L'altre mur...

Fins que no caiga aquest altre mur no hi ha res a celebrar en un dia com avui. Qué està permetent la comunitat internacional?????????????????????????????????????????? ??????????????????????????????????????????????????????????????????????????? ???????????????????????????????????????????????????????????????????????????

FREEDOM FOR PALESTINE!!!

Arriba l'Hivern!!!

Després de fer-se desitjar i que l'estiu s'allargués tres mesos, l'hivern ha arrivat a casa nostra i, les muntanyes i estacions d'esquí es plenen ja de neu!!! Avui us deixe una foto de Font Romeu (Pirineus Francesos) on es pot observar la nevada que està caient; just ara fa tres dies, en aquesta mateixa web-cam només es veia gespa i pins sense rastre de neu, ara, jutjeu...

Riceboy Sleeps!!!

Aquesta setmana he tingut una grata sorpresa, després del darrer disc de Sigur Ros, el dvd Heima i els seus genials temes, havia anhelat dia rere dia a escoltar alguna cosa més d'aquesta fantàstica gent i, per fí ho he trovat. El cantant de Sigur Ros, amb el seu novio, ha format un altre grup anomenat Riceboy Sleeps i que segueix amb la linea de qualitat musical, mistèri i, aquell no sé qué que m'atrau tant i tant d'aquesta música sense explicació. Per si la sorpresa fós poca, al seu disc, una de les cançons s'anomena "Stokkseyri" que és un minúscul poble del sud islandés on, vaig estar aquest estiu durant 15 dies i que, resulta que aquests dos passen els estius a una casa que tenen allà.

En definitiva, bones noticies d'aquest grup que em relacionen una miqueta més amb ells, mentre segueixc esperant l'aparició del 10 aniversari d'una de les seues millors composicions i, el seu nou disc en aquest 2010.

Gràcies!!!

Riceboy Sleeps - About the Album (full version) from Jónsi & Alex on Vimeo.

Converses...

Y tu, de qué parte de Lanzarote eres?
No, yo soy de Barcelona.
Bueno no, soy de Valencia pero vivo en Barcelona.
Y que hay de Tenerife?
Vale, soy de Valencia, vivo en Barcelona y vengo de Tenerife...

Que heu fet???

Sota la trista nit d'un poble
que agonitza lentament,
s'observa com en un conte,
la lluna, el cel i el vent.

Sota la trista nit de poble
sorolls fugaços de cotxes
i silèncis partits
per ànimes buides.

Ràpid passa l'esclat
i la música blanca ens torna a envaïr,
i una ventada refresca l'aire,
que l'estiu s'encarrega de bullir.

Sota la trista nit del meu poble
ja no tinc res a dir,
terra, paisatge i aire,
la gent ha permés enterbolir...

Levi (Bocairent 31-07-2009)

The moment???

...I de sobte va obrir els ulls... i va observar que tornava a caminar i, ara, després de tant de temps, li semblava que ho feia en la direcció correcta. Tot quedava enrrere, vivències, records, persones... i els passos anaven creixet més i més; l'augment de velocitat anava acompanyat poc a poc d'un somriure que tornava llum i color a aquella cara pàl.lida i, els demés el miraven, arrastrats per la rutina i maleïnt la sort d'aquell jove intentaven creuar-se en el seu cami, però els passos eren forts i sincers i, res, ni ningú, podia impedir que avancés cada vegada més, fins que a la fí alguna cosa es va creuar i va haver de tornar a tancar els ulls, els passos van parar, el món es va detindre i ara girava lentament sobre ell, llavors va comprendre que havia d'esperar, tot no havia estat tan bonic com ho imaginava...

Punys en alt i roba de marca...

Ho sent per citar tantes noticies de producció no pròpia, però em senc obligat a donar-vos el plaer de llegir una cosa com aquesta, quanta raó té... Aparegut a l'Avui el 08.09.09 i fa referència sobre l'espectacle que va donar el PSOE el passat diumenge, a qui volen confondre??? llegiu, llegiu... és si més no, graciosa...

