria amb bons ulls negociacions entre estat i ETA per veure de buscar un final necessàri i, ni parlar-ne de les innegables i imprescindibles concesions que s'haurien de fer per les dues parts per a un bon final del conflicte. Ahí tenim els exemples irlandesos i sudafricans, resultat de negociacions, difícils, però que tant bon resultat han aportat i dels quals tenim tant que aprendre. Per a això no ens falten els bons exemples de negociadors que en tots dos casos van seure a les meses i que, ara planegen sobre el territòri basc amb el mateix bon propòsit.
La lluita armada s'ha de reconduïr políticament, i és en el que està tot centrat. Les armes no tenen cap sentit a dia d'avui i això ho sap tothom. Però, ilegalitzar partits ó intentar-ho no és la via; no cal ser molt llestos per esbrinar quin és l'unic cami que queda quan no et deixen fer política, el més trist de tots i al que mai s'ha d'arribar.
Ens hem d'alegrar perque els ciutadans bascs podràn triar entre totes les opcions polítiques, però questionem-nos en quin estat vivim que posa trabes a certs partits només per tenir una ideologia propera a la dels qui no fan política.
Al País Valencià la violència demòcrata vé d'un altra mà, la barrera del 5% que tots dos grans partits van pactar per impedir que l'opció nacionalista/independentista entrara a les Corts i es donara a conéixer a no ser que tingués un ninxol ben gran de vots, cosa per altra banda gairebé impossible si no son una opció representada, és a dir, tenim de nou el peix que es mossega la cua. La passada legislatura hem pogut veure representada una opció més o menys nacionalista amb Compromís, però tot sembla ser que no es repetirà i, anirem reduïnt més i més aquest parlament tan poc referent de la veritat política del país.
En fí, supose que les coses milloraran. De moment, molta sort a Bildu per aconseguir una quota de poder local ben gran com li correspòn i, una empemta al procés de pau basc perque tot vaja el més bé possible.