És qüestionable si, a aquestes alçades, un partit socialdemòcrata pot continuar cantant La Internacional com ho va fer el PSOE, diumenge, a Rodiezmo. Qui ho té clar, però, és el president del PP. Mariano Rajoy no només pensa que està malament, sinó que ahir, en una entrevista digital, va qualificar-ho de "trist". Tristesa és el que sent quan veu "persones que superen per poc la trentena", en referència a la ministra d'Igualtat, Bibiana Aído, aixecant el puny clos a Castella i Lleó, aquest cap de setmana.

Rajoy encara va anar més enllà quan es va preguntar què passaria si algú aparegués amb la mà estesa, com feien els feixistes. Però tot i aquestes crítiques, el líder popular no va posar el dit en una llaga que també hauria fet mal. En una festa minera, reivindicant el socialisme, el que sí que no quadrava eren les robes de marca que es veien a l'escenari. El polo Fred Perry d'Alfonso Guerra encara podia tenir una explicació, en cas que volgués fer una picada d'ull als red skins, els caps rapats d'ideologia comunista que solen portar-ne. Improbable, però possible. Ara bé: el que no quadrava era la camisa blanca de disseny arreglat però informal de la ministra Aído. Encara sort que no es va posar un dels vestits jaqueta amb què acostuma a delectar el personal del Congrés.

El país que desperta en mitat d'un somni...

El nostre país, no està sofrint les conseqüències de la crisis més que cap altre, el que passa es que vam viure uns anys d'idil.li econòmic que, ara acaba i, toca tornar a la realitat, espanya, no és cap potència mundial de primer ordre ni res per l'estil, ningú millor que Iñaki Gabilondo pot descriure la situació que aquest país sofreix i sufrirà per molts anys...

"El paro sigue creciendo; y si no hay milagros, el último trimestre va a ser tremendo. Es evidente que el Gobierno no encuentra antídotos para esta gravísima enfermedad. Todo su esfuerzo consiste en atender lo mejor posible a los damnificados para que puedan sobrellevarla. Zapatero está superado por los acontecimientos y dá bandazos. Eso es inocultable. ¿Quiere esto decir que Rajoy sí tendría soluciones? Nos permitimos dudarlo. Nuestro problema de fondo es que no somos la potencia económica que creíamos, que creyó Aznar, que creía Zapatero y que creíamos todos. Y que estamos, sencillamente, descendiendo de forma vertiginosa a nuestro verdadero nivel. Abrupto despertar. Con un paro descomunal. Y nuestros jóvenes padeciéndolo de forma agudísima. Nuestros cimientos eran de arena. Somos una potencia de tercer nivel. La carroza de cristal vuelve a ser una calabaza y no lo queremos aceptar. Y proyectamos nuestra frustración en un único responsable: el Gobierno central. Cualquiera diría que vivimos en una dictadura soviética y dependemos de un plan quinquenal, diseñado a puerta cerrada por el politburó y sus mandarines. Es paradójico. Cuando menos poder tienen los gobiernos centrales, que lo han cedido hacia abajo, a las Comunidades Autónomas, y hacia arriba, a Europa, más se pide todo y sólo a los gobiernos centrales. Como si el resto, en España, fuera un cuerpo muerto. No se nos ocurre que la mejora de nuestra productividad pueda depender también de que haya o no haya empresarios que decidan invertir sus beneficios en tecnología de vanguardia. O que la salud de las cuentas públicas puedan depender también de que las Comunidades Autónomas recorten o no recorten sus burocracias, a veces elefantiásicas. O de cómo actúen los bancos, o cómo se modernicen nuestros hoteles, o con qué decencia trabajen notarios, abogados o registradores de la propiedad. No, nada influye. Todo, de lo grande a lo chico, lo determina La Moncloa. Y sólo miramos a La Moncloa, como años atrás mirábamos a la lucecita del Pardo, o al laúd menorquín en el que Aznar, a solas, decidía sucesores y guerras. El Gobierno está k.o. Pero ojalá fuera nuestro único problema. Buenas noches."

Iñaki Gabilondo Dixit, Completament d'acord.

Despertar...

Les set del matí havien tocat i, sense voler-ho, els primers rajos de sol s'obrien pas pels forats de les persianes i li arribaven fins a la cara tot provocant un dolç despertar. A l'ordinador, una pel.lícula s'estava repetint una i altra vegada amb aquell amarg final però que tant real era i li anava que ni pintat: "...por qué estaba allí? no lo sabía, en general nunca he sabido por qué estaba donde estaba..." Va pausar la pel·lícula i va mirar l'hora, llavors una fugaç visió del seu voltant va ser suficient per entendre el que havia passat, al terra dos coixins, una ampolla de ví vesada per sobre la taula i una notable absència... Amb prou feines va conseguir recordar com havia arribat allà, a aquell sofà, com poc a poc s'havia submit en aquell somni profund precedit d'alguns plors que els seus records li provocaven des de feia un temps i, a poc a poc, es va aixecar del sofà, descolocat i, va anar cap al llit, era molt millor somniar...

Islàndia, com oblidar-la, com oblidar-vos...

Si heu anat entrant a aquest bloc darrerament, sabreu que aquest mes d'agost l'he passat a Islàndia i, encara que no acostume a fer-ho, em veig obligat a fer una breu crònica, introduïr algunes imatges i, alguna coseta més que, espere que us agraden. Com ja sabeu, de les tres setmanes en aquest meravellós país, dues les vaig passar a un camp de treball amb el Tato, cosa que ens va permetre involucrar-nos en les societats locals des municipis on estavem, tirar una má en les diferents tasques requerides i, coneixer de primera má quina és la realitat del país, que en pensa la gent que allí viu i demés, sense dubte, un punt molt positiu en la nostra estada. Però no es pot oblidar les 25 persones, fantàstiques persones que allí he conegut i amb les que hem forjat una bona amistat i que sense cap mena de dubte, constitueixen el punt més gran de la tristor d'haver tornat d'aquell país, Laura, Rocio, Erika, Till, Camille, Paulline, Jaume, Carles... a tots 25, moltíssimes gràcies per ser com sou i haver-me regalat aquests dies.
No podria deixar de mencionar el país natural per excel.lència, Islàndia constitueix un punt d'inflexió entre el món que tots coneixem i, un altra manera de viure, de respectar, d'admirar... Poques oportunitats més tindré a la meua vida de plorar davant d'un fenomen natural, d'esgarrifar-me davant d'un paisatge o de trovar-me perdut, solitari, sense explicació davant d'obres naturals que rebossen qualsevol i el fan canviar de pensar. Gràcies Islàndia per fer-me veure que a la terra no està tot perdut, gràcies Sigur Ros per posar-li música al teu país, Gràcies Glaciars, Geysers, Volcans, Inmenses Cascades, Lava, Deserts, Aigues Termals, Vent Plutja i Fred, Gràcies Sol per estar 20h al dia, Gràcies naturalesa per saberme integrar i pel respecte mutu, Gràcies Fiords, Gràcies Bird Reserve, Gràcies Vatnajökull, Reykjanes, Landmannalaugar, Hekla, Eyrarbakky, Selfoss, Stokseyri i Reikjavik, Gràcies ovelles i cavalls amistosos. Però sobre tot, gràcies Islàndia per ser, per existir. I al que no he vist, em trobe impacient per divisar l'aurora boreal, els puffins... De tota manera, sé que l'Islàndia que jo he conegut pot ser ja no existeixca més, la Islàndia amb mini-van amb 25 "desconeguts" que van esdevenir amics, la Islàndia d'acostar-se fins al peu de la cascada amb Till... la del Trou du cul... la del mach ma hinne... la del xurro... és la nostra Islàndia i, ja fa uns dies que va acabar...

TAKK FYRIR EVERYBODY, I HOPE TO MEET YOU AGAIN!!!